dilluns, 31 d’octubre del 2005

foscor, foscor, foscor

la tardor, i concretament l'època que envolta el nefast canvi d'hora és el pitjor moment de l'any per a mi. ni m'agrada ni aconsegueixo afrontar-lo positivament. m'hi reboto, em disgusta i m'aixafa.
ahir va ser el primer dia horribilis. a les sis -nova hora- ja et podies anar despedint del dia i donar la benvinguda a la trista nit.
vaig decidir fer un digne homenatge a la claror que abandona els vespres (i la meva ànima) per a una llarga temporada: escoltar la canço heaven (1983) dels psychedelic furs. que mítica. a tot volum, com a gran crit d'enyor i lamentació: there's a hole in the sky where the sun don't shine...
aquest grup fan música de capvespre. i totalment d'acord amb el que diu un tal scott schinder al cd recopilatori que tinc: "massa avançats pel seu temps per arribar a una audiència de rock modern que no existia encara, els furs van ser els progenitors del rock alternatiu basat en guitarres que, irònicament, començaria a trobar una audiència de masses al mateix temps que el grup s'extingia".
a les 8 vaig anar a veure "broken flowers" amb en luc. ja fa un temps que ens hem conegut, i en luc és de les millors companyies que hi ha en temàtica cinema, conversa generacional-vital-sentimental, birres i menjar indi.
vam estar d'acord en coincidir en que no podem determinar si una peli ens agrada o no tot just havent-la vist. de fet detesto profundament anar al cine amb gent que només sortir ja vol parlar de la peli i classificarla. jo no puc ni vull.
de totes maneres, ja vaig sortir del cinema força posicionada en contra. ho sento pel bill murray, però lost in translation va ser una excepció, per a mi. aquest home m'altera la pau interior. i si va amb xandall fred perry i sabates durant uns quants dies seguits, i fa aquell posat, fastiguejat, avorrit... vaja, no segueixo. que no m'agrada el bill murray i punt. i la peli "broken flowers" tampoc gaire-gens. afortunadament té una estètica molt bona, imatges molt bones i una música relativament bona també. i em va encantar el guinyo rosa, que és el meu color. la resta em va semblar un argument absurd, agafat amb pinces, exasperantment lent i poca-solta. tema a part és com estàn d'impressionants la sharon stone i la jessica lange (aquesta darrera és al meu podi de dives).
es tingui en compte que tot el que estic rojant pot estar condicionat per l'estat d'ànim negatiu que em posseeix.
tornant als efectes del canvi d'hora, em pregunto si l'estalvi que ens fan creure que el motiva consisteix en viure a les fosques en una ciutat que, sense llum, no té la més mínima gràcia ni encant. la il.luminació de la ciutat és per plorar. els carrers estàn foscos que fa por i la sensació de tristesa i desempar la sents fins i tot a la pròpia plaça catalunya.
no cal ja dir l'angoixa que t'acompanya en caminar a les set de la tarda per un poblenou desert i fosc. si no fos per la llum de moltes botigues i locals, la ciutat seria a l'obscuritat més sinistra.
aquest seria un altre tema per un altre dia en que em senti més inspirada i motivada, però deixo la pregunta a l'aire: barcelona, ciutat europea????? és per riure si no plorar. ni l'organització, ni el transport públic, ni l'enllumenat, ni els taxis ni els parcs públics ni els salaris. barcelona d'europea no en té ni un pèl. és la república bananera dels guiris (no va pel luc) amb la butxaca plena que se la poden permetre. sort en tenim del clima generalment bo i de la platja, i de que els barcelonins tenim una paciència a prova de bomba. això ens té en estat anestesiat per a major glòria i fortuna de l'alcaldia, especuladors i aprofitats en general.
sense voler acabar l'escrit d'avui amb mal gust de boca, aprofito per anunciar amb il.lusió que en david i la kazuyo (i la criatura en forma de fetus de cinc mesos de vida), ja són a barcelona. demà farem la primera trobada a tres, i espero que rutlli amb la màxima fluidesa entre la kazuyo (pronunciat kas(u)io) i jo. la meva màxima és la prudència i el menys és més, perquè em fa molta por que l'amistat que tant aprecio amb el david, i que sobreviu i perdura a dos anys de la nostra separació, es pugui espatllar.
quadre: it takes a lot to laugh, de nancy drew.

