dissabte, 8 d’octubre del 2005

el que hem menjat

la relació amorosa més important de la meva vida la mantinc amb el menjar.
entre setmana dino a casa dels meus pares, i sense pecar de filla pilota puc assegurar que la meva mare fa uns plats de cuina mediterrània perfectes: bons ingredients, ben cuinats i d'excel.lents propietats dietètiques. només passa que ella és una dona bàsicament frugal i minimal amb els seus gustos. cuina molt bé però li hem d'anar recordant de tant en tant l'importància dels hidrats de carboni (que de fet no combrega) o de certs plats guisats, que els sap fer rebé però no hi té tendència natural, excepte per nadal i festes de celebrar, i perquè llavors el meu pare exigeix abundància.
i tant el meu pare com les meves germanes com jo tendim a l'excès gastronòmic, i no se sap si som així perquè la meva mare sempre va amb les regnes o si ella va amb les regnes perquè som així.
sigui per les tendències innates, sigui com a contraposició rebel a la cuina sana de casa (reiterant que és boníssima), jo penso moltíssim en el menjar. penso en el que em ve de gust, en quins serien els ingredients, en on els compraria, en com els cuinaria, i en el plat que en resultaria. i en pensant això hi passo una llarga i bona estona golafra i disfruto gairebé tant pensant com menjant. de fet les fantasies són sempre més perfectes que la realitat. són com fantasies sexuals però gastronòmiques.
aquesta nit, dissabte nit tranquil a casa, em venia de gust sopar un parell de frankfurts schara amb mostassa, ketchup i una llesca de pa negre (estil viena). -sopar que la meva mare no aprovaria. i no vull entrar a considerar perquè tendeixo a menjar el que la meva mare jutjaria com perversions gastronòmiques-. però oh no! com que no menjo gaire sovint aquest menú, ha resultat que els frankfurts havien caducat el dia 14/09/05.
feta la trucada a l'assessor en aquestes matèries de la família (cunyat veterinari i excel.lent professional del ministerio de sanidad) em comunica que millor no arriscar, que fa masses dies de la data de caducitat.
amb un desig irrefrenable pels frankfurts schara i en el punt àlgid de la frustració gastronòmica, a punt he estat de menjar-me'ls igualment. tenia la nevera poc proveïda, i no se m'acudia alternativa possible, tenint en compte que de nit mai menjo fregits.
finalment m'he decidit per un entrepà dels que s'anomenen vegetals però que a la península ibèrica contenen proteïna, en aquest cas, tonyina.
mentre el feia, -maionesa, tomàquet a rodanxes, olives a trocets, tonyina i pebrot escalibat- i en ple atac de gula, he obert una llauna de musclos en escabetx i me'ls he cruspit de la mateixa llauna i amb escuradents.
l'entrepà era moooolt bo, però no ha pogut eliminar el sentiment de frustració ni la gana, i donat el perill que això comportava (perill d'ingesta inconscient massiva de calories: el conegut síndrome PIIMC), he obert una ampolla de montecillo reserva (gentilesa de l'altre cunyat) i he pres una bona copa de vi previ airejament del seu contingut. el vi ha suavitzat l'ansietat, però no totalment, així que he recorregut a vàries rajoles de lindt excellence-orange intense (subtitolat: chocolat noir extra fin aux pépites a l'orange et aux amandes) i amb això ja he pogut adormir finalment la bèstia.
demà celebrem l'aniversari de la germana petita (27 ja!!) i toca un dinar de festa.

Comments:
..uummms..hanna, es que el menjar forma part dels tres instints bàsics: menjar, dormir i reproduïrse. Som una mica esclaus del tercer durant la nostre vida fèrtil, però els altres dos, cada cop van a més i més... sino mira els iaios, que quan van de viatge tornen explicant el que han menjat, ino el que han vist...

Sovint he pensat que els llibres de cuina, aquells amb fotos tan xules, tenen alguna cosa lasciva, és un autèntic plaer en si mateix mirr-se'ls, son com "porno" gastronòmic... juas.

M'encanten les sigles PIIMC.
 
potser aniré al revés amb el tema instints bàsics, igual m'agafa pel de la reproducció en època no reproductiva! :)
a casa meva estem una mica obessionats. mentre mengem, parlem de menjars i plats i receptes. i llibres de cuina, que no faltin (amb moltes fotos i estilosament explícites...!!)
 
L'anunci de l'OXO m'ha recordat la meva infantesa. A casa sempre fiquem una cullera d'OXO a la sopa. Aquí, a mil kilòmetres de la meva terra, no ho trobo. Snif snif.
 
ah, però fas sopa i tot? jo és una assignatura pendent que tinc, sopa per a mi sola... mmmm, em fa mandríssima fer-la!
el oxo encara existeix, doncs? potser pots fer una excursioneta a perpinya?
 
Perdona, volia dir a casa dels papas, allà a mil km d'aquí. Quan hi vagi, ja et portaré provisions.
 
la cultura de la comida estrá presente en nosotros. Michos de mis recuerdos los asocio a las comidas que he degustado sobre todo en los viajes, a veces màs que el monumento de turno me acuerdo y relaciono con ese té lleno de aroma y especies, esa carne recién sacada de la brasa, esa sopa que acaba de ser removida e invade con sus "vapores" el ambiente, ese pan recién hecho aún crujiente,.....
 
gràcies luc! ara ve època de menjar amb cullera i les aiguaxirris salades de tetrabrick no són una opció a considerar (per a mi)
wolf! les meves inclinacions s'allunyen cada vegada més de la carn (això que s'interpreti lliurement)però menjar i cuinar són grans plaers i grans distraccions per a mi, si. això no vol dir que discrimini o jutji negativament a qui no pertanyi a la meva secta ::))
ah, si b-on, la comida de los viajes! esa fuente inagotable de recuerdos, algunos buenos, otros no tanto (mole mexicano: nunca mais!) recuerdo tus posts desde chile con tus recomendaciones culinarias...!!!
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?