dilluns, 30 de gener del 2006
arreveure paperots!
doncs això. ja he acabat. ja no podia més. ja començava a patir gran nombre de simptomes crònics psicosomàtics com ara: insomni, malsons, taquicàrdies, arritmies, angoixa, tensió mandibular, migranya aguda, mal humor, nàusees, mal de panxa, i altres.
no em sento orgullosa de la quantitat ni la qualitat dedicada a l'estudi, però m'arrambo i adhereixo a la justificació de que feia 15 anys que no estudiava.
no havia passat mai tants dies clausurada a casa. sent com sóc de casolana tinc una angoixa claustrofòbica que no puc mes! aire! carrer! gent! fred! pluja! bars! fum! cubates!
ara tinc set tardes per a fer coses: tallar cabells, dentista, rebaixes si queda alguna cosa que no sigui la talla 48, sopar amb el david i la kazuyo, i dijous fer la maleta...!!!!! divendres me'n vaig als madrids. trobada de les tres germanes i dels dos cunyats, la única pretensió destroyer és la de jalar. sortir i beure no que tenim la germana mitjana de 14 setmanes. museus o el que sigui si, i botigues, i tapeo, i xerrameca i desconecting. visca!!!!!
no em sento orgullosa de la quantitat ni la qualitat dedicada a l'estudi, però m'arrambo i adhereixo a la justificació de que feia 15 anys que no estudiava.
no havia passat mai tants dies clausurada a casa. sent com sóc de casolana tinc una angoixa claustrofòbica que no puc mes! aire! carrer! gent! fred! pluja! bars! fum! cubates!
ara tinc set tardes per a fer coses: tallar cabells, dentista, rebaixes si queda alguna cosa que no sigui la talla 48, sopar amb el david i la kazuyo, i dijous fer la maleta...!!!!! divendres me'n vaig als madrids. trobada de les tres germanes i dels dos cunyats, la única pretensió destroyer és la de jalar. sortir i beure no que tenim la germana mitjana de 14 setmanes. museus o el que sigui si, i botigues, i tapeo, i xerrameca i desconecting. visca!!!!!
diumenge, 29 de gener del 2006
diumenge de gener
es veu que somniar justament en allò que et treu la son és normal. en èpoques d'stress i tal. no sé si arribo a patir stress, més aviat diria que no, que sembla un patiment més d'homes, corbates, maletins i números. cap de les coses m'implica.
en tot cas, he passat la nit somniant que estudiava -els apunts que vaig deixar ahir a la matinada, en plan replay-
i a una hora indeterminada m'han despertat uns trons esgarrifosos que em llençaven tot tipus de malastrugances.
així que m'he llevat amb un ànim baixot. després de fer unes quantes activitats evasives (esmorzar, regar plantes, llegir els diaris online, parlar per telèfon i arrancar-me els bigotis amb pinces) m'he assegut a covar una mica el coneixement (verd).
però he estat inquieta per motius diversos: el primer del tot: ha sortit el sol. s'han equivocat els del temps? podria posar una rentadora? m'arrisco? i si plou tota la tarda? no m'arrisco.
què tinc avui per dinar? cap plat concret m'ilumina. a la nevera hi ha coses que no s'acaben de compenetrar: carbassons, bròquil, esbergínies. palets de bacallà. moltes pomes i moltes peres. llimones. també tomàquets i un pebrot verd. i pastanagues. i ous. no m'inspira gens tot això. voldria una altra cosa, i no sé quina.
i després hi ha el tema calers. estic en tràmits de comprar dues entrades per anar a veure els death cab for cutie. i mirant la seva web, em trobo amb una informació molt globalitzadora que agraeixo i alhora em subleva: els preus dels concerts (cal clicar "shows"). resulta que és entre 2 i 3 € més barat veure'ls a alemanya, entre 0,40 i 3,40 € més barat a viena, entre 3 i 6 € més barat a milà, entre 6 i 9 (!!!) € més barat a amsterdam, i aproximadament el mateix preu o una mica menys al regne unit. la cara de poker no m'abandona. recordo la dita d'una amiga: en aquest país, algú s'està fent molt ric i no som nosaltres. no caldrà comparar els sous d'alemanya, àustria, itàlia, holanda i anglaterra amb els nostres oi?
ens prenen el pèl, i ens deixem. que espabilats, els nostres empresaris de la nit.
acabaria amb alguna coseta més agradable, tot sigui equilibrar una mica aquest regust amarg que transcric darrerament. -em cal una farra amb urgència-
la barreja de gana i ofuscament m'ho impedeix. en tot cas, poso la foto de la part dolça del meu esmorzar d'avui, que m'ha elevat durant un minut a un estat de plaer ben alt: torrada amb philadelphia i melmelada de maduixa. m'ha mel.lifluat (és el terme que hi ha al damunt de melmelada al diccionari. no coneixia la família mel.liflua: mel.lífer, mel.lífic, mel.lificar, mel.liflu-a, mel.lifluament).
ah! i perfi s'acaba el mes de gener! interminable, pesat, fred i costa amunt. sóc molt més de febrer.
