divendres, 9 de desembre del 2005
desmitificant molins de rei
tot seguint amb les batalletes dels 90's -avís per a qui comenci a llegir això i no tingui la predisposició adequada-, per motius que més endavant desvetllo, ahir vaig enrecordar-me'n d'en p.un ex que va arribar a la categoria d'anar al barça amb el meu pare, i consti que un novio oficial venint de mi, no és poca cosa.
en p i jo vam estar junts poc més d'un any, força tempestuós a causa de la incompatibilitat entre la meva -superada- gelosia, i la seva -desconec l'estat actual- tendència a les aventures en solitari. jo mai sabia del cert si la cacera fructificava o no, i això em tenia desquiciada. per altra banda, treballant en un hotel, els meus horaris laborals ni es corresponien ni col.laboraven amb la compatibilitat horària necessària per a una relació estable, menys doncs amb una d'inestable.
la suma d'obstàcles i la fogositat passional del mascle p em tenien en un estat d'enamorament absolut i jo lluitava tal afrodita a. pel triomf de la nostra relació.
però un bon dia, previ avís de la sra. guiomar de la vanguàrdia (va avisar: riesgo de ruptura), en p em va confessar estar enamorat de la seva secretària (valgui ara rememorar com em vaig flagel.lar. la secre en qüestió apareixia allà on fóssim de farra, i el saludava molt efusivament, moment que jo aprofitava per fer la corresponent demostració d'aquest mascle és meu).
la secretària era de molins de rei, i em vaig assabentar que els seus pares havien convidat en p a una barbacoa el primeríssim primer cap de setmana després-de.
el primer mes vaig patir un daltabaix lacrimògen mentre ell, cruel i insensible, m'ignorava deixant les meves quatre pertenences per recollir al kiosc de sota casa seva.
van ser cinc mesos de dol, que finalment es van superar amb un parell d'aperitius previs a l'arribada del david en escena.
quan jo ja era feliç i menjava perdius amb en david, en p va tornar a picar a la meva porta, amb la cua entre les cames i proclamant la superació del síndrome secretària-de-molins-de-rei. posant-la verda i queixant-se d'haver estat tant ruc. aaaah!! empírica demostració de la gran dita: el darrer en riure riu molt millor!.
però el trauma molins de rei es va convertir en crònic. odiava molins de rei i qualsevol cosa que en fes referència. vaig arribar a refusar una candidata a un lloc de treball perquè era de molins de rei. (que demostra la inutilitat dels consells per a aconseguir feina, quan és una barreja entre bona sort, bona estrella, una indispensable dosi d'empatia, i prou).
deia jo tot això, doncs, perquè ahir vaig anar per primera vegada a la meva vida a molins de rei, i tant contenta. de fet, em vaig conformar en romandre a les boniques rodalies i cruspir-me una excel.lent calçotada i botifarra amb mongetes a la masia can portell. boníssim, bonic, agradable, acollidor i en excel.lent companyia.
em vaig prendre una bona copa de vi, tot mirant els arbres que envolten la masia i la blanca bromera que tapava la resta de bosc, mentre celebrava i li feia saber al fantasma cornut que em mirava des de l'altre cantó de la finestra, que la prova molins de rei ja estava, perfí, superada. arf.
# posted by Hanna B : 3:46 p. m.
Comments:
<< Home
No em deixarà de sorprendre mai com us pot agradar tant els "nois dolents". Quan la meva ex pensava que jo la deixaria en qualsevol moment per anar-me'n amb una altra ella perdia el cul desesperadament per mi. Arribava a presentar-se d'improvist a la discoteca on sabia que jo hi seria amb els amics per pura gelosia. Quan va comprendre que jo només la volia a ella, quan s'ho vaig poder deixar clar, ella va començar a perdre l'interès per mi, fins a ser ella la que me l'ha clavat. No ho entenc. Per mi una noia que no és capaç de ser fidel perd qualsevol tipus d'interès. Suposo que vaig ser castigat amb la creu de la monogàmia.
Me n'alegro que hagis superat el síndrome Molins de Rei. Està be que hagis tingut la sort que ell es tornés per arrossegar-se per tu, almenys així et va quedar claríssim que tu valies molt més que ell. Ha de ser una gran satisfacció.
