Hanna B - que no sap on és i d'això tracta-

xàfeg

2009-10-24T00:04:00.001+02:00

chaos reigns

2009-10-03T10:38:00.014+02:00

ja estan aquiiiii....

els dels avions dels collons. un any més.
he enquestat amistats/companys de feina i el 95% diu estar a favor del festival del soroll aeri, delsquals un 75% manifesta que li encanta i mai no s'ho perd.

el 5% restant correspon al que no saben ja que diuen desconèixer la seva existència (n'hi ha que són afortunats).

és a dir, tornarà a ser un èxit de massivitat i només jo en contra i sense suport moral ni res.

astorada: ahir vaig fer la despesa de comprar una bossa de 5kg de taronges al mercadona, ja que duia carret de la compra i així ja tindria suc per a tots els dies de la setmana i més.

i tot celebrant la inauguració de la temporada del suc de taronja matinal, llegeixo que no provenen pas de valència, múrcia o similar, sino de l'argentina (.....!!). són de la marca mirame (era una bona pista que no vaig parar a llegir).

m'han agafat variats mals (cap i ventre simultanis) només de pensar en la petjada ecològica monumental que aixó significa. quin mal.

cal llegir les etiquetes! sempre! als supermercats del meu barri també abunden les pomes del sudtirol i de frança. on va a parar la fruita dels horts locals? una s'imagina un inncessant moviment de camions i avions i vaixells i trens amunt i avall del món transportant el mateixos productes d'aquí cap allà i viceversa.

renovats els vots per tal de seguir consumint productes locals i de temporada.

imatge: moment de la mítica actuació de la guanyadora serbia (marija serifovic - molitva) al festival d'eurovisió el 2007. premi de 4,700kg de taronja pura argentina a qui em digui el minut i segons exactes -3 oportunitats- on es diu kolikoputa.

al youtube: morrissey - life is a pigsty

cara b

2009-08-22T12:08:00.011+02:00

recient iniciada la cara b de la meva vida, amb els gran èxits de la cara a força clars, i les grans pífies, també.

m'agrada la cara b. és còmoda i té molt bones vistes.

*
escolto en neil halstead, i saborejo cada vegada més intensament, les petites coses.

que amaguen tants nous móns per a descobrir.

imatge: the other side of twilight.

al youtube: neil halstead - queen bee

derrapant

2009-05-17T17:44:00.008+02:00

el cim cap als 40 comença a accelerar-se amb una baixada sense frens cap a l'aspecte que aquesta edat definitiva em regala.

a hores d'ara, ja només em tutegen família i amistats.

tota la resta de l'espectre del món dels serveis em tracta de vostè, incloent taxistes que em podrien fer de pares, peixateres que em podrien fer de mares, perruqueres que em podrien fer de filles, i dependents que em podrien fer de germans.

aquesta vostejamenta ha arribat abans de pretendre-la, ara resulta que a mi, el jovent (i la resta) em tracta amb més respecte del que caldria. jo que volia seguir una temporada més vagarejant per les voreres del món adult sense gaires ganes d'entrar-hi, però m'hi empenyen, aquesta gent, i cap a dins toca.
**
viscut i encara no superat un gran canvi de sistema informàtic (segon i desitjo que per darrer cop a la vida) al món laboral.

gegantina quantitat de problemes i dificultats i tensions i malgastament d'hores de vida privada allà perdudes. tot plegat, molt cansat i pesat i gens emocionant.

afortunadament, s'ha vist compensat amb un cap de setmana de reunió familiar amb tots tres nebodets, i un concert inesperat i curiós, que han aconseguit allò al que s'aspira el cap de setmana: desconnectar.

imatge: josef schuster (1879).

al youtube: the national - available

pablo

2009-04-26T17:24:00.006+02:00

nescut el dia 16. es va fer esperar, però va valer la pena: és una preciositat.
i ja van tres!
+
al youtube: the mary onettes - pleasure songs

etsyada

2009-03-14T17:59:00.008+01:00

http://www.etsy.com/

imatge: testos de feltre de papaververt

al youtube: marit larsen + if a song could get me you

éssers d'eixe món - capítol u

2009-03-01T20:57:00.016+01:00

abans, als busos de barcelona, era típica la presència d'una senyora que es plantava al costat del conductor per lligar amb la tècnica de fer petar la xerrada.