divendres, 27 de gener del 2006
el factor 5
el protagonista -era un cas real- d'aquest culebron em demana que esborri el text que segons ell tant el retrata. per tant, tot obeint la llei 56.1.4 de l'estatut nou de trinca que m'acabo de treure de la màniga, procedeixo a tal efecte.
el text queda guardat sota set claus de seguretat.
prèvia petició escrita i jurada, i si se m'ensenya la poteta, estic disposada a deixar-lo llegir a qui el requereixi, sempre que en consti un motiu raonable (subjecte a subjectivitat).
agraïnt la comprensió per les molèsties causades, i tot recordant que m'amparo en el meu dret a la censura.
atentament.
la manipuladora.
dimarts, 24 de gener del 2006
m'han captat i m'he deixat
la campanya de captació de fidels dels de tropicana es mereix el meu més sincer reconeixement.
estic absolutament entregada a la causa tropicana, i en uns mesos més poden fins i tot arribar a aconseguir convertir-me en fanàtica del multifrutas, que és l'unic que no m'agrada, per ara.
.
el tema va així: en primer lloc, van crear el meu suc preferit de tots els temps, i molt per damunt de cap altre. el mític i ara enyorat ruby breakfast. combinació de taronja i aranja, i amb la garantia de qualitat marca de la casa (sense sucre afegit, no prové de concentrat, vitamines no se quantes i bon gust).
després, inesperadament, el ruby breakfast va desaparèixer del condis.
una sinistrament ensinistrada caixera fins i tot em va dir que mai havia existit.
tot i l'enorme frustració, vaig mantenir-me fidel. conformada amb el suc de taronja normal, que duia un llibret de regal (dietes i salut).
en un parell de setmanes la sinistra ensinistrada va passar al nivell 2: em va fer saber que el ruby breakfast l'havien enretirat per manca de demanda. quin subidon. no només havia escollit un producte bo, sinó que a més, era minoritari i poc valorat per la resta de gent.
i el de taronja sanguina, que hauria estat l'alternativa lògica i favorita, tampoc el tenien per les mateixes raons que el ruby b.
absolutament comprensiva, donades tals revelacions, vaig acceptar sense problemes l'entrada estable i regular del suc de taronja normal a la meva vida, reforçada amb un nou regalet: gots per a prendre el doble de suc d'una dosi. ben monos, per cert. em van reconfortar la pena i van ajudar-me a superar la manca del ruby b.
no crec que esperessin de mi que escullís els altres dos mantinguts: aronja sola (molt demanar) o el multifrutas (seria un insult). he anat al grà, he escollit un producte de masses, i em mantinc fidel a la marca. panxa amunt i deixant-me fer pessigolles.
la fe només va trontollar una nit, un divendres que em vaig empassar una tifa de peli anomenada "infiel" amb l'encantadora diane lane i el pudent d'en richard gere que feia de sant marit cornut. doncs resultava que la familia lane-gere esmorzava amb tropicana. no me'n vaig saber avenir, i tot investigant vaig descobrir que és una multinacional amb totes les lletres. forma part de pepsico. no és pas la marca d'una empresa familiar del segrià amb un fill amb màster. però ni així. la diane lane és dins la meva llista d'escollides i a més s'ho feia amb l'olivier martínez i tenia una casa molt mona i anava vestida impecablement casual. golàs dels tropicana. fet per mi, vestida de la marca de cap a peus i en propia porta, i celebrat amb l'equip contrari, ara el meu.
moro d'impaciència de saber quan i si mai arribaràn el de taronja light, el casolà, el taronja + pinya, el taronja + pinya + maduixa i etc.
però no sé pas què seria capaç de fer per a que tornes el ruby breakfast. potser acceptaria que fos de consum massiu. s'ho mereix.
*
s'accepten sponsors. condicions a negociar.
dissabte, 21 de gener del 2006
manies? jo?
ui, la xurri, no sap el que ha fet! em demana que posi una llista de cinc manies o hàbits estranys!
cinc?
per començar, no sóc (tant) maniàtica, però tinc (tantes!) manies. i aquest blog n'és i en serà testimoni. ara no en caldrà fer repàs, quina mandra.
cinc?
per començar, no sóc (tant) maniàtica, però tinc (tantes!) manies. i aquest blog n'és i en serà testimoni. ara no en caldrà fer repàs, quina mandra.
el tema manies m'és proper i mutant. acostumo a patir manies temporals, que es formen com petites tempestes i m'ofusquen un parell de dies. després surt el sol i ja les supero i oblido. així que si ara en poso cinc potser d'aquí a quatre dies en tindré cinc de diferents, i tal i tal i tal.
n'hi ha de més permanents, com escoltar un mateix disc indefinidament, per a desesper dels veins, suposo; i també certes manies amb el menjar o certs menjars...
però em ve més de gust fer públics certs rituals maniàtics que desenvolupo, per a gràcia de mi mateixa, que sóc la única testimoni que pot assegurar que són certs i reals i talment com aquí els explico.
com que estic plasta-total fins i tot m'enrotllo amb antecedents i coses que no calien:
com que estic plasta-total fins i tot m'enrotllo amb antecedents i coses que no calien:
- ritual boranoshe.
