dilluns, 18 de febrer del 2008
serenade me
alguna cosa va malament. he entrat al meu blog a mirar si l'havia actualitzat. qui? que potser desitjo que les coses es facin soles? (síiii).ai.
després he mirat el video que ha guanyat el concurs dels dover: serenade versió tecno fet a una llar d'avis d'alcanyís (terol). no l'enllaço que m'ha causat molta pena. estic hipersensible, m'ha vingut plorera, veient aquells yayos d'aquella terra que conec prou, empresonats. enlloc de campar alegre o pausadament pels seus pobles, o per la propia capital comarcal d'alcanyís.
però ja no pot ser i han de romandre tancats i estimulats pel submón dels treballadors de la geriatria. que potser no hi ha més sortida, però a mi em torna la plorera. i veient el video, més. per cert, és video el terme correcte? (video-clip sospito que menys encara).
*
una de les bones intencions preteses per a la nova temporada blog-hivern-2008 era la de comentar les cada vegada més espatarrants notícies amb les que ens obsequien els mitjans, tots ells agermanadíssim i congratulatíssims amb les agències de notícies que els fan la feina i que els eviten haver de fer altra cosa que repetir repetidament fins a l'avorriment el mateix amb les mateixes i exactes paraules. diaris, ràdios i tvs, ho veus per escrit, ho sents per la ràdio, ho mires a la tele. ja sóm al futur? les consignes són d'un nivell ben baix, tant poc ens mereixem?.
+
agafant un tema a l'atzar:
la vaga de conductors de tmb: sabem perfectament el que demanen: dos dies de vacances a la setmana. ens ho venen repetint per totes les vies habituals cada vegada que amenacen de o reinicien la vaga.
jo, com a usuària que els podria donar suport, em trobo incapaç de fer-ho (per les meves pròpies mancances i antipaties, ja se sap), i perquè ningú no em dóna la informació que em caldria per a poder tenir-hi una postura al respecte, a saber:
quin és el seu horari laboral actual? quantes hores al dia treballen? quants dies seguits de feina fan? els canvien els torns? fan sempre el mateix torn, la mateixa ruta? cada quantes hores o minuts descansen? quan cobren? reben formació continuada? esmorzen-dinen-berenen-sopen adeqüadament? quants dies de vacances tenen? quin és el grau d'absentisme i de baixes laborals? quin valor li donen a un conveni col.lectiu vigent i aprovat per ells mateixos?
etc.
el periodisme didàctic que ens envaiex en d'altres temes que potser no tindrien l'abast ni les repercusions que pot arribar a tenir una vaga de bus en una ciutat amb greus mancances de cobertura de transport públic, queda mut.
l'ajuntament està molt en contra de la vaga. al no dir ni piu, en resulten els dolents-explotadors: ens consta que ells tenen tantes vacances com volen, però no són capaços de donar uns més que raonables dos dies de lleure setmanal als pobres conductors del bus.
però com és que un ajuntament progre i socialista i promotor del transport públic no fa el favor de dialogar i de desembossar una situació que ens té als desgraciats dels usuaris amb el nus al coll en quant a les futures i permanents amenaces de vaga??? qui ho entèn?
per a acabar-ho de desanivellar, cal afegir el molt desafortunat escrit que circulava pels seients dels tmbusos fa un parell de setmanes, que no ajudava a aclarir res. els responsables de la vaga, a part dels poc afortunats termes com cabreados i jodidos i tal, no aprofitaven l'ocasió per a explicar-nos les seves actuals condicions laborals, que hauria de ser la seva millor eina per al convenciment popular. no ajuden a estar-hi a favor. i pitjor encara, fan sospitar que hi ha alguna cosa fosca que no diuen. (violins aguts de peli de terror).
*
es denoti l'obessiva compulsiva mania delirant que pateixo i que em fa estar sempre caient en les urpes dels temes que més voldria evitar: especialment tmb. alguna cosa no va b.
`
ja no m'ho puc callar més. és més, cal dir-ho: vénen piano magic, i aquesta vegada (agraïdíssima als time out barcelona) ho he sabut abans-de!
29 de març. dissabte. a l'apolo. 21:20 (cosa que implica que els desconeguts per a mi soy un caballo només tindràn 20 minuts per al respectable?).
estic molt emocionada. em passo les hores mortes -les del transport amunt i avall- decidint si ballaré. i en l'improbable cas que sí, com.
el que fan piano màgic no és exacatament ballable però incita al moviment, perquè toquen i acaricien i pessigollegen alguna cosa per allà el plexe solar (pit).
el més plausible i raonable seria acompanyar-ho amb moviments del cap. afirmatius i negatius, en alternàncies aleatòries (i lentes). però les meves cervicals ja no estàn per aquesta mena de reptes. què fer, senyora francis?
