Hanna B - que no sap on és i d'això tracta-

li-li-líiiii, la primavera ja és aquí!
no es pot, no es pot, deixar que el subconscient esbojarrat interpreti les falses alarmes.
a les 8:30 entrava un solarro espatarrant a la cuina, ahir vaig passar tanta calor... que he obeit els impulsos i m'he posat la samarreta de coloraines del carrer elisabets. i ara no hi ha manera d'entrar en calor. tinc tronc, braços i mans glaçats-encarcarats.
no, la primavera encara no és aquí, tot i les ganes que en tenim tots plegats. ahir a classe hi havia un ambient d'eufòria vital molt curiòs. el meu company, que té 29 i es sent vell (comparteixo amb ell aquest sentiment vital) deia que hi havia histèria primaveral. segons ell, afecta més la joventut.
ara ve la parrafada de que tinc l'ànima jove i que jo entre joves em sento tant i tant bé. però no estic segura de que sigui així. ni que la cosa millori amb els adults, aquell desconegut món. els adults són els pares, no?

aquesta entrada tant cagadubtes dins el món adult em té moixa. és dur. em mentalitzo de que sóc una dona adulta i em miro al mirall i veig la mateixa bleda de sempre.
de petita mai em vaig saber visualitzar de dona. com és anar vestida com una dona (jove)? colors llisos i discrets? sport però no estrident?
passar de les modes sembla l'unic que milito radicalment, i que crec producte directe de la maduresa. ejem. ahir mentre em vestia em va quedar la camisa per fora el jersei, i davant el mirall em vaig veure amb aquell uniforme dels 80s. camisa blanca per fora, jersei negre, pantalons negres.
ara sóc incapaç de dur l'uniforme dels 2000s, sigui texà arramangat, o ronyons exhibits. no diguem samarreta de tirants en ple hivern. potser ja hi sóc més dins del que em penso?
a la feina estic treballant intensament tot i que aquest escrit no ho demostri. estic fent unes traduccions molt lluides, tot sigui haver après al final el concret vocabulari tècnic del meu sector laboral industrial. això d'ara és una pausa que ha estat provocada per un motiu: la meva companya ha tornat a posar aquell CD al fil musical. ella només escolta música clàssica i jazz i gairebé mai en les sintonies que capto. i posa molt i molt el CD de clàssics de la clàssica que jo en dic música de funeral. jo al meu funeral exigeixo aquí i ara que no sonin el cannon de pachelbel ni l'adagio d'albioni ni la petita serenata de mozart ni el nabuco de verdi.
aquestes precises les puc escoltar en certs moments escollits, particulars i íntims. no a la feina, mai a la feina. i en el procès de posar-me els auriculars per escoltar el darrer dels depeche (que no trobo que no valgui res com deia l'e.) he passat pel blog i m'hi he entretingut una mica de res. ves.
una mica de primavera sí que noto. aquell esverament, per fí! li-li-líiiiiiiiii