antecedents semàntics i ritual precedent: el boranoshe és un terme que com s'evidencia, és fruit de la barreja de dir bonanit (que molts pronunciem boranit) i buenas noches (que molts pronuncien buenanoshe). la meva germana i jo, inventores del terme, dormiem juntes i ambdues teniem la mania de ser la darrera en dir boranoshe, amb tota la competitivitat que això pot comportar, i que acostumava a concloure amb la meva germana roncant feliç i amb mi desvetllada infeliç.
el meu ritual boranoshe actual difereix considerablement, i s'inicia un cop decidit que vaig a dormir (complexa i delicada decisió que s'acostuma a allargar dramàticament): vaig a la cuina, bec aigua, tanco el llum i la porta, i m'encamino cap a la meva habitació amb la casa a les fosques. és una mania-exercici de valentia i autosuficiència. uns sis o set segons de foscor i valor.
- ritual peus.
no té antecedents familiars. consisteix en una pedicure completa: peus en remull amb sals i olis, exfoliació, ungüents, ungles tallades, netes i polides, i pintaungles. em dóna una satisfacció inconmensurable. haig de dir que aquest ritual a l'hivern es ralenteix, i a l'estiu s'activa.
- ritual esmorzar en cap de setmana.
tampoc té antecedents familiars. consisteix en esmorzar una llesca dolça (mantega i melmelada) i una de salada (pa amb tomàquet i pernil i formatge normalment) i prendre un te acompanyat d'alguna galeteta i xocolata, i el suc de taronja en copa. i escollir meticulosament la banda sonora que l'acompanya.
- ritual plantes.
dissabte o diumenge, després d'esmorzar, trasllado totes les plantes d'interior al balcó, omplo garrafes d'aigua tèbia amb una mica de fertilitzant i les vaig regant totes, les de fora i les de dins. després, si fa solet, les de dins es passen una estona prenent-lo. i em consta que riuen i disfruten molt totes juntes allà. crec que xerren (de mi, esclar). el ritual culmina en llargues estones d'observació hipnòtica i ufana.
i suposo que tinc més rituals però si en poso un cinquè no quedaria lloc per a les manies, i en tinc tantes que les haig de resumir en una, que és la que avui s'imposa per damunt de cap altra:
- mania: les perilles (en homes, és clar. no he vist mai cap dona duent perilla, cosa que ens honra, la veritat sigui dita)
imatge d'insectes, un dels més vicis visuals favorits (únicament en pintura). aquests tan bonics es poden adquirir pel mòdic preu de 45$ a la meravellosa pàgina panteek.com
.
sóc total, increïble i perversament cotilla, i voldria assabentar-me de les peculiaritats, manies o rituals d'en luc, l'egotista -si els babis li permeten-, l'albert, en corint, de qualsevol captaire moral (que em temo que no cauràn, però per demanar..) i de tot altri a qui li vingui de gust fer dels seus vicis privats, virtuts públiques.
dimarts, 17 de gener del 2006
anada d'olla
ara podria estar fent sparring per al proper enfrontament al ring. vull dir, ara podria estar estudiant per al proper exàmen. el tercer, i només quedarà el quart.
però mira, paro. tu. que m'està agafant mania paranoica delirant i començo a creure que he anat a parar a l'infern dels mals estudiants, que és el que sempre he estat. i no vull parlar més del tema, ara toca temps d'oci (visca).
no sé com se m'ha passat pel cap una comparació tant violenta. sóc molt pacífica i pacifista i no acostumo a emprar la violència ni física ni mental. clar que si aquest comentari arribés al llimb dels insectes, una certa quantitat d'ells no estaria gens d'acord. contra ells no conec la compassió, cert. o ells o jo. no a casa meva. etc.
la meva lluita i queixa del dia ha estat sobre les tasques domèstiques. són un malson. fregar, escombrar, planxar, recollir, i tornar a començar. cada dia igual. per poc que cuinis, ja tens tota la pica plena de parament (és correcte?).
la brutícia és una mena de resistència passiva immortal. has d'estar sempre en guàrdia i actuar contra ella incansablement. es reprodueix que fa por i no se li han descobert mitjans per evitar-ho, per ara. i he rumiat el següent mentre estenia la roba:
en relació a les insuportables teories de que la dona cuidava la llar i l'home anava de cacera, és a dir, dona esclava, home lliure, jo avanço una mica més en l'evolució (que ja està bé de pontificar sobre el que feia la gent aquella de les coves, coi), i passo a la vida-tipus de la nostra espècie durant els darrers dos mil anys. el nostre passat més recent consisteix (en resum i bàsicament) en les dones a casa (parint i criant i cuinant i llaurant el camp i cuidant els animals i moltes altres o diferents coses) i els homes a la guerra. guerres terribles, condicions absolutament esgarrifoses, fred, gana, malaltia. por, dolor, pèrdua. i no segueixo que estic spm. doncs davant d'això, escullo la casa. prefereixo la lluita perpètua contra la brutícia que haver d'anar al front.
que em sembla prou terrible que els homes hagin hagut d'anar a la guerra per collons durant els darrers dos o tres mil.lenis, i que de vegades sembla que ningú pensi en aquests detallets i es fa un dibuix de l'home anant de cacera com un ésser lliure i salvatge (amb el corresponent retall de vellut beix a l'entrecuix, la barba i la llança) i la dona sacrificada a la cova remenant l'olla.
però enfi, que jo mai m'he volgut canviar per ser home, ni en aquesta ni en cap altra època sigui quina sigui.
i que la quantitat d'homes joves i forts morts al front en els darrers dos o tres mil.lenis és tant esgarrifosa que no sé si algú se n'ha fet una idea.