amb un estudiat estil pseudo simpàtic amb tocs de picardia, anava desafogant les seves ànsies seductores -davant la vergonya aliena de la resta d'usuaris, sofrits oients i espectadors obligats del xou-.

els efectes de tal situació sobre el conductor eren dos i oposats:

passava a reduïr la ja habitualment reduïda velocitat, de tant engrescat per la conversa.
passava a augmentar (gran miracle!) l'habitualment reduïda velocitat, de tant euforitzat per la conversa.
i en els dos casos, passava a saltar-se parades, a oblidar-se d'obrir la porta per deixar baixar la gent, a frenar més bruscament encara, a cometre infraccions variades, etc.

(com a agent provocador també hi havia la versió d'avi jubilat que no té qui l'escolti, però això seria un altre capítol).

actualment, a més de que ja hi ha conductores, està prohibit pretendre fer trempar els conductors de bus mentre treballen, i no se'ls pot distreure (gran eufemisme).

i aquestes senyores, emprenyades, han fet una espantosa mutació.

ara són el monstre que vol arribar al final de l'autobús.

és una ànsia tal, que no defalleixen tot i la gran dificultat afegida de l'incòmode disseny dels busos, que complica tantíssim el moure's-hi i el caminar-hi.

a cada bus que agafo en hora punta (matí i tarda) trobo entre dos i cinc exemplars del monstre mutant. llueixen una gran agressivitat cap als que ens estem quiets allà dins, i no dubten en empènyer, trepitjar, donar cops de colze i estrebades de tota mena en aquells passadisos tant inhumanament estrets. tot sigui arribar a la meca/meta.

quin suplici! tolerància zero!

proposo la formació d'activistes anti monstre mutant que bloquegin els passadissos amb els seus cossos (obessos benvinguts), les seves motxil.les (turistes barats, benvinguts), els seus cotxets (pares i mares de nadons, de bessons i trigèmins, benvinguts) i tot allò que pugui ser igualment útil i que ara mateix no se m'acut.

tot sigui fer tornar els monstres a la versió senyora que peta la xerrada, i com a acte actualment il.legal, se les sancioni apropiadament i se les faci baixar del bus. recoi.

al youtube: escape with romeo - it's loneliness

scorpions

2009-02-23T01:06:00.006+01:00

homenatge nostàlgic a la setmana blanca d'ara fa 24 (!!) anys (una setmana lliure al febrer, el conseller maragall no és gaire original).
als de segon de bup ens van dur a porté-puymorens -primera i darrera esquiada de la meva vida- i mentre era a la dutxa, les meves tres companyes de classe i habitació -fans de wham!- em van remenar la bossa, tot obtenint la troballa d'un k7 dels scorpions.
es van esgarrifar davant tal gust quinqui i em van acusar de heavy per a la resta del meu bup. coi d'etiquetes.

brutal (la bufa que porta el klaus meine).

plaers, (plaers)!

2009-02-15T02:41:00.013+01:00

cada vegada em resulta més complicat accedir a l'aquest antuvi senzill blog.

se m'ofereixen tota mena d'opcions i possibilitats tècnologiques que ni em plantejo.

no es podria tornar a la simplicitat inicial? qui és que demana tants canvis, i total per a què??

allò que cal saber/veure/visitar/escoltar:

als pobres desgraciats que se'ns anomena gran públic, ens volen ajudar tota mena de mitjans que córren en posar-nos al dia de tot el que calgui, i més.

resums, crítiques, valoracions, sinopsi, explicacions, ens faciliten la feina d'esforçar-nos a entendre, i ens eviten pensar i decidir, criticar, i valorar, no fos que ens fes mal el cap -ja prou saturat amb el nostre pobre cada dia-.

i en cas que una (o un) sentís el (rar?) repte de la curiositat o la necessitat del propi criteri, es veuria llençat a un difícil repte.

per començar, caldria tenir uns gustos previs no coneguts pels mitjans (com mes gran et fas més et costa, coses de l'edat) i en cas de no poder seguir complint amb el requisit (passa molt, a mi, per exemple), llavors caldria no escoltar la tele ni la ràdio ni llegir diaris , ja que tots ells són mitjans simpatitzants als resums auditius/visuals/escrits de tot allò cultural que esdevingui novetat (horror, sembla ser que els paguen per promocionar cultura!).

