dissabte, 29 de setembre del 2007
sobre l'insuportable retorn de la tardor (i del avions malignes)
setmana del tot horripil.losa-tremebunda, vist des del punt de vista d'una urbanícola soltera i sense fills del món occidental amb l'únic problema de pretendre sobreviure amb ànims, sense el permís de la tardor, que m'ha tornat a noquejar.aquest any ha entrat sobtada i traïdora. no l'esperava tant aviat, ni tant cruenta. un any més ho ha aconseguit: tardor 5 - jo 0. un bany de superioritat total.
esgotament, mal humor, tristor, fluixera i visió negativa i absolutament depriment de la vida. i un nus al coll. on anirem a parar? què faig jo en aquest món? etc.
tot i una suposada cura (fallida) de son durant dimecres-dijous-divendres consistent en anar a dormir a les 10 de la nit, em segueixo llevant esgotada, amb migranyes variades i sense cap mena d'ànims. ni energia ni il.lusió. tot és gris i tot fa pena.
ai.
per més que penso que treballar de 9 a 6 i viure una hora lluny de la feina entra dins la normalitat laboral més absoluta i general, jo no me'n surto. i això que puc anar a dinar a cals pares al migdia. i això que un dia a la setmana ve una senyora que es fa càrreg de la brutícia i em deixa la casa feta un sol. i això que ni jo ni l'v. gastem camises i la planxa és un divertiment, encara, quan puc.
i tinc una feina que no m'avorreix, és prou variada i tinc prou autonomia i em donen prous responsabilitats i tinc un sou prou bo. però no faig res que jo pugui considerar rellevant o interessant. és una feina grisa i unes responsabilitats grises que de vegades m'aclaparen dins la grisor burocràtica més absoluta. les etiquetes i medalles, en anglès, que em van col.locant per disfressar-ho tot d'una mica de relevància no aconsegueixen, ni mica, acolorir la realitat. al que faig no li veig cap mena de valor.
potser he nescut en l'època equivocada, i potser seria tant feliç a casa remenant cassoles i sorgint mitjons i escombrant els racons.
+
no puc veure un horitzó plaent dins una vida encaixonada en cinc dies laborables esgotadors i dos dies de descans que o bé s'aprofiten intentant fer alguna de les tantíssimes coses pendents, i sempre en segueixen quedant tantíssimes per a fer, o bé es desaprofiten no fent res més que jeure. descansar un cansament no gaudit deixa un regust tristíssim.
no puc veure un horitzó plaent dins una vida encaixonada en cinc dies laborables esgotadors i dos dies de descans que o bé s'aprofiten intentant fer alguna de les tantíssimes coses pendents, i sempre en segueixen quedant tantíssimes per a fer, o bé es desaprofiten no fent res més que jeure. descansar un cansament no gaudit deixa un regust tristíssim.
i l'amor, que és tant bonic, però que es veu permanentment tacat i esquitxat per la resta d'obligacions i ocupacions i de vegades s'afoga de tant avall com es queda, i cal remuntar-lo i fent força i de vegades hi ha dificultats que el retornen avall i no entens res.
+
un any més, la tardor m'ha endinsat dins el pou fons i obscur. i un cop tocat fons, només cal
remuntar, i buscar una il.lusió o un al.licient i en això estic i torno a pensar en la música que em queda per escoltar i en els colors i formes i paisatges que em queden per gaudir, i els àpats, i els petons, i les abraçades, i els somriures. i les ganes que tornaré de tenir ganes del que sigui.
i en buscar alguna cosa. alguna, que em permeti viure del que m'agrada i mentre fregava plats li he donat voltes a la meva darrera idea i no la veig tant impossible i em penso engrescar, ni que sigui mentre m'adapto a la tardor, i mentre aquests dies cada vegada més curts i foscos ho acaben d'envair tot i no queda més remei que acatar que tenim estacions i que en la varietat està el gust.