és clar que tota aquesta anada d'olla la rumia una femella en estat de semi reclusió i amb una quantitat ridícula de testosterona circulant per les venes. actualment la testosterona dels mascles es canalitza. a la feina?, al cotxe? al futbol? lamentablement, tothom sap on vessa la testosterona d'una petita minoria de mascles violents que no saben canalitzar.
no sé com se m'ha passat pel cap una comparació tant violenta. sóc molt pacífica i pacifista i no acostumo a emprar la violència ni física ni mental. clar que si aquest comentari arribés al llimb dels insectes, una certa quantitat d'ells no estaria gens d'acord. contra ells no conec la compassió, cert. o ells o jo. no a casa meva. etc.
la meva lluita i queixa del dia ha estat sobre les tasques domèstiques. són un malson. fregar, escombrar, planxar, recollir, i tornar a començar. cada dia igual. per poc que cuinis, ja tens tota la pica plena de parament (és correcte?).
la brutícia és una mena de resistència passiva immortal. has d'estar sempre en guàrdia i actuar contra ella incansablement. es reprodueix que fa por i no se li han descobert mitjans per evitar-ho, per ara. i he rumiat el següent mentre estenia la roba:
en relació a les insuportables teories de que la dona cuidava la llar i l'home anava de cacera, és a dir, dona esclava, home lliure, jo avanço una mica més en l'evolució (que ja està bé de pontificar sobre el que feia la gent aquella de les coves, coi), i passo a la vida-tipus de la nostra espècie durant els darrers dos mil anys. el nostre passat més recent consisteix (en resum i bàsicament) en les dones a casa (parint i criant i cuinant i llaurant el camp i cuidant els animals i moltes altres o diferents coses) i els homes a la guerra. guerres terribles, condicions absolutament esgarrifoses, fred, gana, malaltia. por, dolor, pèrdua. i no segueixo que estic spm. doncs davant d'això, escullo la casa. prefereixo la lluita perpètua contra la brutícia que haver d'anar al front.
que em sembla prou terrible que els homes hagin hagut d'anar a la guerra per collons durant els darrers dos o tres mil.lenis, i que de vegades sembla que ningú pensi en aquests detallets i es fa un dibuix de l'home anant de cacera com un ésser lliure i salvatge (amb el corresponent retall de vellut beix a l'entrecuix, la barba i la llança) i la dona sacrificada a la cova remenant l'olla.
però enfi, que jo mai m'he volgut canviar per ser home, ni en aquesta ni en cap altra època sigui quina sigui.
i que la quantitat d'homes joves i forts morts al front en els darrers dos o tres mil.lenis és tant esgarrifosa que no sé si algú se n'ha fet una idea.
és clar que tota aquesta anada d'olla la rumia una femella en estat de semi reclusió i amb una quantitat ridícula de testosterona circulant per les venes. actualment la testosterona dels mascles es canalitza. a la feina?, al cotxe? al futbol? lamentablement, tothom sap on vessa la testosterona d'una petita minoria de mascles violents que no saben canalitzar.
*
enfi, jo preferiria haver parlat dels dos cadells d'ós d'un any que he mirat aquesta tarda al 33, que jugaven a barallar-se i que viuràn amb sa mare l'ossa fins que en tinguin tres. després faràn com el seu pare i buscaràn un territori propi i viuran sols i independents fins que arribi, un cop l'any, l'època del zel.
i això també m'ha fet rumiar sobre si per a certes persones (potser jo), aquesta seria la forma de vida perfecta. és clar que el paper de l'ossa és: apareament-embaràs-part-cria durant tres anys-i tornar a començar, sense parar de caçar és clar. mentre, el sr. ós viu sol i feliç al seu propi bosc.... mmm.. en aquest cas, preferiria ser ós. què se'n deu fer de les osses estèrils?
dissabte, 14 de gener del 2006
studio 2006
moment digestiu. a escollir entre vàries opcions, em quedo amb el blog. els telefilms són -com darrerament sembla inevitable- espantosament vuitanters. per molt robert redford que s'hi posi. qui per altra banda, sé pas en quin moment concret es va guanyar la categoria de bon actor, ni si això ha arribat mai a succeir -incultura cinèfila-.
m'avergonyeix observar, amb la distàcia del temps, aquells pentinats, aquelles vestimentes, aquells colorins, joies i ostentacions pròpies de l'època 80. sembla mentida que jo pogués haver arribat a formar part d'allò (testimonis particulars i fotogràfics ho corroboren). sí, hi era, i duia moldejat, arracades d'aro gegantines, hombreres, pantalons massa curts i un cert posat sobrat, que era el que es duia. en aquella època, la moda em va abduir.
