dimecres, 21 de desembre del 2005

crisi d'idolatria

què se n'ha fet de la tanita tikaram? en una curiosa i ja remota època, les joves solitàries i misàntropes es posicionaven en dos bàndols enfrontats: tanita tikaram o tracy chapman.
aquesta darrera si que ha tret un disc nou fa poc, pero a la tanita jo la feia retirada. i la curiositat m'ha fet remenar, i no, segueix en actiu i té pàgina web oficial i no oficial. si jo hagués estat del seu bàndol no dubtaria en buscar la diferència entre una i altra. però jo no era ni tikaram ni chapman, jo era del bàndol de l'eddie brickell que em queia millor i em semblava menys queixosa. i de la que no hi ha notícies per internet.
un tal umberto tozzi ha retornat i si ha estat un xoc per a mi -que era massa petita i no li veia cap interés en comparació al tino de parchis-, no puc imaginar que haurà estat per a les seves antigues seguidores, aquelles que xisclaven voler tenir un fill amb ell (al camilo VI també li tocava, no comment). tan fàcil que era romandre d'ídol, això de retornar fet un avi canós amb papada és una mala passada injustificable.
tot això ve per la manca d'idols que pateixo. ja no admiro ningú, i això crea un buit que una mateixa no acaba d'omplir per molt ego que pugui tenir. no és que jo fos especialment fan ni gruppie de ningú, però era capaç de penjar fotos de certa gent a l'habitació. i ara res.
tinc una paret de la cuina que vaig acabar de despullar l'altre dia, hi havia fotos penjades que havien anat caient i es trobava en un estat molt decadent. un cop la paret neta, la volia omplir de nou amb retalls de revistes, fotos de cuina o de paisatges o de persones, una mena de paret alegre i acollidora. i amb les fotos de gent tot era sentir-me ridícula, una mena de fan granadeta i per altra banda ni sóc tant fan de ningú ni ho voldria semblar i tal.
i no és que em senti massa gran per admirar ningú. és simplement que estic passant una crisi d'idolatria. i només falta l'eina del google versió imatge per acabar-la d'adobar. veus les fotos actuals de tot quisqui. adéu mites. ídols, no retorneu. pel nostre bé.
segueixo tirant de les portades de disc. font inesgotable d'inspiració.

# posted by Hanna B : 11:16 a. m.
Comments:
Tanita Tikaram, certament, que s'ha fet d'aquella feminització de la cara d'Elvis?.
# posted by Anonymous Anònim : 21/12/05 1:03 p. m.
 
Tens tota la raó.
Que no tornin més iídols.
Cada cosa en el seu moment.
Els pijtors son aquell que fa vent anys que no sabias res, i ara tornan.
Es necesita sabia nova, gent amb ganas de estripar, de fer coses diferents, o fetas a la seva manera.
Visca la creativitat al 100%
# posted by Blogger carlo : 21/12/05 7:29 p. m.
 
Jo era molt menut però encara les recordo a na Tanita i la Tracy. Això de tornar al cap de tant de temps només consegueix destruir el mite, és com la mítica foto de la noia afgana del National Geogràfic: una foto quasi perfecta d'una noia d'ulls encantadors, encant que es va trencar fa un parell d'anys quan la van tornar a retratar. I sobre idols... jo tampoc en tin cap, devem de ser la generation desenchantée que ja no té idols!
# posted by Blogger bellosoli : 21/12/05 8:56 p. m.
 
salutacions dersu, certament la tanita de cara tenia una semblança amb l'elvis, en canvi el posat no pas!
estaria bé dicarlo, que arribés gent nova i que fessin coses diferents (sobretot això, però es clar, cada dia és més difícil..!!) mentrestant, que no tornin els que ja estaven bé als records!
doncs si que porto un desenchantament, bellosoli, què hi farem, amb el que costa admirar algú i amb les exigències d'avui en dia ;), diguem que està complicadet...
# posted by Blogger Hanna B : 21/12/05 9:43 p. m.
 
Ostres, no recordava que l'Umberto Tozzi fós tan guapo com a la portada del disc. Feia goig. Ara no. Però aixó només es carcassa.

I no pot ser que l'admiració sigui un tret de joventut? jo ens veig cada cop una mica més descreguts amb l'edat. Ara penso i no caic en cap nom admirable -malgrat em consta que admiro gent. Igual és que estic cansada. Ja hi pensaré.

Si tens pànic a les parets nues ja et pasaré un quadre per la cuina, rollo bodegó o el que sigui.
# posted by Blogger Xurri : 21/12/05 11:35 p. m.
 
uff si los revivials están bien...pero cuando vuelven recuperando lo que habian hecho hace ya tantos años....q huele mal, ya vemos al umberto tozzi queriendo emular a Robbie williams u os imagináis a Leif Garrtet dando saltos.....bueno aquí tenemos a los Pecos que creo que vuelven a recuperar sus éxitos. Dejemos para el recuerdo lo que es del recuerdo y busquemos nuevos ídolos....Coldpaly :)
# posted by Blogger Ahoi team : 22/12/05 11:50 a. m.
 
Jo també prefereixo l'Edie Brickell; vaig comprar el seu primer disc (fa 20 anys?) i després no vaig tornar a sentir res d'ella, potser perquè al canviar de lloc de residència ja no sabia quina ràdio escoltar. M'agraden les seves lletres tan lleugeres com per exemple:

Philosophy
is the talk on a cereal box
# posted by Blogger El guiri de Barcelona : 22/12/05 3:18 p. m.
 
L'eddie brickel si que te web però ara no la trobo. L'any passat va treure un nou disc. Havia estat uns 10 anys fora del mundillu criant a la seva familia. La part fosca de la història és que està casada amb el Paul Simon!!! quin brighton!!!
http://www.nndb.com/people/167/000023098/
# posted by Anonymous Anònim : 22/12/05 8:17 p. m.
 
suposo que si, xurri, deu ser un tret de joventut. agraeixo la oferta del quadre per la cuina, si algú em fa el forat, fóra perfecte :)
sorry pelaura, és que tinc aquest gen defectuós, no ho puc evitar!!
jaja, b-on, si es que nos quieren marear, estos egocentricos!! los pecossss, me pillaron inocente, por suerte, jaja!
luc, aquesta cançó que bona, la de what I am... !
sixta: en parlarem.
# posted by Blogger Hanna B : 23/12/05 2:31 a. m.
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?