si una (o un) volgués sentir el plaer del descobriment (gran i recomanable plaer i que acostuma a premiar amb molt més del que un/a espera), hauria de lluitar coratjosament contra els mitjans: no escoltant, no llegint, no mirant. és una mica complicat, pero val la pena. molt la pena.

el plaer de descobrir, el plaer de no saber el que ve, ni el que vindrà, el com serà tot plegat, i com acabarà, no té preu.

ho vaig viure fa uns dies amb la grandíssima revolutionary road, i ho he viscut de nou aquesta nit en el que ha resultat un concert memorable -i rememorable ja que els mitjans ni l'han anomenat (gràcies, gràcies!)-.

només coneixia un parell de bones cançons, i el repte consistia en si justificarien concert (i els calers) i, sí, com tot bon repte, ha resultat un grandíssim plaer.

memorablíssim concert. excel.lent posada en escena (extra bonus) senzilla, subtil, estètica, fosca, perfecta. so currat, directe i brut. canya i subtilesa. sorpresa final amb el cantant saltant entre el públic i tots plegats agenollats (!!).

ah, els grans plaers anònims, com molen...!!!

(concert: 14/02/2009 - pink turns blue - sala salamandra)

a la imatge: Pandora, John William Waterhouse , 1896.

al youtube: pink turns blue - walking on both sides.

diumenge a darrera hora

2009-02-08T23:33:00.013+01:00

mentre intento arreglar els links que se m'han anat posant de totes les mides possibles menys de la que caldria, mentre busco cançons al youtube, i mentre xerro amb el meu guru musical que em posa al dia, ha anat passant el temps (ai, el temps!!).

i se m'ha fet l'hora d'anar a dormir, sense haver pogut expressar les meves abundoses inquietuts actuals.

així que faré una mica de trampa i posaré una llaminadura:

la petita akane, que molts ja sabreu qui és, i qui no, doncs us la presento. està a punt de fer els tres anyets i actualment viu feliç i lliure per la província d'oaxaca -mèxic-.

al youtube: sexy sadie - nonsense

troballes -rectificat!-

2009-02-01T22:02:00.012+01:00

al carrer rocafort, baixant a mà dreta, una mica abans de la gran via (no em deixa ratllar l'errada anterior: l'avinguda de roma), hi ha un supermercat amb una magnífica provisió de productes d'arreu del món. sento no poder concretar millor el nom (alguna cosa + color) ni el número del carrer. si, nº 85.

val la pena la visita, per la varietat i qualitat de la seva oferta -que inclou parament de la llar per a preparar i presentar àpats orientals-, tot i l'antipatia de la mestressa o senyora que atèn i del preu una mica elevat dels seus productes (importats, i tal).
allà vaig trobar un producte de la marca mrs. bridges, l'impactant sun dried tomato & balsamic chutney, que és una mena de ketxup de luxe.

n'hi ha que tenen la traça de saber fer la melmelada a casa, com la violette.

jo no descarto trobar el moment, però mentrestant, estic intentant -que díficil escollir!- fer una petita comanda inicial que inclogui alguna melmelada, alguna mostassa, alguna salsa... mmmm....!!

al youtube: placebo - special needs

els 40 cops

2009-01-23T23:53:00.012+01:00

molts (de) dies d'absència.
ara tot són teranyines i rovells i grinyols. es perd l'hàbit, es perd la forma, es perden les ganes, i tot d'una, es revifa.
no pretenia trigar tant, però ja se sap, falta el temps i sobren les inèrcies.
gairebé dos mesos i un canvi d'any fan replantejar si cal prendre decisions transcendentals, o què.
però encara no, que una mai no sap trencar definitivament del tot, amb res.
potser una mudança, potser més endavant, per ara s'escull la comoditat del que es coneix.
+
el 2009 és l'any dels meus 40.
la xifra fa prou respecte.

fas veure que no va amb tu, però sí.

són tots teus, així que caldrà anar-se fent a la idea del gran nombre d'espelmes que portes bufades.
l'aproximació ja comença a ser més conformada -quin remei-.
però els darrers mesos han estat una mica crítics. angoixes, teràpies i un batibull de coses que toca anar encarant (i superant).

