dimecres, 27 de juny del 2007
marrons ben grocs
es cerca esma. es creu que perduda en algun racó de la malgirbada L4. es recompensarà amb la generositat deguda. es tingui en compte que sense esma no n'hi ha gaire.
si, ja sé que queixar-me de tm (b?) no és original ni potser ja interessant.
però en nom dels veïns del poblenou: què hem fet nosaltres per a merèixer això?
la insuficiència aguda d'un transport que ens connecti ràpida i eficientment amb el centre de la ciutat clama el cel.
ah, què costaria posar un bus que anés en línia recta i prou? afegint un conductor/a espabilat (etc) i amb la idea inculcada de transportar el seu aviram amb rapidesa i seguretat i no pas amb malhumor i abusant del seu poder amb el pedal de fre.
amb la trontollosa L4 en obres, el tornar de la feina a casa dins l'antic record absolut de 53 minuts es veu del tot impossibilitat. avui he trigat 73 minuts, 20 més, i no serà per no intentar la millor combinació possible, a saber (la tricolora + el bus):
*línia verda: de maria cristina a paral.lel
*línia lila: de paral.lel a passeig de gràcia (s'entengui que amb el lloable objectiu d'evitar el monstruós passadís aquell)
*línia groga: de passeig de gràcia a ciutadella
*càstig extra de caminata de 6 minutets més per passadissos inòspits (esquivant guiris que tornen de la platja) per arribar al bus que tm (b?) ens posa als desgraciats que tenim les pretensions de seguir fins per exemple el poblenou.
afegiré, amb l'humor que m'ha otorgat l'odissea patida, que al bus dels desgraciats abunden també els porcs. la ferum a suor i peus era tal punt insuportable que m'he hagut de canviar de seient dues vegades (dues). dir que els personatges pudents eren estrangers-immingrants no m'otorgarà gaire popularitat humanitària. però la meva tolerància cap al diferent pudent després de 12 hores dempeus 9 de les quals treballant és ben nul.la.
+
un cop arribada al meu barri, em pregunto qui mana a tm (b?) i com se li permet (i de passada què li paguem). és una pregunta massa recorrent a la meva vida i que m'ocupa masses minuts del meu valuós i minvant temps de lleure.
+
dit això, diré també que no sé pas com hem arribat a 27 de juny, si jo encara vaig pel 9 o 10 a molt tirar i perquè el 8 es va casar la meva germana moore que sino seria a mitjans de maig.
queda clar que la realitat viatja a una velocitat imprudent i que em resulta esgotadora de seguir.
*
és dimecres, acabo de fer escalibada, tenim la yaya molt pollet, pobreta. m'han donat les vacances que vaig proposar (i no pas la morralla que m'oferien inicialment) i tot segueix endavant, tant si es vol com si no es vol.
divendres, 15 de juny del 2007
migjuny
ja disposo d'aire condicionat, i amb un equipament de sèrie que inclou desperfectes col.laterals per aquí i per allà, tot ben tradicional.
el perfeccionisme dins el món manobral és raríssim i a mi no m'ha tocat pas. allò de la feina ben feta hauria hagut de comportar bonificacions i multes, i d'un altre món laboral estariem parlant. premis i càstigs, necessitats primàries.
+
ja fa una setmana que se'ns va casar la germana petita. va ser molt bonic. bonic i veloç, tot em va passar com una película i volant. el millor, sens dubte, era l'alegria dels nuvis. la felicitat de la meva germana la moore (derivat d'amore, mot amb el que ella mateixa es va batejar de ben menuda. la doble o també es cosa seva). tot havia estat pensat i escollit per a que fos bonic i especial i així va ser.
l'única part negativa va ser que mentrestant teníem la yaya ingressada al clínic, amb una neumonia de caràcter reservat. vam passar tota la setmana amb l'ai al cor perquè la pobra està molt pollet, però ja té l'alta i ja és a casa seva, aliena al fet que la seva neta petita s'ha casat, i encara més delicada que abans, si cap.
+
la ceremònia, al saló de cent, va ser orquestrada pel molt honorable senyor portabella, qui va saltar en mitja hora del meu particular ranking indiferència (diguem un 4) al nivell apreci, posem un 9. d'aprop és físicament més menut però també més humà i més sensible, almenys durant els moments emotius que vam viure i sentir allà. ell hi era de debò, no només en cos i representació. tenint en compte que era un divendres del mes de juny i passades les set de la tarda, penso que cal apreciar-ho. i més quan no esperem res de bo d'aquests éssers pretesament cobdiciosos i àvids de poder i sobrats d'ego anomenats polítics.
jo, com a bona germana tralarí, em vaig emocionar fortament en els moments claus tals com: entrada del meu pare amb la núvia mentre sonava nosequina balada italiana sensiblera. el nuvi abraçant el meu pare. l'amiga de la moore que va fer un discurset preciós. el portabella llegint un poema d'en salvat papasseit (perfectíssimament i prou lentament per a que el gaudíssim tots). el fet de tenir el meu v. al costat juntament amb els intensos moments d'exaltació a l'amor. no em va arribar a caure cap llàgrima però l'entel.lament tipus dibujito dels 70 em va dominar durant quasi tota la ceremònia.
la moore es va casar amb el seu estimat, que és un solet de noi i tots dos ens van emocionar amb la seva felicitat i la seva seguretat en voler-se comprometre per a les restes de les restes. poca broma. aperitius i sopar deliciosos, entorn magnífic, barra lliure, ball fins la matinada i tornada a casa descalça pel mal de peus. tot el que es pot demanar pel casament d'una germana. jo l'hauria repetit però gaudint-lo més poc a poc. però la vida no es rebobina, per a bé i per a mal.
*
ara que els meus pares ja han enllestit les obres a casa.
ara que ja puc tornar a dinar cada migdia a casa seva i ja no em cal comprar ni cuinar cada tarda.
ara que ja porto gairebé quatre mesos a la nova feina i ja treballo amb quasi-total autonomia.
ara que ja tinc l'aire condicionat posat a casa.
ara que ja se'ns ha casat la moore.
ara que les tardes són llargues i el meu cansament (potser) ja no tant.
ara, ara tornaria a la uni. aniria a classe i potser em remotivaria de nou.
ara ja estàn d'exàmens d'unes matèries que m'he perdut per excuses variades (veure més amunt)
ohhhhhh....
^
foto: en rafa, ja no tant baby: ja té cinc dents i gateja a una velocitat impressionant. el meu solet de nebot, prota secundari del casament amb la seva presència i simpatia i guapura.