he sofert una mini recaiguda una mica xungui. la febre no ha tornat, però el malestar si, i el més pesat i molest ha estat la intensa picor d'ulls que m'ha invalidat notablement per a l'estudi. com a conseqüència, aquest cap de setmana serà de clausura i enretirada de la vida social. cosa per altra banda, no gaire novetosa en mi. en tot cas, ni al super he anat. ahir vaig fer la compra online i aquest matí ha vingut l'atrafegat repartidor que a causa de les seves presses i atabalament, ha hagut de visitar-me dues vegades, la segona per fer un intercanvi de bosses: dues anteriorment entregades anaven a nom d'una tal marta x i les meves se les havia endut ell. m'ha confessat que se li havia ido la pinza. coses que passen, he replicat amb el meu més entranyable to de iaiona en bata.
la cosa està en si recaic o em refaig, i no acaba de quedar gens clara. en certs moments em trobo malaltíssima, en altres, recuperadíssima. i això que les darreres 24 hores he deixat de prendre drogues farmacèutiques per tal d'evitar enganyar el cos i saber d'una per totes si estic tocada o recuperada. es manté la incògnita.
els estudis també es mantenen en certa incògnita, en aquest cas creada pels dos oposats professors que van donar la matèria en aquest primer quatrimestre. el primer d'ells, brillantíssim, xerraire, divagador, caòtic, vital, va donar molta matèria que ara pertoca endreçar i no sé gaire com. el segon, apagadíssim, obtús, apalancat, i jo no dubto que un home que sabia, però que lamento creure que no transmetia bé. en aquest cas no tinc tants dubtes, els temes són els que són i tinc bibliografia complementària i tal. però tot junt i plegat no deixa d'ocupar un volum considerable i no he aprofundit gaire. en uns minuts m'hi tornaré a submergir.
m'anava a intentar enrotllar una mica més pero ara veig que ja he comentat prou, i prou larilament.
dijous, 12 de gener del 2006
crònica d'un refredat despatxat
he passat un dia a casa fent bondat: mocador al coll, mitjons gruixuts, llimonada amb mel, pol.liol, brou, taronja en suc-rondanxes-i-grills.
la febre, acollonida davant tal desplegament d'efectius, s'ha enretirat onejant la bandera blanca.
ara estic simplement refredada i amb un petit mal de cap. suposo que encara no seria adient passejar-me pels transports públics tot estornudant, intueixo que el pervers virus encara té poder per transmetre's a altres cossos innocents. afortunadament i per al bé de la ciutadania en general, avui ningú tindrà la desgràcia de compartir amb mi estretors al metro ni al bus. sóc a la feina i al migdia tornaré a casa -caminant: 12 minuts- per dinar i seguir amb el ritual estudiantil ahir febrilment inaugurat.
anit em vaig enganxar al programa karakia, programa del 33 que disfruto, val la pena dir-ho. només em molesta un xic el to materno-didàctic de la locutora, m'agradaria que els programes de cuina en general fóssin una mica més d'adult a adult. no pot ser que sempre ens estiguin tractant d'infants principiants quan molts de nosaltres (eh?) sabem cuinar i fer brous i no cal que el cuiner en qüestió vagi dient "podeu provar de fer-ho a casa, és fàcil!". centrant-me en el karakia, això per sort no passa, ja que cuina gent diversa, maravellosament amateur, de paisos diversos, i m'agrada veure com ho fan. en general, actuen força caòticament, de la manera que es cuina quan fas plats que et saps de memòria, i l'ordre i la quantitat no cal que siguin precisos ni fixes. ahir, encantadores totes les senyores i el jove lituans que van sortir. sopes i patates i remolatxa i llavors de rosella: tot molt evocador.
estic intentant cuinar a l'estil de la meva mare, es a dir, senzill i sa, que no és la meva tendència en absolute, però ja em va sortint, tenint en compte que cuinar ha de ser una activitat ràpida i funcional en dies d'estudi. així que estic fent menus de l'estil mongeta tendra bullida i bistec a la planxa. serà la contenció, serà la gula, però estic desesperada per fer mandonguilles o estofat o fideus a la cassola. com que no tinc temps per anar al mercat i aconseguir els ingredients necessaris, em reprimeixo mentre com ara, salivejo.
ara estic simplement refredada i amb un petit mal de cap. suposo que encara no seria adient passejar-me pels transports públics tot estornudant, intueixo que el pervers virus encara té poder per transmetre's a altres cossos innocents. afortunadament i per al bé de la ciutadania en general, avui ningú tindrà la desgràcia de compartir amb mi estretors al metro ni al bus. sóc a la feina i al migdia tornaré a casa -caminant: 12 minuts- per dinar i seguir amb el ritual estudiantil ahir febrilment inaugurat.
