dissabte, 3 de desembre del 2005
divendres, estic cansada
ein. acabo de veure "en la ciudad" i en tenia ganes, me l'havia recomanat molta gent diversa. gent de més de trenta en diferents estadis, deien que sortiem reflexats (nosaltres, els de trenta i pico, amb les nostres angoixes vitals i contradiccions i tot això). la peli m'ha fet pena, clar, suposo que pretèn fer pena. potser m'hauria d'identificar amb la soltera angoixada però no em dóna la gana. entre altres coses perquè no tenim res en comú.
per altra banda, els mascles semblen tenir molt potencial, però queda per descobrir. per ordre d'interés: el controlador aeri em sembla el més desaprofitat. després vindrien l'arquitecte, el profe de filosofia, i el profe no se sap de què.
sigui com sigui, les cases són absolutament irreals. tot és massa maco. massa estètic i massa modern. al món real convivim amb coses que no són del tot perfectes, alguna porta lletja, alguna paret, algun moble, algun terra, algun sofà. hi ha cases perfectes, és clar, però no cola que tots els protes tinguin tanta sort / tant gust.
també em sembla peliculera tanta insatisfacció. i tampoc surt reflexat cap personatge com jo. que es conformi en sobreviure sense parella i que no li vaig res especialment bé ni malament. és una de les coses que em molesta de les pelis, que tots acaben ser personatges estereotipats.
tenia ganes de que arribés la nit desde que m'he llevat. dos dies fora de casa, de la feina i de classe han provocat un caos expansiu en tots tres llocs. no dóno a l'abast, tot se m'acumula i començo a patir angoixa pre-examen, tenint en compte que encara no m'he posat a estudiar. atxís!!
avui ha estat un d'aquells dies sense sentit ni empremta. només la finalitat de que passés el més ràpid possible per arribar de vespre a casa, posar-me el pijama, sopar en companyia (com a novetat), obrir una ampolla de vi i mirar una peli. aquesta perspectiva m'ha tingut tot el dia en candeletes. i el dia ha passat lentíssim. i res era rellevant, interessant, necessari. només un tràmit d'hores que havien de passar. em fa por notar això i ho faig sovint. sempre esperant el cap de setmana. si arribo a vella potser em retreuré les hores, els dies, les setmanes que he desitjat que passesin el més ràpid possible.
a mitja tarda he començat a dissenyar el sopar que em venia de gust, es repetia un desig que m'ha envait tota la setmana: menjar pinya amb pernil. que té la seva cosa, tenint en compte que és una combinació que mai fins avui havia tastat.
a més, la fantasia tenia un punt elaborat consistent en passar la pinya per la paella calenta amb una gota d'oli. així ho he fet, i ha quedat socarrimadeta que no cremada. l'he embolicat amb talls de pernil finets i ha estat boníssim. per desgràcia el plaer ha durat poc. crec que pateixo intolerància a la pinya desde l'estiu passat en què vaig intentar fer una dieta que duia molta pinya. un dia la pinya se'm va posar malament (estil com ho fa el melò, amb picor al coll i al nas i al paladar) i avui ha tornat a passar. encara em dura. estic ben frustrada.
la veritat, començo a estar una mica farta que a la meva vida no hi passi gaire res. vull acció i no crec que sigui massa demanar que l'acció sigui satifactòria. em temo haver sonat com el que no estic (desesperada).
seguiré a l'espera, però el temps converteix les bones intencions en manies. no vull ser una dona soltera maniàtica, i potser ja ho sóc una mica. en una altra ocasió enumeraré les meves manies, que no són poques.
a la imatge: Paul Klee - Kampfscene aus der komisch-phantastischen Oper - Sindbad der Seefahrer, 1923.
# posted by Hanna B : 12:28 a. m.
Comments:
<< Home
Vaig veure "En la ciudad" al cinema i ahir la vaig mig-recuperar a la tele. M'agrada, està molt ben feta, però ahir em costava veure-la per segona vegada perquè els seus personatges em semblaven massa tristos. Fins i tot, em vaig permetre fer-li el comentari sobrat de torn a la meva parella: "Quina sort que tenim, no?". Però no crec que tinguem sort. O si. En qualsevol cas, em nego a creure que en general la gent estigui tan insatisfeta amb les seves relacions, i si ho estan, per què les mantenen? I més, això que dius HannaB, d'amics que et diuen que ens sentirem identificats amb els personatges, blablabla... Què passa? EStem envoltats de covards? Un bravo per tu que estàs sola perquè no et conformes - com hauria de ser per a tots/es i em temo que...
# posted by 
: 3/12/05 12:00 p. m.
: 3/12/05 12:00 p. m.
Quan tenia temps de sobres em planyia pel temps que em sobrava.. el malmetía. Quan m'ha faltat tems he dessitjat amb totes le mesves forces trobar un geni en una llàntia i que em regalés temps. He alternat periodes d'una mena i de l'altre per anys i anys, sense memòria alguna.
I aixó es tot. Només volia compartir-ho.
Que no se ser feliç, no n'he aprés en tot aquest temps.
Ptons, Hanna.
I aixó es tot. Només volia compartir-ho.
Que no se ser feliç, no n'he aprés en tot aquest temps.
Ptons, Hanna.
doncs si ego, a mi l'endemà de la peli m'ha deixat un sentiment de mal rotllo... i sí, fujo de la covardia i la hipocresia sentimental, però no tinc molt clar si m'acabaran atrapant com una cosa inevitable.. nfin, potser avui no estic gaire positiva..
hallo chris! grusse von barcelona!
xurri!!! t'he trobat a faltar! :)
totalment d'acord amb el concepte falta o sobra de temps. sóc incapaç de dosificar-lo ni d'aprofitar-lo, i em fa ràbia!
sobre ser feliç.. ummm... jo crec que no en sé gaudir en el moment. aixó sí, sóc especialista en rememorar (una bleda sentimental, vaja)
petons!
hallo chris! grusse von barcelona!
xurri!!! t'he trobat a faltar! :)
totalment d'acord amb el concepte falta o sobra de temps. sóc incapaç de dosificar-lo ni d'aprofitar-lo, i em fa ràbia!
sobre ser feliç.. ummm... jo crec que no en sé gaudir en el moment. aixó sí, sóc especialista en rememorar (una bleda sentimental, vaja)
petons!
doncs a mi em sembla molt be que et passis el dia pensant en el sopar, en com gaudiràs del menjar i de la companyia. La feina sovint és un pal, així que tenir una motivació pel vespre és maco. Ànims!!!
Publica un comentari a l'entrada
<< Home
