dilluns, 23 de juliol del 2007
objectiu: evasió!
tralarí: perfí: sóc de vacances! hip hip hip!arribo a la somniada meta anual amb les energies esgotades. nopodiamés: afegim a la ingentilesa de tmb de suprimir 8 estacions de la L4 (que m'ha significat perdre tres hores al dia en anar i tornar de la feina) el plus de seguir sortint a les sis de la tarda de treballar, com la resta de l'any. res d'intensius, la nostra flamant multinacional no s'ho planteja.
amanim-ho tot amb el volum de la meva feina, que es va multiplicar per tres degut a coses rares que mai no passen però que van passar, a part de que per tal de guanyar-me les vacances escollides havia d'enllestir en tres setmanes el que es fa en quatre (si es pot).
ah, ha estat dur, però s'ha fet. he fet el cim i em poso medalles si cal, perquè marxo amb la feina ben feta. divendres vaig plegar pegant bots i així vaig arribar a casa i així segueixo de contenta. i amb dues setmanes pel davant per a oblidar-me de tot: treball, tmb, ciutat, caos, gent urbanita o que s'ho creu, horaris laborals i comercials, programació de la tele, rutines obligades i l'estar tot el sant dia amb el rellotge al cul.
+
les darreres setmanes m'ha perseguit la sensació de que a casa nostra (diguem la meva, diguem poblenou, diguem barcelona, diguem catalunya) les coses no van.
el que ha succeït el dia d'avui amb la petada elèctrica sembla el fastigós resultat de la feina mal feta en cadena, sintomatologia patològica aguda nostrada.
jo, a més, puc afegir uns quants casos viscuts darrerament en primera persona que vindrien a exemplificar els fets:
- un pintor, en terratrèm (amb è), que si no eres amb ell constantment la pifiava escandalosament. en v. i jo vam fer guàrdia tot un cap de setmana, fent una incòmoda vida a la cuina per tal d'aconseguir que fes les coses ben fetes (i havent de recalcar-li esgotadorament).
- busos de la tmb conduits per personal mal format (els pobres substituts) que acaben de complicar la vida als sofrits (i/o sofregits) usuaris. baxin del bus que la senyoreta conductora no sap fer anar la rampa i au, a esperar el proper. arribin tard a la feina, i no es queixin tant que som mediterranis! (improvisadors! acostumats a les xapusses!).
- una clínica de renom que comença per de i acaba per xeus m'envia uns resultats d'unes proves que mai no m'han fet. al meu nom. suposadament fets el dia que la meva doctora em va visitar, que no fer cap revisió. uns resultats correctes, standard, normals, estic molt sana, es veu (sospitosament normals, redacció del tipus "tallar-enganxar"). em queixo per escrit i rebo una patètica trucada de la infermera de la meva doctora autoinculpant-se. encara espero, i crec que puc esperar asseguda, una resposta més seriosa i/o oficial.
- la cambra de la propietat que s'embutxaca uns bons diners de la comunitat de veïns de la que sóc presidenta, però que és incapaç d'aconseguir que els el tercer tinguin llum al replà. tres queixes i la cosa que no tira. els veïns que em visiten dia si i dia no i jo que truco ídem i no hi ha manera.
enfí. petits exemples del nostre particular ecosistema:
uns quants peixos grossos, que cobren quantitats desorbitants per a no fotre res.
minvants peixos mitjanets, que cobren quantitats raonables i haurien de gestionar, però que es troben en greu perill d'extinció (ja que els peixos grossos prefereixen estalviar-se els seus raonables salaris per a engrandir beneficis o d'altres ridiculeses) i que en la seva angoixa per subsistir en minoria i sense directrius gaire clares, poca bona feina poden fer.
i molts peixets menuts, que cobrem de normal a insultantment poc i que tenim al damunt la injusta responsabilitat de fer-ho tot bé, cosa humanament impossible i que fa que les (amb perdó) caques, resultat de la deixadesa dels de més amunt, surin constantment.
em consta, he vist i comprovat, com dins el sector dels peixets menuts n'hi ha de tant ressentits que fan la feina malament (conscientment!!). on anirem a parar?
jo de moment a l'illa de la palma. demà sortim a la intempestiva hora de les 5:35, la simpàtica companyia spanair ens va canviar dues vegades l'horari de vol. primer a les 7. despres a les 6. finalment a les 5:35. hi ha cap queixa possible? en tot cas, demanar als senyors pilots i personal de manteniment que estiguin ben descansats i motivats per la feina ben feta. si no sona a incongruència.
divendres, 6 de juliol del 2007
els 38 terratrèms
una cosa porta l'altra i ara m'estic fent pintar el pis. podria semblar que ja no m'afecta tornar a tenir la casa feta un desastre, ara amb galledes que regalimen pintura i papers marrons arreu que ho tapen tot i plastics tèrbols que amaguen els meus tresors i trofeus més valuosos. però si. aquestes coses segueixen afectant per molta costum que en puguis tenir. és horripilant (terme que ara se m'ha enganxat d'una compi de feina força ídem). de nou amb la casa envaïda per éssers amb una ètica professional i personal d'allò més arbitrària, ara venen, ara no venen, ara prometen, ara fallen, ara es disculpen, ara t'expliquen un acudit. ara xiulen mentre pretens descansar. esgotador de compaginar amb la vida laboral.
la pintura diuen que col.loca, jo ho corroboro i en sóc testimoni. el nostre gran prota és en terratrèm, especialista en pintar en situacions extremes i en pisos que fins i tot han sofert els efectes de la fúria de la natura en forma de terratrèms. evidentment. molt comuns a casa nostra.
en terratrèm porta tres dies perseguint-me perquè fregui els interruptors de la casa. diu que totes les dones ho fan. jo li he dit que no sento aquesta inclinació per ara (telepàticament. però no capta, l'home).
*
canviant de tema, però no de temàtica, resulta que se m'han passat un parell de dates simbòliques com són el segon anniversari d'aquest blog, ara en estat semi comatós, i el qüasi-simultani segon anniversari del meu nas, per ara en estat eixerit i aparentment sa (que no perfecte).
per altra banda, des de fa dos dies ja tinc 38 girades del món senceres al voltant de la lluna a comptar des del 4 de juliol del 1969. una mica marejant. a mi m'han passat volant, la meitat rient i l'altra meitat plorant, és un dir.
encara no sé si em sento en la plenitud com a dona. en tot cas força satisfeta en general si no estigués tant cansada i ocupada darrerament. no puc aprofundir més en aquest moment actual. l'olor a pintura em distreu dels intents de submergir-me a les profunditats dels meves sensacions i percepcions.
dins el pack de les felicitacions a partir dels diguem-ne 30, ve inclosa la frase del no els aparentes. de fet no conec ningú que aparenti l'edat que té. molts semblem (je) més joves o uns pocs semblen més grans, els pobres. ah, ser jove o aparentar-ho, és aquesta la qüestió?
jo pretenc semblar que tinc l'edat que diu el dni, encara que la primera esgarrifada pel 3+8 sigui jo mateixa. assumir la realitat i digerir-la. una tasca indigesta i pesada però a la llarga agraïda.
ja començo a semblar una tieta de les plastes amb les ulleres penjades de la pitrera. aiiii.
+
en dues setmanes: vacances!!!!! espero arribar-hi sencera i aparentment sana.