anit em vaig enganxar al programa karakia, programa del 33 que disfruto, val la pena dir-ho. només em molesta un xic el to materno-didàctic de la locutora, m'agradaria que els programes de cuina en general fóssin una mica més d'adult a adult. no pot ser que sempre ens estiguin tractant d'infants principiants quan molts de nosaltres (eh?) sabem cuinar i fer brous i no cal que el cuiner en qüestió vagi dient "podeu provar de fer-ho a casa, és fàcil!". centrant-me en el karakia, això per sort no passa, ja que cuina gent diversa, maravellosament amateur, de paisos diversos, i m'agrada veure com ho fan. en general, actuen força caòticament, de la manera que es cuina quan fas plats que et saps de memòria, i l'ordre i la quantitat no cal que siguin precisos ni fixes. ahir, encantadores totes les senyores i el jove lituans que van sortir. sopes i patates i remolatxa i llavors de rosella: tot molt evocador.
estic intentant cuinar a l'estil de la meva mare, es a dir, senzill i sa, que no és la meva tendència en absolute, però ja em va sortint, tenint en compte que cuinar ha de ser una activitat ràpida i funcional en dies d'estudi. així que estic fent menus de l'estil mongeta tendra bullida i bistec a la planxa. serà la contenció, serà la gula, però estic desesperada per fer mandonguilles o estofat o fideus a la cassola. com que no tinc temps per anar al mercat i aconseguir els ingredients necessaris, em reprimeixo mentre com ara, salivejo.
ara, dissabte caurà un plat xup xup, que no vull seguir somniant-hi com una carpanta.
notícia de darrera hora: sembla que el david i la kasio han pres una decisió concreta sobre el lloc on la baby akane treurà el cap: barcelona. serà catalana, ja li estic comprant una mini barretina..!!!
notícia de darrera hora: sembla que el david i la kasio han pres una decisió concreta sobre el lloc on la baby akane treurà el cap: barcelona. serà catalana, ja li estic comprant una mini barretina..!!!
dimarts, 10 de gener del 2006
la nit dels pijames vivents
avui em volia donar la tarda de descans, per desconnectar una mica de la monotonia estudiantil, però finalment faig marxa enrere. estic febril i plou i fa fred, no és el dia perfecte per anar de rebaixes. s'aplaça, en principi una setmana, la cacera d'un abric, unes botes, un xandall, un pijama (o dos), una bata, uns texans ni arrapats ni amples i algun jersei que valgui la pena i que no faci boles a la setmana de dur-lo.
a la feina, segueix el ritme irregular. o en tinc moltíssima o en tinc poquíssima, no hi ha mai un terme mig. avui és dia d'actualitzar les descripcions tècniques -de maquinaria- amb noves fotos, nous textos i nous formats i tal. una tasca que si es fa eficientment costa un parell d'hores i si es fa lentament en costa cinc, que coincideix amb el meu horari laboral. doncs seràn cinc, que plou i tinc unes dècimes.
avui estic ofuscada amb dues grans manies, a saber:
als dissenyadors de pijames i el seu mal gust.
als productors/directors/actors/promotors de pelis de por/terror/thriller.
als primers, els demanaria menys creativitat (?¿) i més funcionalitat, amb exemples:
han desaparescut del mercat els pantalons de pijama amb puny als turmells. es veu que estan passats de moda (dependenta dixit). es veu que la moda serà dormir incòmodament, pregunto jo, que no puc dormir amb uns pantalons que s'arronsen cama amunt, perquè em refredo i ho manifesto estornudant un mínim de 10 vegades seguides en quant es produeix el maleit moviment. tampoc puc dormir embolicant un mitjó per fora del pantaló, farcit d'un gruix de tela que doni tres voltes al meu turmell amb el resultat d'una pilota de rugby a cada cama. i el mateix amb una jaqueteta de botons, que s'aixequi i em deixi els ronyons desprotegits. i unes mànigues que facin el mateix moviment rebel.
ah, i un teixit corresponent a l'estació actual (hivern)? desconegut. a les cases d'avui en dia no fa fred, amb la calefacció (dependenta dixit).
passant al cantó estètic, no sé què fumen o beuen per aribar a fer el que fan: excès de color, de dibuix, d'estampat, de detallets. quan no són ossets i cors i estrelletes i floretes són big bangs amb tot detall del moment de l'explosió, ratlles presidiàries per aconseguir l'insomni immediat, o quadres estil abric dels gossets de la reina d'anglaterra. el color llis? desconegut.
pel que sigui, el sector pijama està infestat de dissenyadors delirants. tant els que són de la nova fornada tipus anem per casa a l'oriental, com els de tota la vida, que s'han vist empelits no se sap com cap al disseny del pitjor gust mai vist.
estic a la cerca del pijama perfecte i no hi ha manera, perquè no existeix.
ara vaig a per la gent que es guanya la vida fent pel.lícules de por. m'agradaria saber si es plantegen qüestions elementals tals com: com? per què? a qui? especialment perquè.
per espantar gent? sàpiguen que és una motivació molt infantil.
per donar idees a la gent avorrida amb tendències psicòpates? sàpiguen que és una motivació molt perversa.
per tornar paranoiques les pobres noies que viuen soles i que en fer zapping es troben amb la pantalla plena de dimonis d'ulls vermells, cossos de dones de la seva edat mortes i torturades? sàpiguen que és una motivació molt misògina.
per traumatitzar nens que miren la tv sense el control dels seus pares? sàpiguen que és una motivació molt cruel.
