dimarts, 17 de gener del 2006
anada d'olla
ara podria estar fent sparring per al proper enfrontament al ring. vull dir, ara podria estar estudiant per al proper exàmen. el tercer, i només quedarà el quart. però mira, paro. tu. que m'està agafant mania paranoica delirant i començo a creure que he anat a parar a l'infern dels mals estudiants, que és el que sempre he estat. i no vull parlar més del tema, ara toca temps d'oci (visca).
no sé com se m'ha passat pel cap una comparació tant violenta. sóc molt pacífica i pacifista i no acostumo a emprar la violència ni física ni mental. clar que si aquest comentari arribés al llimb dels insectes, una certa quantitat d'ells no estaria gens d'acord. contra ells no conec la compassió, cert. o ells o jo. no a casa meva. etc.
la meva lluita i queixa del dia ha estat sobre les tasques domèstiques. són un malson. fregar, escombrar, planxar, recollir, i tornar a començar. cada dia igual. per poc que cuinis, ja tens tota la pica plena de parament (és correcte?).
la brutícia és una mena de resistència passiva immortal. has d'estar sempre en guàrdia i actuar contra ella incansablement. es reprodueix que fa por i no se li han descobert mitjans per evitar-ho, per ara. i he rumiat el següent mentre estenia la roba:
en relació a les insuportables teories de que la dona cuidava la llar i l'home anava de cacera, és a dir, dona esclava, home lliure, jo avanço una mica més en l'evolució (que ja està bé de pontificar sobre el que feia la gent aquella de les coves, coi), i passo a la vida-tipus de la nostra espècie durant els darrers dos mil anys. el nostre passat més recent consisteix (en resum i bàsicament) en les dones a casa (parint i criant i cuinant i llaurant el camp i cuidant els animals i moltes altres o diferents coses) i els homes a la guerra. guerres terribles, condicions absolutament esgarrifoses, fred, gana, malaltia. por, dolor, pèrdua. i no segueixo que estic spm. doncs davant d'això, escullo la casa. prefereixo la lluita perpètua contra la brutícia que haver d'anar al front.
que em sembla prou terrible que els homes hagin hagut d'anar a la guerra per collons durant els darrers dos o tres mil.lenis, i que de vegades sembla que ningú pensi en aquests detallets i es fa un dibuix de l'home anant de cacera com un ésser lliure i salvatge (amb el corresponent retall de vellut beix a l'entrecuix, la barba i la llança) i la dona sacrificada a la cova remenant l'olla.
però enfi, que jo mai m'he volgut canviar per ser home, ni en aquesta ni en cap altra època sigui quina sigui.
i que la quantitat d'homes joves i forts morts al front en els darrers dos o tres mil.lenis és tant esgarrifosa que no sé si algú se n'ha fet una idea.
és clar que tota aquesta anada d'olla la rumia una femella en estat de semi reclusió i amb una quantitat ridícula de testosterona circulant per les venes. actualment la testosterona dels mascles es canalitza. a la feina?, al cotxe? al futbol? lamentablement, tothom sap on vessa la testosterona d'una petita minoria de mascles violents que no saben canalitzar.
no sé com se m'ha passat pel cap una comparació tant violenta. sóc molt pacífica i pacifista i no acostumo a emprar la violència ni física ni mental. clar que si aquest comentari arribés al llimb dels insectes, una certa quantitat d'ells no estaria gens d'acord. contra ells no conec la compassió, cert. o ells o jo. no a casa meva. etc.
la meva lluita i queixa del dia ha estat sobre les tasques domèstiques. són un malson. fregar, escombrar, planxar, recollir, i tornar a començar. cada dia igual. per poc que cuinis, ja tens tota la pica plena de parament (és correcte?).