*
i, oh, no. el final d'aquest trist escrit ha estat embrutat pel insuportable soroll d'un prepotent que vola arran dels edificis, en un artefacte maligne que forma part d'allò que se'n diu festival de l'aire, i que no és més que una bajanada molesta i maltractadora i d'un mal gust superior. els veïns diem prou: això no hi ha qui ho aguanti. a qui collons interessa aquesta exhibició penosa d'un aparell que no te altra finalitat que fer mal? qui és l'imbècil que permet això? qui preten que els barcelonins admirem avions militars? és aquest soroll insuportable, res més que contaminació acústica i ambiental, vist d'alguna altra manera per algú? no ho puc pas entendre. burro tot el que hi vagi. potser em passaré el dia retallant ases o llufes per a penjar-los convenientment en els espectadors que pretenguin participar dels actes més patètics que el consistori s'entossudeix en seguir imposant any rere any.
diumenge, 23 de setembre del 2007
mercè 07
començaré aclarint que 
no tinc res a veure amb els qui s'han enfrontat a les forces de l'ordre (o desordre) aquesta matinada a la zona fòrum. en sóc veïna però jo dormia profundament i no he vist ni sentit res. en tot cas, si amb l'espai fòrum s'ha pretès descentralitzar l'oci i disbauxa de les festes de bcn, estic més a favor dels que no volien marxar del recinte. un cop arribat, qualsevol torna, on sigui. la poli, que es dediqui als delinqüents que no ens en falten.
no tinc res a veure amb els qui s'han enfrontat a les forces de l'ordre (o desordre) aquesta matinada a la zona fòrum. en sóc veïna però jo dormia profundament i no he vist ni sentit res. en tot cas, si amb l'espai fòrum s'ha pretès descentralitzar l'oci i disbauxa de les festes de bcn, estic més a favor dels que no volien marxar del recinte. un cop arribat, qualsevol torna, on sigui. la poli, que es dediqui als delinqüents que no ens en falten. *
l'v. i jo rondem els 40 i les nostres inclinacions són del tot diürnes i a la que es fa fosc comencem a badallar i deixem lloc, amb molt de gust, als dibauxats que necessiten desafogar els focs variats que recorren la seva sang jove. em sento molt satisfeta d'haver superat aquesta fase evolutiva.
ahir l'v. i jo vam consumir les següents activitats diürn-gratuïtes que ens oferien les festes de la mercè (¨¨¨¨!):
palau de la virreina amb dracs i gegants i bèsties variades: molt bonic i molt ben presentat.
fotomercè: una escudella barrejada on la qüalitat venia supeditada al fet local bcn-mrcdí.
exposició el rei de la casa. opino que se'n treu més profit de la visita virtual que de la real. és a dir, no cal anar-hi a no ser que un sigui un profund estudiós del món de la infantesa. el contingut escrit és tant interessant com esgotadorament extens. dempeus sóc més partidària de les percepcions visuals i que m'obliguin a llegir, cosa que fa molt la virreina, m'irrita. i tampoc no tinc tant a dir ni a veure ni a reflexionar sobre la canalla. ni consumeixo ni produeixo tal producte de consum. en sóc simpatitzant, que consti, i per ser recent tieta d'en rafa, em sento molt més perceptiva amb les criatures del que era abans-de.
+
centre d'art santa mònica: un espai tant bonic com desaprofitat, si ens referim pròpiament a l'exposició think, em pregunto: és allò art? hi ha una gran-pantalla molt absorbent sobre aquelles coses d'acte-efecte (té un nom artístic?) encenc espelma-crema fil-peta petard-mou roda-vessa got. etc. xulo. però tot aquell espai desaprofitat amb mediocritats variades no ho justifica.
+
rambla del raval i l'euskal herria a la mercè. no sóc apropiada per a opinar sobre aquest esdeviment ja que tinc alèrgia a simpatitzar amb les suposades simil.lituds entre el fet basc i el català. jo no m'hi enmirallo gens a no sigui que parlem del menjar o dels boscos, o natura (etc). aquells objectes artesanals que s'hi exposen, ja siguin papallones tallades bastament en fusta envarnissada, ja siguin sabates artesanes de saltimbanqui de colorins, em causen terror estètic. afegim una tamborinada-plasta-total-i-mega-eterna, de la que dubto molt sobre els seus orígens euskals, i resumeixo que tot allò no em va engrescar gens. si hagués hagut una mostra de pintxos hauria estat, segur, més perceptiva.
