diumenge, 13 de novembre del 2005
camins creuats
avui el destí m'ha enviat una prova. una prova en forma de trobada casual inesperada.trobada casual insperada en forma d'inesperat creuament casual de mirades. cinc segons d'aturada del temps. cinc segons rapidíssims. cap paraula, cap reconeixement aparent.
em sento cofoia, però encara corpresa després de comprovar que una ferida, un cop tancada, pica si la rasques, però ja no torna a fer mal.
si s'ha curat bé, és clar. la meva ferida va trigar en curar. finalment va esdevenir una marca, ara és una ferida de guerra.
prova superada doncs? suposo.
trobar-te algú per casualitat és ben intrigant, i curiós.
quantes vegades passes pel mateix lloc deu segons després que ho haci fet una persona coneguda, i per tant no hi ha trobada constatada? i qui diu deu en diu trenta o seixanta, o ... fins i tot hores (dies, setmanes i mesos ja és trampa).
quina casualitat fa que et creuis exactament al mateix punt amb algú que passeja i vagareja, mira aparadors, ara para, ara arrenca, ara seu a prendre alguna cosa?
quan em passa això, m'agrada rebobinar imàginariament els punts de sortida d'ambdós i el recorregut que hem fet fins trobar-nos. i com pot ser que jo hagi estat aquells minuts de més segons on i si no hagués estat així no ens hauriem trobat, o a l'inrevés....
sigui com sigui, el destí m'ha fet creuar avui el camí amb un botxí que em va mig escanyar les il.lusions (evidentment amb la meva inestimable i desinteressada ajuda, estil màrtir cegata) fa prous mesos.
en aquest temps, he aprofitat per assasinar-lo (amb encarnissament), enterrar-lo i oblidar-lo (tot simbòlic menys el darrer punt).
el botxí, un cop desterrat a la sibèria dels records i borrat tot rastre de pas per la meva vida, esperava no tornar a veure'l mai més. menteixo. de tant en tant fantasejava amb una trobada casual (en diferents versions de la superheroïna a la superbleda). sé massa de la seva vida i dels seus costums.
i com sempre, la realitat no és com les pelis. la realitat va molt depressa. la realitat no et dóna temps a reaccionar. ni a rectificar. això sí, la memòria et permet analitzar la seqüència després, a càmera lenta, i tants cops com calgui. i congelar les imatges. congelar aquella mirada espantada. i guardar-la com a darrer record d'una història patètica.
he concluit que ell m'ha vist primer.
i que s'ha quedat parat, esgarrifat.
i com que no podia fugir, i ha cregut que jo no el veuria, ha seguit mirant.
i jo, he notat una mirada, i he girat el cap.
mentre seguia amb la conversa que duia, i reia en feliç companyia i en absent consciència.
i he mirat algú que em mirava i que no he reconegut.
tres segons després, quan el cap inconscient ha girat la mirada cap a un altre enfoc, he sabut qui era.
he tornat a mirar i ja no recordo què he vist.
m'he mig amagat darrera d'una barrera arquitectònica.
ha trigat segles en passar per l'altra banda.
finalment ha passat. força ràpid.
l'he pogut repassar de dalt a avall. i he mirat amb qui anava. i he recordat moltes coses de cop.
res més. uns quants calfreds. unes quantes rencúnies llençades enlloc. algun record bonic. molts de lletjos.
i això ha estat tot.
# posted by Hanna B : 1:50 a. m.
Comments:
<< Home
Me n'alegro que ja sigui només una ferida de guerra i que ja no et faci mal. És potser el que més por fa: no saber com et sentiràs en trobar algú que t'ha fet mal. La casualitat és tan capritxosa que pot passar en qualsevol instant. Però tu ja ho has superat, has d'estar contenta. Ànims!
Qué útils les barreres arquitectòniques, beneïdes parets i columnes que et cobreixen quan més ho necessites!! (posats a acceptar que la Jane Fonda ens cau una mica lluny i que l'agressió física està penada i ningú t'assegura que l'interfecte no s'hi torni).
Tiritas pá este corasón partío i a la bassa amb els mesquins!!!!!!!!!
Tiritas pá este corasón partío i a la bassa amb els mesquins!!!!!!!!!
"No es que el tiempo lo cure todo pero puede ayudar..." UDeLaF.
Las feridas de guerra...suposo que tots tenin, mes grans o mes petites, lo important es que es quedin a capa externa de la pell,com un petit tatoo.
Estic d acord amb tú, per que la realitat es tan ràpida, i tot lo ensajat a la ment es queda dintre, després masses... "podrie".
Caprichoso destino
Petons
Las feridas de guerra...suposo que tots tenin, mes grans o mes petites, lo important es que es quedin a capa externa de la pell,com un petit tatoo.
Estic d acord amb tú, per que la realitat es tan ràpida, i tot lo ensajat a la ment es queda dintre, després masses... "podrie".
Caprichoso destino
Petons
gràcies bellosoli, és exactament el que dius.
merci per la visita, burdon! miraré de trobar la cançó, però no vull ni rememorar ni tornar a veure el paio aquest.. !
i sí, xurri, una columna salvadora em va protegir... o va ser instintiu i m'hi vaig ficar al darrera..
si dicarlo, realment és ara només un tatoo, mig borrós i no gaire bonic, jeje.
de totes maneres, estic molt bé, cap melancolia, cap pena i força orgull (visca!!)
merci per la visita, burdon! miraré de trobar la cançó, però no vull ni rememorar ni tornar a veure el paio aquest.. !
i sí, xurri, una columna salvadora em va protegir... o va ser instintiu i m'hi vaig ficar al darrera..
si dicarlo, realment és ara només un tatoo, mig borrós i no gaire bonic, jeje.
de totes maneres, estic molt bé, cap melancolia, cap pena i força orgull (visca!!)
Ya lo dice el dicho, el tiempo lo cura todo. Las cicatrices si quedan nos sirven para recordar, nuestra memoria queda ahí almacenada - lo malo se evapora,y al final ya ni sabes que fue, pero te queda el reflejo de no volver siempre que vez la cicatriz, yo las respeto mucho, y aunque educado siempre me aparto de que/quien las causó. Con 1 por origen me basta!
sí b-on, yo tambien le tengo gran respeto a la marca que queda, sirve de gran lección y bien apartada estoy de quin la causó.
pelaura, és que jo sempre faig el contrari del que hauria volgut fer. idealment hauria fet una mirada llarga i alhora burleta...
Publica un comentari a l'entrada
pelaura, és que jo sempre faig el contrari del que hauria volgut fer. idealment hauria fet una mirada llarga i alhora burleta...
<< Home