Comments:
(m'he esborrat dos cops per dues faltes espantoses descobertes d'una en una...). I deia:

Foscor: el solstici hivernal es la inversa de l'eufòria estival.
I el canvi d'hora, un trastorn irrecuperable i descomunal. Especialment per als fotosensibles.
A mí qué, llevar-me una hora més tard, si a les 7 de la tarda ja m'estic morint de pena... sobre tot si plou...snif.

Tema Bill Murray: és lleig, i ensopit, i murri com el seu propi nom indica. No molt seductor, encara que reconec que a lost in translation tenia un punt que m'havia motivat per anar-lo a veure a broken flowers... però no insitiré, deixaré que decideixin altres.

Amics: bo tenir-ne, de vells i de nous. Contrarresten els efectes perniciossos de la deprivació lumínica. Sort amb la Kazuyo, espero que tingueu bona química!!
 
ja he fet la neteja corresponent xurri ;)
gràcies per la comprensió, que tant aprecio... jo al bill murray ja el vaig defenestrar amb la peli de la marmota. a lost in translation el vaig perdonar, però ahir em vaig adonar que no se'l pot perdonar, perquè es repeteix més que la ceba, aquest tio!
gràcies pel tema kazuyo, jo també ho espero...!
 
Et noto molt negativa i el tema em preocupa, ànims que avui fa un temps preciós!!! per cert m'has de dir un indi decent que fa molt de temps que em moro per anar.
 
si, casta, pel matí i amb solet estic més animadota.. en tot cas això del canvi d'hora-foscor és la meva pataleta anual, d'aqui a uns dies ja m'hi hauré acostumat (quin remei)
tema indi, es pot començar pel del barri (c/pujades) que és força bo, també hi ha els del raval (indi o paki, nose) com el shalimar, i un parell més per l'eixample... surten indis per tot arreu ;)
 
Indi: el Namasté, al carrer entença/av de Roma. Pas mal.

El Shalimar (crec que es pakistaní?) es mooooolt bó.
 
No m'hi entenc gens de restaurants indis (ni dels d'aquí, segurament), però que vagi bé la trobada, les amistats i la cinemania (el cinema era un lloc on t'asseies, s'apagaven les llums i en una pantalla sortien unes imatges i passaven coses i...). Aixs, com me n'enyoro.
 
A mi també em costa acostumar-me a la falta de claror, diguem que no sóc pas un amant del canvi d'hora. De totes maneres procura animar-te. La foscor no dura per sempre, i en aquest cas només són uns mesos. A més, d'aquí dos dies hi haurà les llums de nadal (que cada cop comencen més aviat). Així que els carrers deixaran de ser tan foscos! (tot i que el consum energètic augmentarà considerablement...)

La canço de heaven està molt be. No la coneixia ni tampoc coneixia als psychedelic furs. En aquests moments és quan me n'adono del poc que se i del molt que em falta per aprendre/conèixer.

Espero que la trobada ambla Kazuyo vagi be (o hagi anat be si ja s'ha produït). Com diu un amic meu: "les coses van com tu vulguis que vagin". No hi estit completament d'acord, perquè hi ha coses que no podem controlar, però en una part si que hi estic. Parteix amb una mentalitat possitiva i això facilitarà les coses, el que passi després... qui sap?
 
Jo vaig decidir que la pel·li m'agrada, però ara em pregunto si m'agrada perquè m'agrada o si m'agrada perquè el director es diu Jim Jarmusch. És com la música dels Smiths. Em costa reconèixer que hi ha cançons que m'agraden menys que d'altres.

Tema foscor: comparat amb el polígon on treballo, Barcelona és un bany de llum. De totes maneres, el consum de petits quantitats d'alcohol ajuda a fer la pau amb la foscor.

Tema indi: el Moshi Mahal del carrer Sant Pau és el millor que conec.
 
gràcies albert. l'enyor del cinema, l'entenc. no és el mateix veure una peli a casa, el cine té una posada en escena ben espectacular, els llums apagats, tots en silenci mirant la pantalla... espero que el tornis a disfrutar aviat!!
bellosoli, merci pels ànims. m'alegro que hagis escoltat els psychedellic i t'hagin agradat.
i luc, aquest restaurant, que no em sabia el nom, realment bó.
llavors per superar el trauma foscor m'haig d'amorrar a l'ampolla de vi.. ummmm...
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?