dimecres, 30 de gener del 2008
cantarella a 30 de gener
ssssii-nnnnoo-provant-ssiiii-grinyol agut.
això se'm rovella de mala manera. stop. canvi de tema que aquest el tinc prohibit.
el cap de setmana hem estat amb l'v. a madrid, a casa la meva germana que ja comença a tenir la panxa ben rodoneta (és un altre nen! no puc dir el nom encara).
en rafa, que encara no sap que serà germà gran, està preciós i simpatiquíssim. és el rei de l'escombra i del pal de fregar i dels monòlegs en rafalià. quan vol també sap fer uns petons ben generosos i uns somriures que t'enamoren (aiiiii que m'engego...)
+
a madrid només que li veig gràcies. ésclar que no he visitat barris marginals etc.. però entre aquell metro aclaparador que arriba a tot arreu i a tot arreu n'hi ha un (perquè no podem tenir-ne un així senyors governants miops de catalunya?), uns carrers en general nets i un servei de neteja actiu i visible, afegint l'afició comuna per la bona vida i la bona teca, i sense oblidar aquella manera de ser directa i alhora simpàtica. doncs que mira, que em sento una mica acomplexada amb els meus traumes barcelonins. aquí som de bona vida només quan toca, que no és cada dia. d'una manera de ser més aviat ferèstega i distant. i al damunt tenim una xarxa de metro ridícula i patètica. i un servei de neteja ineficient, invisible i caríssim. enfí. que ens guanyen per golejada en un munt de coses. i quan sento certs prototipus bcnins crítics amb madrid només pel concepte que en ténen -centralisme, franco, pp-, em vénen fàstigs. quina cantarella tant cansina (madrilisme).
i sí, ells han tingut injeccions de diners i d'inversions i de tot això. sí. i nosaltres hem tingut fòrums fracassats i obres mal projectades i despeses fosques en fires teutones. que aquí hi ha molta feina mal feta pels d'aquí, però sempre és més fàcil plorar i culpar els altres, els dolents aquells que ens prenen les fires.
estronco tema, que ja em veig ànims encesos i balances fiscals pendents i etc. resumiré en que madrid m'agrada molt per com és de diferent a la meva ciutat. i que sóc anti-anti-madridista.
*
seguint amb el to crític envers bcna, haig de dir que ja he adquirit els dos primers números de la revista time out. vet aquí els meus raonaments pels que no m'ha fet el pes:
perquè és indispensable en una londres (paris, etc) que no te les acabaries de tanta varietat i quantitat i qualitat, però ben pretenciosa a la nostra petitona bcna amb la seva limitadeta oferta cultural i lúdica i gastronòmica (i tal).
l'estil dels articulistes. quina decepció. un to general pseudo irònic (tirant a pedant) fatalment mancat de sentit de l'humor i d'esgarrapada crítica. els cal una injecció urgent de redactors del què fem, que al damunt és gratuït (dr. maligno, faci's de pregar i de millor pagar!).
la crítica dels restaurants. oh! es considera crítica nombrar els títols o ingredients dels plats que has menjat sense cap altre afegit, fer alabances al pà sense concretar si és integral o refinat o gros o petit, dir que les postres són boníssimes i deixar-me sense més detall?
la primera crítica de restaurant em va traumatitzar de tal forma que ja no he gosat ni llegir la segona (però he vist la seva segona mínima extensió, i no promet res de bo).
de cosa bona que m'ha agradat molt hi ha el llistat per mesos (!!!) dels concerts previstos, tema indispensable i que fins ara mancava a les guies d'oci generalment dedicades a les activitats més immediates.
que si no m'agrada que no la compri? sclar. però una recomanació de bona fe: facin-la mensual, això la milloraria notablement, i estalviaria esforços que a la llarga poden arribar a ser penosos.
?¿
crida als crítics de casa nostra (excepte el maligno): a veure quan teniu el valor d'actuar com a tals! i als pseudogastronòmics: no pretendreu fer-nos creure l'enganyifa que a casa nostra tots els restaurants són bons, oi?.
^
una mica m'he desofegat. però encara porto al damunt una càrrega monumental de males puces, aconseguida a base de trajectes tmblamentables, companyes plasta-laborals, acumulació de son, esgotament general, i manca de temps per al propi no fer res. tot plegat, el que ve a ser una vida normal avui en dia.
¨
imatge: en rafa en plena performança fluxus tot intentant escombrar el parc infantil de la seva vida.
dimecres, 16 de gener del 2008
2+0+0+8!
m'he fet grans propòsits:
no tornar a mencionar en aquest blog que no tinc temps per al blog.
evitar tocar el tema tmb (no podré pas).
anar a tots els concerts possibles - el tema s'enceta amb polèmica, els entranyables the cure pretenen tocar el dilluns (!!) 10 de març i al palau sant jordi. ja renego.
menjar i cuinar tant be com pugui (temps, temps!).
nedar, de nou.
controlar els impulsos destroyers que em fan dir coses que no penso (o si?). en tot cas, controlar (oommm).
prendre decissions importants amb l'v.
aquest darrer punt implica un cotxe: reempendre el tema treure's el carnet de conduir?
relativitzar la meva irrellevant feina el màxim possible + intentar no gastar-hi tantes energies.
passar de tot aquell/a que no m'importi.
fer l'esforç per a que no m'importin tantes coses inimportants.
no mirar més informatius de la tv que són la cosa més desinformant del món.
deixar la vanguardia online que em treu de polleguera.
deixar les revistes femenines que ja m'he fet gran.
trobar la gran revista de cuina (que no és descobrir cuines).
fer fotos + fer collages.
boicotejar el corte inglés i en especial la seva secció de cosmètica (per una desafortunadíssima atenció que m'hi van dedicar).
fer pastisseria casolana.
atrevir-me a fer escudella, llenties, i d'altres plats contundents que encara no he fet mai.
anar a dormir aviat.
atrevir-me a consumir els meus propis enciams i pastanagues, a hores d'ara ja adults, però em sospito que emocionalment fràgils. potser patirien. ai. no puc pas fer-ho. encara.
comentar els blogs dels meus blog-amics. que em dol no tenir més temps per a fer-ho, cosa que implicaria tenir més temps per a llegir-los amb temps, etc.
tornar a animar la vida d'aquest blog, que alhora m'anima a mi.
*
el més rellevant del dia d'avui ha estat que he regalat unes galetes i unes patates fregides de jedliki, m'han regalat un paquet de funghi porcini, i que he comprat un suro per a enganxar fotos i coses a la paret de l'habitació on som l'ordinador i jo ara mateix.
vaig a la dutxa pitant. despres a sopar relaxadament una verdureta al vapor i uns verats a la planxa.
imatge: el nostre pessebríssim d'enguany, que encara no tenim ganes de treure.