+
tot d'una t'arriba un atac d'ansietat i no entens gaire com. no hi ha -tants- motius, i tu creies que podies, total és el que fa tothom.
doncs no. de cop i volta tot t'escanya.
un entranyable doctor t'escolta. et dona un apreci humà que no esperes. i et recepta unes pastilles que no vols. si no prens ni una aspirina, com aniràs a prendre allò?
però ho acabes fent, perquè cal estar bé per a reiniciar-se, com els ordinadors.
per a deixar de medicar-te, busques alternatives i et cau a les mans un cd amb paraules màgiques, que es fan dir meditació. es fa la llum, i poc a poc tot torna a arrencar. tornes a dormir, a respirar. deixes de sentir els sotracs del teu cor a contratemps, els nervis es tornen a adormir. torna la pau, i torna la guerra.
i així seguim.
*
en uns mesos la moore ens durà un nou regal: en pablo, l'esperem cap a principis d'abril. ja serè trieta. i mentrestant, en rafa i l'anton no paren de créixer i de fer-se estimar.
^

imatge: if chinatown gray day - lisbeth firmin
al youtube: loquillo + trogloditas i el seu rock n roll star.

post-brusel.les

2008-11-30T18:58:00.005+01:00

una setmana de fred i feina a brusel.les, premiada amb un bon botí de delícies de les que fan pujar la moral -i la xifra de la bàscula-

al youtube: dEUS - 7 days, 7 weeks.

actualització 260908

2008-09-26T23:51:00.015+02:00

fet el primer pseudo brioix (gegant) seguint tècniques professionals -tres dies entre l'inici i el resultat-, segons recepta del gran mestre flequer senyor dan lepard (nom amb reminiscències heavy metals però crec que res a veure).

agraïnt la inspiració a la part de la família de madrid que em porta molt d'avantatge (veure el que fan el meu cunyat i d'altres iniciats aquí).

el resultat ha estat prou bonic i boníssim, en concret les aromes que circulen per la llar. la molla no ha quedat tant abrioixada com hauria de ser, aparenta més la d'un pa de motlle -groguenca-, però el sabor és total i estoradament a brioix amb un encantador regust a mantega de la bona, així que ara només que queda perfeccionar la textura (prometo no fer servir mai més la paraulota). i molt il.lusionada. (!!!).

demà tercera classe pràctica de fer mitja. ja he elaborat un subproducte semi digne i prou amorf. i ja m'ha nescut el delit intern anomenat vici per les llanes, que només caldrà obeir i començar a fer bufandes, mentre no s'inicia el segon curs on s'arribaria a perfeccionar la tècnica via saber fer mitjons i d'altres peces complicades.

com que no tinc temps per a temes més personals, em remeto i suscric a les sàbies paraules d'aquest blogaire:

http://mundoidiotareloaded.blogspot.com/

al clip de la dreta: grauzone - eisbär: http://es.youtube.com/watch?v=HhtxqvAlIpo

oh, el que veig!

2008-09-20T00:13:00.020+02:00

mai res és per casualitat.
reincideixo amb houellebecq, un cop superat el profund trau que em va causar la possibilitat d'una illa, com a femella i com a propera als 40 i com més coses que ara mateix no tinc el temps per a comentar. encara haig de fer els deures del meu nou iniciat curs de fer mitja, i demà ja toca la segona classe pràctica.

per raons particulars, em calia un nou xoc del seu realisme tant brutal com proper, i he adquirit voluntàriament el partícules el.lementals, que em té abduïdíssima -a mi, i a tot-hom qui comparteix temporalment veïnatge amb mi al metro i té curiositat en llegir el que llegeixo, que resulten ser escenes d'allò més picants-.

i resulta que al youtube m'entrebanco amb això:

concert de velles glòries dels 80 a moscou, en algun moment recent del passat proper.
cal estar inmers en l'ona houellebecquiana per a flipar amb els perpetrants + la concurrència?
*
a la dreta de les seves pantalles, un altre moment estel.lar del concert, altrament anomenat tots fem playback, i què.

trams i k7s

2008-09-13T16:06:00.017+02:00

HOLA! -ah, morbo superat-.