*
però no tot ha de ser crítica.
la mostra de vins i caves, va superar, un any més les nostres expectatives. sóc anti rosats total, poc apreciativa dels blancs, i super integrista dels vins negres. vaig gaudir especialment d'un penedès i un priorat reserva (3 tickets cadascun) dels que no donaré més pistes perquè no les recordo. malhauradament, no tendeixo a retenir noms ni marques.
d'entre el gran ambient vaig reconéixer dos antics coneguts (tal i com ha anat la cosa, són actualment grans desconeguts. i, millor per a tots, no ens vam veure).
grans ofertes gastronòmiques: vam aprofitar per comprar un fuet d'olot i una coca d'espinacs i amb aquests dos tresors ens vam dirigir al camp nou. en metro línia 3. recorregut acceptable en temps i contingut.
50è anniversari del camp nou. acte emotiu (el meu yayo i el meu pare hi eren fa 50 anys, ara el meu yayo ja no hi és i li hauria fet molt feliç haver-hi estat).
la festa, amb pilotes gegants simbolitzant els 50 anys (?) i una trapezista-muller permanentment espaterrada sota una pilota-globus gegant (havia de ser dona? havia d'estar espaterrada? havia de dur un maillot color carn simulant nuesa? què té a veure amb el futbol?) em va semblar ben lletja en general però l'ambient, foscor, caliu, etc. van aconseguir la fita de la emotivitat col.lectiva.
el partit, mig vibrant-mig ensopit. abogo per la reducció dels partits de futbol. amb mitja horeta per part n'hi ha de sobres, i més si els fant tant tard i despres només tens un metro línia verda col.lapsat durant dues hores. cosa que et fa arribar a casa a les tantes i amb unes ganes de dormir que dinamiten qualsevol tema relacionat amb la passió de parella.
+
avui hem fet un dinar amb amics (amigues).
això, per a mi, consisteix en uns preparatius i unes expectatives molt treballades.
els convidats marquen, com no, el menú. m'estic dies pensant i buscant els plats adients i un cop escollides les receptes, en busco d'altres de similars per a acabar d'inspirar-me del tot.
despres del dinar, m'hi recreo força més del que cal i necessito vàries hores per païr i analitzar-ho tot plegat. decidir si les receptes es poden aprofitar tal qual (gairebé mai) o cal perfeccionar-les (gairebé sempre).
veiem avui:
aperitiu: vermut vermell amb llimona / cerveses. correcte. faltava tònica i gin però s'ha superat bé.
escopinyes / musclos / olives: correcte. faltaven patates però les preocupacions calòriques ens han ajudat a assumir-ho.
primer plat: muntadet d'esbergína, tomàquet, mozzarella. tot a rondanxes. l'esbergína feta al forn i la resta cru i a temperatura ambient. tres pisos alternats dues vegades, amanits amb oli-vinagre mòdena-orenga-alfàbrega. l'hi ha mancat un punt (per ara desconegut) per a ser espectacular però ha estat alabat en general.
segon plat: estofat de xai amb gingebre, orejones (orellons?) i bitxo. la recepta és un clàssic de la simone ortega, es posa tot en fred com l'stofat xpress de vedella que vaig penjar l'abril del 2006. en aquest cas, amb alls, cebes, tomàquet i fulla de llorer. amb l'afegit de mig bitxo i un gra d'arrel de gingebre pelada. a mitja cocció he posat uns 10 orellons partits per la meitat. error. hauria hagut de posar-ne cinc i a final de cocció. els 10 orellons s'han integrat ràpidament al xup-xup i s'han transformat en una massa massa dolça que ha donat al guisat un aspecte i gust final tendent a la melmelada d'albercoc. d'acompanyament, cus-cus.
