diumenge, 5 de març del 2006

can get no satisfaction

fa temps que estic descontenta amb el que penjo per aquí. es podria deduir que estic patint el típic sindrome blog-paranoic, però no arribo tant lluny. estic descontenta perquè entro a corre-cuita, escric a corre-cuita i repasso a corre-cuita.
per tant, el resultat no és el que voldria. però tampoc tinc temps per a pensar-hi gaire.
i no prentec pas fer cap autolamentació, el blog sóc jo, jo sóc el blog, i el que aquí es publiqui és la meva responsabilitat. si manca contingut i qualitat serà que a la meva vida li passa el mateix.
aquest matí, he passat més d'una hora intentant redactar un text polit i irònic sobre la reacció de la CEOE a la llei de paritat. el resultat era patètic. massa ràbia, massa rencúnia i massa explicacions innecessàries.
no cal tanta teca: visca la llei de paritat, i kaput als CEOE i les seves ridícules intencions de frenar els canvis socials amb la seva prepotència masclista, classista i retrògrada. sóc total i absolutament extremista i intolerant amb aquest tema i prefereixo no implicar-m'hi gaire més perquè m'altero. m'altera el masclisme, m'alteren les distorsions, m'alteren les mentides i sobretot m'altera la realitat que visc desde fa tants anys al món laboral : estic fins als putos ovaris d'aguantar jefes incompetents, jefes cantamanyanes, jefes esquajejadors i jefes ignorants. prou de discriminació positiva al mascle mediocre. prou de tios imbècils que obtenen el seu càrreg pel seu gènere. visca la paritat i visca la mare que va parir totes les dones que a partir d'ara posaràn professionalitat i ordre a tot aquest escàndol.
i ja paro. que m'escalfo i em comencen a sortir anècdotes que no per certes fan menys pena.
...
aquesta nit he anat a una festa. m'ha costat molt arrencar-me de casa. no hi havia res que em vingués més de gust que passar-me la nit a casa. però la meva vida social és prou escassa com per a que una festa sigui un motiu d'assistència inexcusable.
ha estat bé? be, no ha estat malament. un pis antic, gent italiana, gent japonesa, i un mesclum de gent d'aqui i d'allà. la parella uruguaio-japonesa m'han semblat els més raros de la festa. suposo que a la resta de la gent els més raros els hauran semblat el david i la kasio amb el seu ventre de nou mesos. a mi em fa un pal horrorós trobar-me el meu ex amb la seva parella embarassada en una festa. que em cauen fantàsticament bé tots dos i amb el david som molt amics, però la situació és massa rara i jo m'acabo sentint massa rara i tot plegat no mola.
acabo xerrant amb qui sigui i em trobo amb converses etíliques i escoltant i parlant però sense cap ganes de ser allà. un que em parla de nosequina poesia d'un tal blake que parla del foc i les ales i de que la joventut és manté a l'ànima (si ho he entès bé). un brasileny, tres italians, un alemany. arquitectes, enginyers, dissenyadors. a tots els ha estat facilíssim trobar feina i pis. tots estàn contentíssims de viure aquí. l'alemany era molt el meu tipus. hem parlat molta estona, ell parlava en alemany i jo en català: absurditat garantida. tot fluia cap al flirt, però ha mencionat que té una novia xilena i he perdut tot interés. sóc una interessada: doncs sí.
no és l'amistat el que se m'havia perdut a la festa. m'he enretirat en el moment correcte i a la hora correcta i amb la dignitat intacta (crec).
ja sóc a casa i segurament aniré a dormir. o potser em passaré una estona escontant hits dels vuitanta amb els auriculars (és l'únic que em satisfà en moments d'alta insatisfacció).
fotografia de diane arbus, amb tots els meus honors.

Comments:
Hi ha massa retardat social solt pel món a qui li emprenya que intentem avançar cap a una societat més equilibrada. Però s'ha de fer com diu la dita castellana: "a palabras necias oídos sordos" perquè si no ho fem així ens acabem fotent de mala llet per culpa d'uns indesitjables.