en primer lloc, la meva simpatia i solidaritat amb tots aquells ikes humans, animals o vegetals -l'així anomenat huracà, ens demostra com passa de nomenclatures quikes-.

absolutament encantada amb la proposta d'ampliar el tram per la zona que queda pendent de la diagonal.

si és així com s'aconsegueixen les bones coses, tot el meu positivisme va cap a tmb.

vull aclarir com a veïna de la part besòs de la diagonal, i com a sofrida treballadora a la part sud i/o zona universitària, que no existeix absolutament cap transport que faci aquest recorregut directament.

alguns mitjans crítics amb la inciativa i algun particular -entenc que aliè al problema real- han insistit en que la diagonal ja és atravessada per moltes rutes de bus. certament, ho és. però en tots els casos, ho és intermitentment.

caldrà recalcar, doncs: actualment no hi ha cap bus -ni metro, ja posats-, que atravessi la diagonal (és a dir, la ciutat), de punta a punta - escàndol!-

aprofitant l'eufòria imperant en quant al necessitadíssim tram, proposo que fins que no sigui realitat ens posin busos llençadora de la plaça de les glòries a la plaça de francesc macià i vice-versa (èxit garantit!).

el molt honorable senyor monzò parlava el passat dia x (porto mes d'una hora intentant trobar l'article però el buscador de la vanguardia no el sap trobar. renuncio), parlava de la fi del cassette. ja no se'n venen.

per a tots aquells que hem viscut l'època gloriosa del k7, toca homenatge.

totes aquelles cintes maldestrament retornades a la virginitat via cel.lo. amb aquelles barreges que encabien darreres paraules (maleïdes) del locutor de torn amb primeres paraules (maleïdes) del següent anunci publicitari. i que finalment conformaven una versió única i nostra de la cançó desitjada. les nostres cintes personals, amb les nostres caràtules personals. barreges que depenien del dia o de les ganes o de la sort. uns records ben entranyables, i enyorats. la creativitat musical casolana se'n veurà greument ressentida.

com be diu el sr. monzó, no s'ha aconseguit igualar el luxe de poder aturar la música o so en el moment desitjat i tornar a reempendre de nou al mateix punt. investigadors digitals, investigin!

com que sortosament encara tinc un equip de so amb k7, he estat rememorant èpoques i músiques del passat. en el primer apartat, tots hem estat joves. ejem. jo era aquella. en el segon, es recuperen algunes joies actualment semi oblidades. com és el cas dels mítics alphaville. forever young, quin disc més bo (1984).

8/11/08 a la sala salamandra, invisible limits. a veure qui m'acompanya.

imatge: en rafa, animant a votar a la població demòcrata dels estats units de nord-amèrica.

trobant el fil

2008-09-07T16:03:00.008+02:00

molt en contra de que als huracans i ciclons els posin nom de persones.

ja li val al científic paternalista que va tenir la mala idea, cada vegada que sento a parlar dels estralls que causa el hanna m'assalta la co-responsabilitat, cosa neguitosa.

alternatives d'anomenar huracans, n'hi ha tantes. se'ls podria posar noms de grups heavy-metal, per exemple.

en el seu moment d'apogeu destroyer, l'ara avi ozzy osborne segur que n'hauria estat encantat.

caldria un consell regulador de nomenclatura d'huracans, tot evitant que gent pacífica i de be es pugui sentir afectada pel tocayisme negatiu. en representació de les hannes tant reals com virtuals, n'estaria ben agraïda.

he decidit iniciar una campanya de propòsits positius, ja que com tot-hom sap, de les crítiques mai se'n treuenen bones collites.

encentada la campanya, doncs, cal anar en primer lloc a qui amb més urgència ho requereix, que és, com no, tmb:

els busos urbans podríen agilitzar la seva (actualment esgarrifosa) lentitud amb un petit i senzill canvi, un sistema que funciona als busos d'arreu del món (o d'allà on he anat, que es prou representatiu, en tot cas, del món occidental): deixar que el passatge pugi i baixi per qualsevol de les seves portes.

només caldria afegir taquilles per a la validació del bitllet a prop de cada porta.

les penoses acumulacions humanes en forma d'embut que es produeixen diàriament en hora punta en pujar al bus impliquen a part de les molèsties de qualsevol aglomeració, una important pèrdua de temps (i a mi particularment un important neguit).

