dijous, 26 de juny del 2008
anton
nescut el dia de sant joan, rosset, rosadet i ben rodonet... que ha de dir la tieta, és una preciositat i avui ja serà a casa seva. llàstima que jo hauré de marxar poc després cap a la meva..
dimecres, 11 de juny del 2008
el dia de la pasta
el que et passa quan t'estàs tants dies ofupada -ofuscada + ocupada- és que tornes i no saps ni per on començar.potser pels fets intrascendents del dia d'avui:
en anar a fer el primer que faig cada dia en obrir els ulls, és a dir, agafar les ulleres de la tauleta de nit, m'he quedat amb la patilla (barilla?) dreta a la mà. com que són ulleres de les dites muntades a l'aire, això ha provocat la immediata caiguda del corresponent vidre dret, sense més repercusions negatives, car ha caigut damunt el coixí.
així doncs, avui dimecres 11 de juny, serà el dia que passarà a la posteritat com el dia en que tots els compis de la feina m'han dit: t'has canviat d'ulleres?, seguit de: són molt xules (sense entonació).
així doncs, avui dimecres 11 de juny, serà el dia que passarà a la posteritat com el dia en que tots els compis de la feina m'han dit: t'has canviat d'ulleres?, seguit de: són molt xules (sense entonació).
per tal de veure-m'hi he hagut de recuperar l'horror d'ulleres de pasta que feia servir fa 5 anys quan no tenia l'enteniment ni el nivell estètic actual, vist el vist. una mena de donut estirat pels cantons m'envolta cada ull. m'espanto cada vegada que em reconec al mirall, i encara trigo.
el pitjor ha estat no tenir la oportunitat ni la voluntat d'explicar als desconeguts que m'han hagut de mirar -poca cosa més es pot fer al metro que mirar tot allò que crida l'atenció-, que em declaro anti-ulleres de pasta i que ja ho sé que em queden fatalíssimament. i que no són les prentensions d'anar a la moda (?) les que me les han fet posar, sinó la pura supervivència.
el dia ha transcorregut laboralment delicat i complicat i he hagut de passar moltes més hores del que és habitual donant i demanant explicacions en directe i en persona. sento que he patit una considerable -i desitjo que reversible- pèrdua de credibilitat.
he dut les ulleres trencades a reparar i m'han promès que intentaràn tenir-les demà, davant la meva -ara sí- dramàtica explicació de que no podria suportar anar ni un dia més pel món amb les ulleres de pasta-marró-donut-estirat.
demà m'hauria de posar les lentilles, cosa que implicaria passar el dia parpellejant i badallant davant l'ordinador per tal de proporcionar les còrnies de la humitat que reclamen quan treballo i duc lentilles. a mi les ulleres em fan sentir més treballadora (a compte de l'altri) i les lentilles més alliberada (també de l'altri que em paga) i no acostumo a alterar l'ordre de les meves costums adquirides. no m'agrada la sensació de sentir-me de farra quan sóc a la oficina i encara és pitjor a l'inrevés.
sigui dit que anar de farra ja és una cosa del meu passat cada vegada més llunyà, i que ara simplement em poso les lentilles els caps de setmana, però a la realitat sempre li costa adaptar-se als canvis i més encara a les idees adquirides.
+
en plan ja més transcendental, s'ha iniciat el compte enrere per a donar la benvinguda a l'anton, germanet petit d'en rafa. són moltes les ganes i serà molt complicat poder arribar a temps de presenciar la cara que posarà en rafa en veure el petit nadó anton, espectacle crec que iningualable.
i després, el futur i bonic desenvolupament de la pròpia identitat de l'anton. que potser serà del signe dels bessons i això encara tindria més transcendència (a casa els considerem rarets). és clar que a mi com a tieta cranc em faria patir un nebodet cranc, pobrissó, sotmès a tantes sensibilitats i daltabaixos. sigui el que hagi de ser, i potser que la tieta es deixi de tants prejudicis poca-soltes.
*
conclouré intranscendentalment que la gula de les darreres setmanes s'ha transformat en dos (o tres) kilos que ara transporto allà on vaig. i que per iniciativa pròpia i no de l'entorn ni de les revistes femenines, he decidit donar el pas cap a la dieta saludable: és a dir, abundància de gaspatxo i d'escalibada i de síndria (cap sacrifici per aquesta banda), i limitació a la salsa pesto, l'ensaladilla russa i la truita de patates (que són les tres coses que més a gust em menjaria ara mateix, de tot i en dosis generoses). però hi ha el repte de posar-me en bikini en públic (algun dia dels propers mesos haurà de ser) i davant tal repte, tota motivació és poca.
+
foto: en rafa sospitant que la seva vida és a punt de canviar.