És normal que et sentis xunga en presència d'un ex que està amb la nova parella. Suposo que ha de ser una sensació molt estranya. Però a part d'això has d'estar molt satisfeta d'assistir a una festa tan internacional! no tothom té la possibilitat de poder conversar amb gent d'orígens tan diferents!

Be, que passis una bona nit! i ànims!
 
Als ben escassos progressos de la semblança - que no igualtat o paritat - entre gèneres no hi ha res que els faci més mal que una mena de dones que, emparades en una femineitat estètica, argumenten l'autèntica manca d'ambició femenina com a qualitat estrogènica essencial que indueix l'autorenúncia al poder.

Dones d'altre banda que demostren una agressivitat i una grolleria ben masculines, val a dir.

Jo em tinc per bona professional en el meu àmbit - casualment ben masculí. Se'm reconeix la competència i periòdicament rebo recompenses "extra" pel meu rendiment. Afegeixo - i no caldría - que mai he faltat a la feina amb motiu de malaltia de la meva filla o per dur-la al metge, o similars. És més, viatjo com una idiota cada setmana - i aixó pocs homes ho fan.

Tot aixó no és impediment per que -a igualtat d'elevadíssima titulació, semblant edat i equiparables competències (Xurri: no és moment de modèsties) tingui sistemàticament una categoria professional inferior i un sou del 15 al 20% menor que els meus "pars".

La qual cosa m'indigna.

Especialment per la torpesa que manifesten el varons per complir la política de secret sobre els salaris. Que quan et prenen el pel, si a sobre ho saps, toca els ovaris, val a dir.

Per que vinguin després dones a dir que "nosaltres som més llestes i sabem el que volem, que no passa per l'ambició i per aixó no pujem".

GGGGGGGRRRRRRRR!!!!

(ostres, perdona el rollo, crec que m'he llevat una mica espitosa)
 
Manca la referència de la dona masclista: la polèmica ve d'un comentari en blog alié.

Es que ara ho veig i no s'enten de qui parlo. en fins. ais. perdó.
 
gràcies bellosoli, em complau veure que penses com jo. entenc que la lluita la hem de fer les dones perquè hi ha massa mascles apoltronats a la seva parcela de poder... (i a sobre tots sabem que van desputllats com el rei)
esclar que tenim aquestes enemigues dins de casa, les dones masclistes com la que anomena la xurri, que t'he entès a la primera i sé de qui parles... aquestes traïdores de la causa em fan tanta llàstima com ràbia pel mal que l'educació els ha fet al cervell...
el dia que em toqui la primi muntaré un centre de desintoxicació per a dones masclistes, que com els homes idem em sospito que el que pateixen és una terrible manca d'autoestima.
 
Per si serveix de res, jo tinc una "jefa".
 
Estic en contra de bona part de les lleis que ens governen i específicament, ara que ho dius, en contra de qualsevol llei de paritat. En la meva feina el 100 % dels càrrecs directius importants (5)estan en mans i ments de dones. Cap problema per part meva, el problema és seu a l'hora d'intentar el ple rendiment de gent com jo, que no donem més de si o que no ens impliquem com cal en la marxa de l'empresa i que no volem fer hores extra...

Penso que bona part dels càrrecs directius que conec mostren incompetències notables. És clar que si no tens responsabilitats importants díficilment pots ser incompetent important.