per a donar més arguments a favor, caldrà recordar que tant el metro com el tram ja funcionen d'aquesta manera sense que això faci altra cosa que facilitar la vida als seus usuaris, tant en comoditat com en temps ben aprofitat.

em fa certa mandra parlar de roma i de berlin ara que ja ha passat més d'un mes del retorn.

com a resum resumit, diria que roma va ser una experiència prou traumàtica, una fatal combinació d'altes temperatures i de deixadesa absoluta. tmb és una maravella al costat dels transports de roma, amb això ja està tot dit.

servidora pateix molt la calor i allò va ser el més proper a l'infern que pot recordar.

en quant a la inabarcable oferta cultural, n'he fet un tast només, i caldrien moltes visites per a seguir fent-ne més. espero tornar-hi, en millors condicions en general.

berlin, venint de roma, en ple mes d'agost, és el paradís terrenal. ordre, netedat, i perfecció. meravellós temps atemperat, boníssim menjar. tot em va semblar bo, bonic i barat. el concepte de vida feliç occidental es palpava arreu. aclaparadora oferta cultural, que permetia dosificació a gust en quant a varietat i quantitat.

de berlin, en tinc un inmillorable record. possiblement magnificat per l'horror de roma.

primícia: donada la campanya de bons i positius propòsits, aquest any abraçaré la tardor amb moltes ganes i alegria (possiblement magnificades per l'horror de roma).

arreveure_ferragost!

2008-08-31T20:14:00.005+02:00

ai uix, coi, recoi.

que no trobo la postura ni el to i no hi ha manera d'arrencar de nou això.

+
per anar fent boca, i per despedir un agost ben intens, tema culinari amb reminiscències d'infantor.
aquesta recepta era una de les millors de la meva yaya, que no li agradava cuinar, i que aquest rap li sortia boníssim.
ingredients: rap, farina, ceba, 2-3 pastanagues, all, 2-3 tomàquets madurs, llorer.
enfarinar i enrossir el rap.
amb el mateix oli, fer un sofregit amb la ceba picada, les pastanagues a rodanxes (molta pastanaga, si us plau), un gra d'all sencer i els tomàquets madurs a trocets petits -amb pell que s'acabarà desprenent i donarà l'acabat (im)perfecte al plat-.
afegir mitja fulla de llorer, una mica d'aigua, reincorporar el rap i que faci xup-xup deu minutets.

bon profit i a reveure!

retornant...!

2008-08-24T18:36:00.010+02:00

ei, som per aquí...
els cure segueixen musicant i escenificant els sentiments de manera impecable, així que per ara sobren paraules.
aviat arribaràn els mots escrits, i el retorn als temes de sempre..!

arrivederci! + bis bald!

2008-07-25T20:02:00.005+02:00

ja-sóc-de-vancances!

la frase més desitjada de l'any ja pot ser dita i repetida i celebrada!

semblaven tan lluny i ja han arribat. tres setmanes, tres, per a oblidar horaris i presses i obligacions i rutines. i feinades i papers i aclaparaments ridículs per temes laborals.

en v. i jo serem 5 dies a roma i 5 a berlín. casi que he estat a punt de posar-hi les majúscules, que s'ho valen, però l'encaparrament de les minúscules segueix guanyant, per ara.

només m'atabala el fet dels vols, donades les esgarrifoses experiències d'ara ja fa un any en un iberia bcn-madrid d'allò més terrorífic, que intento oblidar, però costa.
*

a la tornada, hi haurà un esperadíssim reencontre amb l'anton i família, i expectatives de tranquil.litat al màxim.

toca maleta, que em fa l'aversió habitual i que vaig posposant amb d'altres tasques evasives com fer esbergínies al forn (a rodanxes, amb sal i oli. magnífiques), estendre la roba, i properament una pedicura complerta incloent automassatge amb oli d'ametlles. si em sobressin els calers em faria fer la pedicura cada dia o alterns, anar canviant el color de les ungles, quin delit!

un dels meus més grans defectes és ser incapaç de planejar quina roba duré a més d'un dia vista. i com combinar-la. donat el bloqueig, acabo arreplegant una mica de tot, i un cop fora de casa, toca conformar-se amb el batibull irreversible i adonar-se, com sempre tard, però claríssimament, del que calia haver agafat i del que no.

assumides les mancances, que no les angoixes que tals provoquen.

suspir i fins aviat!

imatge: el molt honorable sir arthur c. clarke, de vacances (diria).

en quin sentit?