la brutícia és una mena de resistència passiva immortal. has d'estar sempre en guàrdia i actuar contra ella incansablement. es reprodueix que fa por i no se li han descobert mitjans per evitar-ho, per ara. i he rumiat el següent mentre estenia la roba:
en relació a les insuportables teories de que la dona cuidava la llar i l'home anava de cacera, és a dir, dona esclava, home lliure, jo avanço una mica més en l'evolució (que ja està bé de pontificar sobre el que feia la gent aquella de les coves, coi), i passo a la vida-tipus de la nostra espècie durant els darrers dos mil anys. el nostre passat més recent consisteix (en resum i bàsicament) en les dones a casa (parint i criant i cuinant i llaurant el camp i cuidant els animals i moltes altres o diferents coses) i els homes a la guerra. guerres terribles, condicions absolutament esgarrifoses, fred, gana, malaltia. por, dolor, pèrdua. i no segueixo que estic spm. doncs davant d'això, escullo la casa. prefereixo la lluita perpètua contra la brutícia que haver d'anar al front.
que em sembla prou terrible que els homes hagin hagut d'anar a la guerra per collons durant els darrers dos o tres mil.lenis, i que de vegades sembla que ningú pensi en aquests detallets i es fa un dibuix de l'home anant de cacera com un ésser lliure i salvatge (amb el corresponent retall de vellut beix a l'entrecuix, la barba i la llança) i la dona sacrificada a la cova remenant l'olla.
però enfi, que jo mai m'he volgut canviar per ser home, ni en aquesta ni en cap altra època sigui quina sigui.
i que la quantitat d'homes joves i forts morts al front en els darrers dos o tres mil.lenis és tant esgarrifosa que no sé si algú se n'ha fet una idea.
és clar que tota aquesta anada d'olla la rumia una femella en estat de semi reclusió i amb una quantitat ridícula de testosterona circulant per les venes. actualment la testosterona dels mascles es canalitza. a la feina?, al cotxe? al futbol? lamentablement, tothom sap on vessa la testosterona d'una petita minoria de mascles violents que no saben canalitzar.
*
enfi, jo preferiria haver parlat dels dos cadells d'ós d'un any que he mirat aquesta tarda al 33, que jugaven a barallar-se i que viuràn amb sa mare l'ossa fins que en tinguin tres. després faràn com el seu pare i buscaràn un territori propi i viuran sols i independents fins que arribi, un cop l'any, l'època del zel.
i això també m'ha fet rumiar sobre si per a certes persones (potser jo), aquesta seria la forma de vida perfecta. és clar que el paper de l'ossa és: apareament-embaràs-part-cria durant tres anys-i tornar a començar, sense parar de caçar és clar. mentre, el sr. ós viu sol i feliç al seu propi bosc.... mmm.. en aquest cas, preferiria ser ós. què se'n deu fer de les osses estèrils?
# posted by Hanna B : 10:38 p. m.
Comments:
<< Home
No oblidem, però, que en tota guerra com cal, a part d'exterminar als mascles vençuts (i als seus fills per evitar revenges), s'ha de violar (sistemàticament) a totes les seves dones. Eurípides deixa l'horror ben clar, a "les Troianes".
# posted by 
: 18/1/06 10:05 a. m.
: 18/1/06 10:05 a. m.
El problema és que als relats històrics i a les pel·lícules se'ns venen les batalles i les guerres com una gran aventura i només queden lisiats els extres, pels protagonistes es reserven o la supervivència en perfecte estat o una mort gloriosa i fantàstica. No m'hauria agradat en absolut viure fa dos mil anys i ésser obligat a anar a la guerra a morir violentament. Però he d'admetre que tampoc m'hauria agradat ser una dona i com a tal estar condemnada a ser l'esclava d'un home, primer del pare que et casa amb un iaio amb calés, i després a aquest iaio servir-lo, parir els seus fills, quedar-me a casa sense cap mena d'aspiració de superació personal, i com ha dit la dersu: si el marit perd la batalla doncs esperar a ésser violada per uns quants soldats desgraciats.
En conclusió: per estressant que sigui la vida d'avui en dia em quedo aquí i passo de viatges en el temps.
De totes maneres no crec que a un soldat a qui li han tallat un braç i una cama al camp de batalla si sembli una bona compensació comètre l'atrocitat d'una violació. Suposo que aquests actes estaven reservats als més depravats, com avui en dia.