no puc suportar el mercantilisme insensible que ens envolta en el tema oci i entreteniment. sang, violència, odi, misogínia i etc. i que les televisions nacionals, com la nostra, programin aquesta mena d'infectes pel.lícules m'acaba de deprimir del tot.
me'n torno a la feina.
diumenge, 8 de gener del 2006
compartiritzar
tot autoaplicant-me els mètodes de la supermainadera, avui m'he promès escriure al blog si acabava el temari. fet i aqui estic... ai... on ens hem de veure!!
novetats no en tinc gaire-cap, porto tres dies de vida introspectiva, asseguda a la taula d'estudi i estirant les cames d'una cambra a l'altra del piset amb parada i fonda a la cuina i tornar a començar. no he anat de rebaixes, ni de birres ni res. només al mercat del poblenou i al seu hiperclaustrofòbic nou supermercat, al que cal arribar en montacàrreges cosa que em farà evitar tornar-hi tant com pugui. no m'ha agradat gens l'experiència.
anar al mercat, molt. i com més ple estigui més m'agrada, cosa que contradiu les meves habituals exigències a l'hora de comprar.
m'agraden molt les iaies que demanen tanda i que et parlen i que es treuen aquells moneders gegants amb fotos dels néts. el que no suporto són les parelles que van mal avingudes i que es barallen a la mínima, elles cara de fàstic, ells cara d'avorrits. m'agradaria fer-los de supermainadera i recomanar-los que cadascú es dediqués a una tasca independent per a bé de la seva relació i del meu equilibri mental. necessito veure els de la meva espècie ben avinguts i em deprimeix el contrari.
per què dues persones fan una tasca que pot fer una sola?
. la que acompanya no té res millor a fer (i necessita o vol acumular punts). actitut: passiva-positiva.
. la que la fa normalment obliga a l'altra al sacrifici. actitut: passiva-negativa.
. han de compartir les vacances sigui on sigui. actitut: tal per a qual -versió brighton-.
. no poden estar separats ni un minut. actitut: ensucrada. rara, però de vegades es visiona.
. per maximitzar el temps. fent cua a la carn mentre l'altre fa cua al pollastre. amb moltes visites mútues per donar instruccions o demanar-ne. actitut: atabalada a diferents nivells de predisposició.
. per acabar d'enfonsar la relació i posar l'acte en qüestió com a retret el dia que calgui. actitut: negativa.
dissabte vaig ser testimoni de tres actituts passives (sense més detalls per poder concretar) i dues de negatives. en una de les negatives, ell anava proposant comprar gairebé tots els embotits del super. ella li va respondre "com és que mai m'escoltes???" en un to sinistre total. vaig arribar a casa sentint-me afortunada per no compartir la vida segons com.
ell insistia molt en els formatges (no ho hauria de dir però em va repel.lir molt la pronunciació furmatxa) i em va fer pensar en una notícia d'aquelles de marketing delirant que vaig llegir recentment a una revista: els somnis poden venir determinats pel tipus de formatge que mengis la nit abans. toma castanya! ara em toca localitzar un british brie i refusar el lancashire si mai me n'ofererissin.
dijous, 5 de gener del 2006
la mica que omple la pica
els franz ferdinand no m'arriben. sóc maniàtica i a mi l'escena moderneta alternativa em repel. crec que ja ho he reiterat prou en el blog antic i l'actual, que jo de moderna no en tinc ni un pèl, ni aspiro a tenir-ne.
els escolto, ara mateix, i no dic que no sonin bé. però em venen imatges de penya a l'estil programa silenci del 33 i no hi ha cosa que em causi més alèrgia (sí, l'altre programa que anava de redecorar la casa dels protes del programa silenci).
com es pot veure, tinc força traumes i complexes, que jo converteixo, faltaria i orgullosament més, en virtuts.
estic de mala lluna? psssssnooop. a més, ara ja m'he desofegat.
però no tenir una vida gaire variada darrerament em fa sorgir la part renegadora, no falla. per sort, aquesta nit me'n vaig de birres amb la fantàstica, maravellosa, encantadora xurri. sí, tenim una relació after-bloguera. si hagués dit que ella és un dels millors aconteixements del 2005 hauria sonat molt pilota, per això no ho vaig fer. per ara ho deixo aquí, però no descarto crear una oda a la xurri.
*
no puc parlar de res més concret perquè els darrers dies no faig res en concret. treballo una mica, dino una mica, miro una mica la tele, em poso una mica a estudiar, bloguejo una mica, bereno una mica, estudio una mica, faig una mica de tasques domèstiques, sopo una mica, intento una mica estudiar, xatejo una mica, parlo una mica per telèfon i vaig a dormir amb una mica d'angúnia de no haver fet gaire res.
dimarts, 3 de gener del 2006
Morrissey al cava
oh Morrissey, en vós tinc tota la confiança.
em retrec d'haver-vos oblidat per un temps,
i prometo no tornar-ho a fer,
car la vostra veu,
les vostres melodies
i la vostra força combativa,
fan revifar-me esperit i ànima.