2008-07-18T20:43:00.009+02:00

dentista, pica-pica a la feina, rebaixes, i d'altres variades ocupacions, fan que posposi i hagi de seguir fent-ho, el passar-me per aquí amb el temps i la calma corresponents.

així que em limitaré a transcriure -tal qual- el pàrraf del dia, llegit aquest matí a les 7:53 als vagons de la L-4 (a l'estiu, conduida per inexperts que desconeixen l'ús professional del fre):

"El hombre atraviesa el presente con los ojos vendados. Sólo puede intuir y adivinar lo que de verdad está viviendo. Y después, cuando le quitan la venda de los ojos, puede mirar al pasado y comprobar qué es lo que ha vivido y cuál era su sentido".

Milan Kundera - "El libro de los amores ridículos" - (Primera parte: Nadie se va a reír).

...tot i que de vegades, el sentit no s'arriba a saber mai, cosa que potser vol dir que no n'havia, o potser serà que algunes benes dels ulls no arriben mai a caure...

*
imatge: el molt honrable sir arthur c. clarke, rient de tot plegat.

nostàlgies d'estiu

2008-07-12T19:12:00.000+02:00

adéu, yaya

2008-07-01T23:27:00.000+02:00

estimada.

anton

2008-06-26T13:13:00.003+02:00

nescut el dia de sant joan, rosset, rosadet i ben rodonet... que ha de dir la tieta, és una preciositat i avui ja serà a casa seva. llàstima que jo hauré de marxar poc després cap a la meva..

el dia de la pasta

2008-06-11T21:41:00.011+02:00

el que et passa quan t'estàs tants dies ofupada -ofuscada + ocupada- és que tornes i no saps ni per on començar.
potser pels fets intrascendents del dia d'avui:

en anar a fer el primer que faig cada dia en obrir els ulls, és a dir, agafar les ulleres de la tauleta de nit, m'he quedat amb la patilla (barilla?) dreta a la mà. com que són ulleres de les dites muntades a l'aire, això ha provocat la immediata caiguda del corresponent vidre dret, sense més repercusions negatives, car ha caigut damunt el coixí.
així doncs, avui dimecres 11 de juny, serà el dia que passarà a la posteritat com el dia en que tots els compis de la feina m'han dit: t'has canviat d'ulleres?, seguit de: són molt xules (sense entonació).

per tal de veure-m'hi he hagut de recuperar l'horror d'ulleres de pasta que feia servir fa 5 anys quan no tenia l'enteniment ni el nivell estètic actual, vist el vist. una mena de donut estirat pels cantons m'envolta cada ull. m'espanto cada vegada que em reconec al mirall, i encara trigo.

el pitjor ha estat no tenir la oportunitat ni la voluntat d'explicar als desconeguts que m'han hagut de mirar -poca cosa més es pot fer al metro que mirar tot allò que crida l'atenció-, que em declaro anti-ulleres de pasta i que ja ho sé que em queden fatalíssimament. i que no són les prentensions d'anar a la moda (?) les que me les han fet posar, sinó la pura supervivència.

el dia ha transcorregut laboralment delicat i complicat i he hagut de passar moltes més hores del que és habitual donant i demanant explicacions en directe i en persona. sento que he patit una considerable -i desitjo que reversible- pèrdua de credibilitat.

he dut les ulleres trencades a reparar i m'han promès que intentaràn tenir-les demà, davant la meva -ara sí- dramàtica explicació de que no podria suportar anar ni un dia més pel món amb les ulleres de pasta-marró-donut-estirat.

demà m'hauria de posar les lentilles, cosa que implicaria passar el dia parpellejant i badallant davant l'ordinador per tal de proporcionar les còrnies de la humitat que reclamen quan treballo i duc lentilles. a mi les ulleres em fan sentir més treballadora (a compte de l'altri) i les lentilles més alliberada (també de l'altri que em paga) i no acostumo a alterar l'ordre de les meves costums adquirides. no m'agrada la sensació de sentir-me de farra quan sóc a la oficina i encara és pitjor a l'inrevés.