Això si, la propera calçotada fes-la a l'alt camp, tarragonés... Camp de Tarragona en general, i cap a Gener/Març que és la temporada! ja veuràs que bona! (he de fer terra, jejejee)
Me n'alegro que hagis superat el síndrome Molins de Rei. Està be que hagis tingut la sort que ell es tornés per arrossegar-se per tu, almenys així et va quedar claríssim que tu valies molt més que ell. Ha de ser una gran satisfacció.
Això si, la propera calçotada fes-la a l'alt camp, tarragonés... Camp de Tarragona en general, i cap a Gener/Març que és la temporada! ja veuràs que bona! (he de fer terra, jejejee)
bellosoli, la historia va anar més bé que jo creia que era un bon noi i m'esforçava per que fos així, mentre la realitat em confirmava que no hi havia remei, etc, etc, etc.. però si que crec que com més "difícil" és una relació més t'hi enganxes, ni que sigui com a repte personal (i la consequència és un gran risc personal, també)
la propera calçotada a valls, ja en tinc ganes!
la propera calçotada a valls, ja en tinc ganes!
Jo tinc una solució siciliana molt ràpida per les banyes: la poda de collons.
El que passa es que és una mica aparatosa i dràstica, de manera que en el passat he encaixat les banyes com he pogut (passant de canto per les portes, fent-les servir per a estendre la roba, llogant-les com a suport publicitari o com a parasol -adaptant-hi un entoldat, per exemple).
És a dir: comportament paranoide, escenes melodramàtiques, amenaces i súpliques i posterior llagrimeig copiós i moqueig ollerós, fins que quan (si) he pogut acumular energía suficient, porta. Llavors es repeteix de nou el cicle fins a arribar a la porta, que ja no es pot repetir per que fa temps que estàs sola. Quina merda!
Jo també tinc el gen de la monogamia. No detecto els banyistes, de fet solen ser força atractius (es clar, per aixó banyejan). I m'apunto a la calçotada. A Molins o a Valls. M'es igual.
El que passa es que és una mica aparatosa i dràstica, de manera que en el passat he encaixat les banyes com he pogut (passant de canto per les portes, fent-les servir per a estendre la roba, llogant-les com a suport publicitari o com a parasol -adaptant-hi un entoldat, per exemple).
És a dir: comportament paranoide, escenes melodramàtiques, amenaces i súpliques i posterior llagrimeig copiós i moqueig ollerós, fins que quan (si) he pogut acumular energía suficient, porta. Llavors es repeteix de nou el cicle fins a arribar a la porta, que ja no es pot repetir per que fa temps que estàs sola. Quina merda!
Jo també tinc el gen de la monogamia. No detecto els banyistes, de fet solen ser força atractius (es clar, per aixó banyejan). I m'apunto a la calçotada. A Molins o a Valls. M'es igual.
Ostres Xurri quina idea, encara no había probat de estendre-hi la roba.
Jo també m apunto, a valls a molins o al park d en Yogui y Bubú.
Jo també m apunto, a valls a molins o al park d en Yogui y Bubú.
jajja xurri! la poda de collons, n'hi ha que la necessiten per manca de control del pitu, jojooojo!
jo les banyes les duia amb manca total de dignitat, hi estenia roba i el que fes falta ;)
enfins, millor sola que banyuda hauria de ser l'expressio?¿ ;)
salut dicarlo! i banyes al canut!
al parc d'en yogui i bubu només menjaven uns entrepans que a mi em venien molt de gust, així tovets i blanquets... apa que els calçots haurien volat ;)
jo les banyes les duia amb manca total de dignitat, hi estenia roba i el que fes falta ;)
enfins, millor sola que banyuda hauria de ser l'expressio?¿ ;)
salut dicarlo! i banyes al canut!
al parc d'en yogui i bubu només menjaven uns entrepans que a mi em venien molt de gust, així tovets i blanquets... apa que els calçots haurien volat ;)
Felicitats per la superació que sempre és important fer. I que ve que sona aixo de la calçotada, la butifarra i les mongetes ;oP.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home