Sobre l'os... jo em quedo amb l'ossa que té el plaer de criar els seus cadells, de veure'ls crèixer i fer-se forts, i compartir tres anys amb ells. L'os té una vida buida, visquent sol a la seva cova i anant a un burdell un cop l'any. No em mola.
En conclusió: per estressant que sigui la vida d'avui en dia em quedo aquí i passo de viatges en el temps.
De totes maneres no crec que a un soldat a qui li han tallat un braç i una cama al camp de batalla si sembli una bona compensació comètre l'atrocitat d'una violació. Suposo que aquests actes estaven reservats als més depravats, com avui en dia.
Sobre l'os... jo em quedo amb l'ossa que té el plaer de criar els seus cadells, de veure'ls crèixer i fer-se forts, i compartir tres anys amb ells. L'os té una vida buida, visquent sol a la seva cova i anant a un burdell un cop l'any. No em mola.
Encara conservo relats esgarrifosos de la meva avia sobre el seu marit i els seus germans, en guerras no tan llunyanas. Per aixó paso de guerras.
Em quedo amb el Oso Yogui i el seu amic Bubu. Que espantava turistas y menjava pastels. En Yogui caminant per un parc fantastic sense tindre que caçar ni lluitar. Alguna nit al la presó del parc i prou.
Pero mai he vist un episodi del Yogui en cel, potser perseguiría el pobre Bubu? o alguna turista ? mare meva...Espero amb impaciencia alguna reposició de la serie per algún canal de televisió.
;)
Em quedo amb el Oso Yogui i el seu amic Bubu. Que espantava turistas y menjava pastels. En Yogui caminant per un parc fantastic sense tindre que caçar ni lluitar. Alguna nit al la presó del parc i prou.
Pero mai he vist un episodi del Yogui en cel, potser perseguiría el pobre Bubu? o alguna turista ? mare meva...Espero amb impaciencia alguna reposició de la serie per algún canal de televisió.
;)
daixonses, dallonses.. dersu, dins les meves preferències no estaria ser dona en zona de guerra (i espero que això no soni tant frivol com sembla...)
i el mateix bellosoli, em quedo a l'època actual i sent dona lliure encara més (millor que ossa per a mi...)
ostres dicarlo! jo crec que has mitificat en yogui!! al bubu (o era el yogui o eren tots dos??) el recordo amb una corbata molt ridicula i que no se li adiu a un ós per molt simpàtic que sigui... ;)
petons i gràcies pels comentaris, que tenen mèrit donat el tema tant max-mix-mesclum..!
i el mateix bellosoli, em quedo a l'època actual i sent dona lliure encara més (millor que ossa per a mi...)
ostres dicarlo! jo crec que has mitificat en yogui!! al bubu (o era el yogui o eren tots dos??) el recordo amb una corbata molt ridicula i que no se li adiu a un ós per molt simpàtic que sigui... ;)
petons i gràcies pels comentaris, que tenen mèrit donat el tema tant max-mix-mesclum..!
Potser estava bé ser dona quan aixó permetia estalviar-se obrir-li el cap als animals d'una garrotada a canvi d'esgarrapades més o menys greus o mossegades greus o directament mortals. Va deixar de ser-ho quan els homes van començar a quedar-se a casa també. I torna a estar bé quan ja no implica tenir un home a casa. Tot i que el spm no hi ha qui se l'estalvii, avui i sempre. Buf!Desbarro? no sé, el tema es presta.
(Dicarlo: irreverent, pobre bubu!).
(Dicarlo: irreverent, pobre bubu!).
osa u oso.......creo que me pediría osa.
sorprendidos eh?
Si es que una en el fondo es una mamá osa...jajajajaaaaa y doy abrazos mortales juas.
Publica un comentari a l'entrada
sorprendidos eh?
Si es que una en el fondo es una mamá osa...jajajajaaaaa y doy abrazos mortales juas.
<< Home