personalment he gaudit molt d'aquest plat, ha resultat d'un gust marroquí ben resulton. però com a cuinera autocrítica, i sent un acte experimental, he manifestat una mica el contrari. els comensals n'han gaudit, aparentment, moltíssim.
postres: figues fresques, partides, amb crema de llet freda al damunt. he callat, modesta, ans no és obra pròpia, tant com he gaudit d'aquesta exquisidesa extrema. els comensals també, tots han repetit, repetidament, de figues i crema de llet (en gerreta a part).
cafès, tè (jo), xocolates, conyacs i d'altres.
extensa sobretaula (fins qüasi les 20h) sobre els nostres temes preferits:
la manca de cultura/educació nostrada en general.
la manca de manifestacions públiques nostrades generals, tant a favor com (ai) en contra.
les faltes d'ortografia dels meus companys de feina (titolats i amb prestigi).
els bons vins, la bona teca.
els darrers viatges (recomanables els entorns del cabo de gata).
i que la terremoto d'alcorcon, a qui preteniem anar a veure avui si no fos que és a les tantes i en un entorn gai-amistós-gai (es que no estem en aquesta ona ni horària ni ambiental). la teremoto, doncs, es veu que és tant i tant intel.ligent. queda pendent apreciar-ho.
*
imatge: mercè 2005. encara tant (oi) incompresa.
dijous, 13 de setembre del 2007
setembre, ja.
ja res no es el que era.el fet d'haver d'atravessar la ciutat dos cops al dia (1 hora d'anada, més de tornada) torna a capficar-me excessivament.
el bus en hora punta. ple a petar, el ramat dempeus, desprenent humors (i/o olors) agres.
dones desquiciades per aconseguir els al.leatoris seients que es van alliberant molt de tant en tant. potser tenen juanetes o lumbàlgies o d'altres molèsties que jo no tinc, així que en principi la meva cerca de seient és més aviat passiva, amb dies furiosos, resultat de les frenades, brusquedats, cops, trepitjades, empentes i en general irrespectuositat general cap a l'altri.
matins a tmb: transport de malhumorades bèsties.
afortunadament, la bentornada L4 em salva mig camí. incorpora novetats i millores, tals com els vagons continus (gran idea que permet seure i aprofitar per llegir) i un nou temps rècord de poblenou a passeig de gràcia: 12 minuts. només li caldria seguir amunt fins zona universitària, ruta del tot necessària tenint en compte la manca de metro per la diagonal des del passeig de gràcia fins maria cristina. així van els busos per aquell tram en hora punta. a petar que fan pena.
*
sobre la feina: de tot i més. el fet humà complica molt el que seria només acomplir amb unes obligacions profesionals. hi ha el que es diu competència, que evita que t'adormis i et provoca millor rendiment, o certes pujades d'adrenalina. i hi ha el que es diu confusió de papers. de tant en tant els dolents són bons i els bons són dolents. tot plegat em cansa/disgusta terriblement/moderadament alhora que em maravella/horroritza la contemplació del rebuscament de les persones. glòries i misèries (més de les segones).
resumint, que segueixo amb les innates tendències misàntropes. no trobo afinitats ni a qui admirar ni amb qui riure.
+
evidència: la meva vida bloguera es pot resumir com abans de l'v. i després de l'v. tot i que també caldria afegir l'abans de la nova feina i el després, etc.
abans em sobrava el temps i em podia permetre passar hores davant l'ordinador. ara vaig tot el dia de cul i el temps lliure l'hi dedico al meu solet. que ja hem fet un any. i contents.
i trobo a faltar el temps pel blog, que tant em satisfeia. segueixo pretenent una millor dedicació, però em temo que la realitat acabarà demostrant que un blog ben mantingut és incompatible amb una feina a jornada complerta + una parella amb la que gaudeixes de cada minut + certes aficions com la natació, la jardineria i la lectura. o jo no puc fer tants mal.labarismes.
^
fins aquí, per avui. en v. i jo seguim mantenint vivendes independents, cosa que comporta una extra organització amb abundants trasllats amunt i avall. com ara mateixíssim.
.
imatge: lleida, de ponent.