Si tinguéssim unes quantes hores o dies potser podríem xerrar sobre models socials i futurs laborals, mentrestant deixo aquesta noteta incompetent. No m'ho tinguis massa en compte.
 
chamb jo no pateixo per ser amiga del meu ex, espero no haver donat a entendre això.
dersu, espero que el gènere dels nostres jefes ens sigui indiferent algun dia i només compti la seva professionalitat.
sobre la paritat, i també segons el que comentes, pere, a l'empresa pública les coses no són iguals. sobre la incompetència, fa patir. tant si ve d'un home com d'una dona (a qui se la condemna molt més durament, només cal veure els comentaris que es fan sobre les ministres).
que no trobeu necessària la llei de paritat deu voler dir que no creieu que hi hagi hagut discriminació prèvia, i sí que n'hi ha hagut. cal crear lleis quan la realitat està distorsionada (corrompuda?). testimonis com el de la xurri no són per prendre com a anècdota sinó que son il.lustratius de la realitat, i cal que se sàpiga que la discriminació per gènere segueix i és un escàndol.
suposo que defenseu la llei del català, la moratòria en la caça de les balenes o la plantació d'arbres en boscos desforestats... doncs reconèixer que la dona ha estat i segueix estant discriminada laboralment és un fet i la llei de paritat, que segurament tindrà defectes, és necessària per a canviar la base androcèntrica de la nostra societat. i queda molt per fer, començant pels horaris i seguint per la baixa per maternitat...
au, a treballar!
 
Ai Pere, em conformaría amb que al meu substitut a la feina li paguin el mateix que em pagaven a mi. Que casualment es el que segueixo cobrant. El motiu del meu canvi de feina és "promoció interna". Ell -menys qualificat en termes de títol i anys d'experiència - cobrarà un 20% més (exactament un 20,3% - no saben ser discrets, tú, quina colla).

Coses.

Digue'm envejosa. O tonta. O idiota. O dona.

O digue'm il·lusa, per que penso que si hi hagués uns inspectors específicament dedicats a detectar aquestes irregularitats no es produïrien. Visca la llei, quan cal.
 
el nuevo poder de la mujer, a veces pienso que si la sociedad actual en la que vivimos es machista, pero realmente podemos llegar a una igualdad, es justa la paridad???? pq no más mujeres si lo valen , o más hombres si llegado el caso son los que son, y no 5 y 5, hay que luchar por la igualdad no por la paridad...pero seguramente hazta que algunos seres d enuestra sociedad no cambien, seguiremos así! Lo único q pensaba uno q tuve por jefe hace poco era justamente tener más mujeres y estaba encantado pero su fin último era muy diferente al que las mujeres creian iban a encontrar...me fui...
 
És una evidència la injustícia en desigualtats dels sous, promocions, etc. i ja podeu pensar que em sembla inacceptable sobretot perquè jo crec en els individus. Em sembla que en molts casos parlar de dones... o de catalans o d'andalusos o de metges o del grup que sigui per atribuir-los unes bondats i uns defectes comuns és, en els millors dels casos, una simplificació excessiva i una mostra d'irracionalitat d'altres èpoques que enncara perdura. Ho dic pel que veig i escolto, no pel que llegeixo aquí que em sembla molt bé.
Tinc tant clara (que no soni pedant)la igualtat de sexes, de races (existeixen les races?), dels humans en general, que em costa acabar de concebre que algú pugui pensar el contrari i que es necessitin lleis per fer complir aquesta igualtat (capacitats personals, preparació, etc, són una altra cosa).
Puc arribar a entendre aquesta i altres lleis, però al mateix temps em fa pena, em decep, veure com després de segles encara necessitem lleis perquè no hem estat capaços d'haver arribat a aconseguir el que la lògica i processos educacionals eficients haurien d'haver aconseguit.
I cada dia més lleis... i l'oposició que acusa el govern si no ha tret prou lleis. Sembla que ja hàgim tirat la tovallola en el convenciment que les ètiques personals i col·lectives que guiïn bona part de les nostres relacions són inabastables i que els diners i el nostre benestar individual són l'únic motor vàlid d'aquesta societat.
Ja ho sé que ara m'he embrancat en una altra història. No ho faré més.
 
pere, gràcies pel teu comentari, estic d'acord amb el que dius.. com pot ser que haguem aconseguit tants avanços tècnològics i tant pocs de socials (es que som burros o que??)
i tampoc m'agraden les lleis, inciten a la rebel.lió ;)
no t'has de disculpar per a res, els teus comentaris son sempre benvinguts :)
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?