*
dilluns 18/02 (data remarcable). he dinat amb les meves cinc companyes de feina en un moncho's. des de que va marxar el put-put dolent hi ha molt millor ambient laboral, estem ben avingudes i no hi ha estridències. cosa gairebé excepcional tenint en compte que som sis i que passem 8:30 (avui 9:30) hores juntes al dia.
+
he sopat un remenat d'ou amb tomàquet (àlies revoltillo) amb amanida de rúcula i una llesca de pà de segòl.
nou repte: fer pà a casa.
*
imatge: la meva yaya i els seus amics, molts d'ells alhora admiradors, al poble. fa molts anys.
dijous, 7 de febrer del 2008
clarobscurs
avui he sortit de la feina a la meva hora molt en punt, o sigui les sis de la tarda, i he pogut comprovar, meravellada, els inicis del final de la foscor: encara era clar! hi havia llum de la natural! les persones no ens trepitjavem les unes a les altres per manca d'il.luminació comptal!han estat uns minuts d'alegria.
en arribar a casa, havent passat pel mercadona, ja era negra nit, de nou. però el canvi ja hi és i durant uns mesos anirá a més, claror, claror! (fins que.. ai..).
declaro ja superada la fase fosca i inauguro ja la clara (bon desig).
+
la fase fosca ha estat intensa els darrers dos dies. avui tinc l'esgotadora sensació d'haver tornat d'un llarg i dur viatge.
dilluns va morir un ex tiet meu. situació estranya, no manteníem contacte personal. en aquests darrers 8 anys ens haviem vist només una vegada, per casualitat, i amb cordialitat.
però jo havia acumulat uns records més aviat negatius. complicats. crítics. i no per la seva relació amb la meva ara tieta, tema que ni m'incumbeix ni domino ni em postula al favor d'ella.
vaig haver de rumiar si anar o no anar al funeral.
però tenint en compte que havia estat casat 30 anys amb la meva tieta, i que em va conéixer tot vaig néixer.
que només tenia 58 anys.
que s'havia tornat a casar feia només 2 anys.
que pel que se i he sentit, era i aparentava ser, molt feliç. que semblava un altre.
que s'havia tornat a casar feia només 2 anys.
que pel que se i he sentit, era i aparentava ser, molt feliç. que semblava un altre.
que pel nadal li havíen diagnosticat una sentència de mort, càncer a tants llocs com es pugui imaginar (com costa de dir: càncer..).
que tants records de la meva infància i adolescència l'inclouen. molts són records especialíssims, ja que ell era especialíssim.
que en plena adolescència li vaig posar un sobrenom maliciós, que tota la família -només pares i germanes- encara usem. culpabilitat.
que tenia una vitalitat molt peculiar i molt poc vista.
que forma part d'un cercle de persones que poc a poc es va reduïnt i que consisteixen en el meu passat i els meus records.
que calia fer-ho, també pel meu cosí. únic fill. si cap més especialíssim i peculiaríssim que el seu pare.
que cal dir adéu a la gent que ha format part important de la teva vida, i era el cas.
que la vida és molt cruel i que sap tant de greu veure una vídua tant trista.
*
i com si no. cal fer-ho, i tornar a la claror. que seguim, per molt que costi d'empassar el dir un adéu per sempre i tot seguit reprendre la teva vida rutinària, de nou.
=
i la petita reflexió crítica, que no original ni nova, va en contra del concepte de tanatori modern.
per manca de seients i per manca de cultura del silenci, et trobes en un indret (al damunt impersonal i antipàtic) ple de gent incòmodament dempeus, que acaba formant rotllanes socials, tot practicant-se moltes plasta salutacions de dos petons (podria fer-se alguna llei que prohibís les petonsalutacions en aquests llocs concrets?), i on a base de l'estona que t'hi estàs t'acabes relaxant i entres dins de converses ridícules i ben inapropiades per la situació i el moment. fins i tot hi ha qui s'acaba relaxant del tot i gosa fer acudits, o parla en un to excessivament alt.
un món de vius d'esquena als morts que tenen tant a prop.
ja em consta que hi ha gent que demana que quan mori li facin una festa i tots estiguin contents.
si és realment així, cosa que jo no he vist mai i potser no sé veure tampoc, els tanatoris haurien de tenir dues parts diferenciades:
la del silenci, que ens facilitaria les coses als que no pretenem anar al tanatori a fer-hi conversa ni petons ni riures, cosa que ja ens toca haver de fer, habitualment, la resta del temps social.
i la sorollosa (per cert, sorollar-se, al meu poble, és tirar-se pets), amb riures i acudits i xiscles i balls, per els qui realment en tinguin ganes, i els qui no se'n puguin estar de demostrar com en són de xerraires i simpàtics i sociables.