***
no hi sóc tota, només a mitjes. la mitja part estudiantil lluita durament per aconseguir estar asseguda i concentrada més de mitja hora seguida. ahir es va aconseguir més o menys, a una biblioteca popular, on vaig constatar i patir la vengança de la calefacció: no n'hi havia i em vaig pelar de fred!
avui em quedo a casa amb la meva estimadíssima bata i si la cosa no fructifica demà tornaré a la biblioteca amb més roba d'abric (el fred és per a la conservació dels llibres? o per a que la gent no s'estigui tota la tarda ocupant les cadires públiques?)
voldria saber perquè estudiar em crea tanta angoixa, i més ara que faig una cosa que m'agrada. no tinc força de voluntat i se'm fa dur, tot i estar conscienciada i suposadament tenir moltes ganes de fer-ho.
he decidit experimentar el mètode esforç + recompensa. ahir, després de les tres horetes de biblioteca va tocar cine i la peli "manuale d'amore", molt recomanable. vaig riure molt més del que he rigut (gairebé) mai al cinema i vaig plorar quatre llagrimons gruixuts cap al final. es pot demanar més d'una peli?
per altra banda, estic posposant el tema córrer fins que arribin les rebaixes, que amb l'equip actual no aniria ni decent ni conjuntada, ni correctament cronometrada (tema bàsic en aquest programa que seguiré).
i per una altra banda, tinc un subidón endorfínic d'amistat. aquests dies he contactat amb amistats de les que feia anys que no tenia notícies i ha estat emocionant! una amiga ha tingut el segon fill! un amic s'ha separat, això em sap greu, però tinc moltes ganes de veure'l, he comptat que ja fa 12 anys que ens coneixem i li tinc moltíssim apreci. el fet de ressucitar amistats és molt bonic, veure que es manté el bon rotllo i els bons records i que ningú (i ara!) aprofita per a fer retrets. cosa que em ratifica que ni la l. era bona amiga ni jo haig de sentir cap remordiment per haver decidit deixar de ser-ne d'ella.
i per darrera banda, tinc ja tres ampolles de cava -del dolent- a casa, acumulades de les tres darreres temporades nadalenques. dubto que això li afegeixi qualitat a la més antiga. he recopilat un munt de receptes amb cava, i el dia de reis experimentaré un menú, amb corona inclosa, que sóc la reina de casa meva! (jojojo).
diumenge, 1 de gener del 2006
2005
com que per celebrar l'any nou en tindré temps si escau, prefereixo, per ara, celebrar les quantes coses que crec que han valgut la pena del 2005.
a saber: (es que gairebé mai he celebrat haver fet res especial durant l'any que acaba. normalment la llista de temes pendents segueix, s'acumula, i tal i tal).
*
*
- he passat per primera vegada pel quiròfan (voluntàriament i per un tema estètic). poca broma. no pensava ser-ne capaç. la fobia al meu antic nas va tenir una força mai prevista ni calculada i ho va aconseguir. em sento molt ultradona per haver-ho fet. no tant si m'entesto en comparar el meu nas antic amb el nou. ha millorat, i ha empitjorat. ja se sap, mai es guanya del tot en certs temes. però el resultat em compensa i la prova quiròfan ha estat perillosament superada.
- matriculada i acceptada i actual deixeble de la molt honorable facultat de sociolgia (resumint perquè forma part d'una llarga i penosa jerarquia que no entraré a criticar ara).
- encetat un blog i tot el que això comporta.
- desmembrat i decapitat i socarrimat el síndrome dependència d'un amor a l'estil massoca- ridícul.
i ja està. el 2005 s'ha viscut tal i com ha vingut, i s'ha fet el que s'ha pogut.
el que he comentat és remarcable perquè contradiu la meva tendència natural i que es concreta en no fer res tot somniant que la meva vida canviarà sense la meva contribució.
el 2005 ha estat testimoni de que m'he posat al timó en determinats moments i que la cosa s'ha conduit cap a on volia. voler és poder i tot és posar-s'hi.
i perquè matricular-se no garanteix res: el punt 2 està pendent d'arribar a bon port i el 2006 comença amb el bon rotllo dels exàmens. si. estic al bell mig d'aquesta determinada i feixuga etapa. no faré més comentaris. sí, un: dilluns em trasllado a la biblioteca, que a casa em distrec que fa por.
m'agrada la idea de pensar que finalment m'he posat en marxa i que l'energia divagadora s'ha convertit en energia actuadora. seguiré narrant aconteixements al respecte.
el que he comentat és remarcable perquè contradiu la meva tendència natural i que es concreta en no fer res tot somniant que la meva vida canviarà sense la meva contribució.
el 2005 ha estat testimoni de que m'he posat al timó en determinats moments i que la cosa s'ha conduit cap a on volia. voler és poder i tot és posar-s'hi.
i perquè matricular-se no garanteix res: el punt 2 està pendent d'arribar a bon port i el 2006 comença amb el bon rotllo dels exàmens. si. estic al bell mig d'aquesta determinada i feixuga etapa. no faré més comentaris. sí, un: dilluns em trasllado a la biblioteca, que a casa em distrec que fa por.
m'agrada la idea de pensar que finalment m'he posat en marxa i que l'energia divagadora s'ha convertit en energia actuadora. seguiré narrant aconteixements al respecte.