sigui dit que anar de farra ja és una cosa del meu passat cada vegada més llunyà, i que ara simplement em poso les lentilles els caps de setmana, però a la realitat sempre li costa adaptar-se als canvis i més encara a les idees adquirides.

en plan ja més transcendental, s'ha iniciat el compte enrere per a donar la benvinguda a l'anton, germanet petit d'en rafa. són moltes les ganes i serà molt complicat poder arribar a temps de presenciar la cara que posarà en rafa en veure el petit nadó anton, espectacle crec que iningualable.

i després, el futur i bonic desenvolupament de la pròpia identitat de l'anton. que potser serà del signe dels bessons i això encara tindria més transcendència (a casa els considerem rarets). és clar que a mi com a tieta cranc em faria patir un nebodet cranc, pobrissó, sotmès a tantes sensibilitats i daltabaixos. sigui el que hagi de ser, i potser que la tieta es deixi de tants prejudicis poca-soltes.

conclouré intranscendentalment que la gula de les darreres setmanes s'ha transformat en dos (o tres) kilos que ara transporto allà on vaig. i que per iniciativa pròpia i no de l'entorn ni de les revistes femenines, he decidit donar el pas cap a la dieta saludable: és a dir, abundància de gaspatxo i d'escalibada i de síndria (cap sacrifici per aquesta banda), i limitació a la salsa pesto, l'ensaladilla russa i la truita de patates (que són les tres coses que més a gust em menjaria ara mateix, de tot i en dosis generoses). però hi ha el repte de posar-me en bikini en públic (algun dia dels propers mesos haurà de ser) i davant tal repte, tota motivació és poca.

foto: en rafa sospitant que la seva vida és a punt de canviar.

in between days

2008-05-31T23:22:00.001+02:00

per a qui pugui interessar:

2008-05-07T22:47:00.004+02:00

Espai Cultural Francolí
Inauguració: Dijous 8 de maig a les 19.30 h
Us oferirem un aperitiu i Cava Carolina de Masachs
Dates: del 8 al 30 de maig 2008
C/Francolí 13-15 principal
08006 Barcelona
+
La Coqueria
Dates: del 8 de maig al 30 de juny 2008
Saragossa 66
08006 Barcelona - http://www.lacoqueria.com/

gula de maig

2008-05-02T20:12:00.010+02:00

només en un país tant atrassat com el nostre podia passar, i me n'he assabentat tard. en concret 20 anys, que són els que podria dur campant al volant, tot derrapant per carreteres secundàries per no ser enxampada, no pel no-delicte sinó pel mal trago.

no tenir carnet de conduir encara és una mena d'honor per a mi, que acostumo a convertir les meves mancances en virtuts, tot i que amb l'edat em venen dubtes i començo a tenir algun petit flaix, no se pas si de maduresa o de senilitat.

seguint amb el atràs, toca comentar els fets muntanya-russa, (que no ensaladilla, quinagana), o sigui, que el nostre (meu també?) ajuntament ha decidit talar alzines centenàries del tibidabo per tal de tenir l'espai per a construir una muntanya russa.

moltes preguntes i astoraments al respecte: en primer lloc: on són els sostenibles? no els he sentit dir ni piu. els prego com a ciutadana de país atrassat però no tonto, que esborrin el terme verd i l'etiqueta ecologista del seu partit de la vergonya.

això ho financio jo també amb el meu ibi? si és així, exigeixo referèndum.

s'ha calculat la rendibilitat de la futura muntanya russa? a quin plaç?

ja visc a la temuda ciutat-parc-d'atraccions?.

segueixo patint d'una gana immensa. això ha fet que hagi tornat del sorli-discau i del mercat del poblenou amb ingredients per a cuinar el triple del que em permetràn les properes 48 hores. les intendències van cap a:

arròs amb pollastre, o pollastre amb samfaina o a l'ajillo, o al curry.

hamburgueses amb escalibada, o amb pebrots verds, o amb patates fregides.

burritos o enchiladas o chile con carne.

porros amb vinagreta o amb guacamole.

ensaladilla russa (novetat no prevista),

mongeta verda amb pernil o macarrons amb pernil,

salmò amb mongeta verda al papillote o a la planxa amb patates al vapor i pesto.

pasta al pesto o mongeta verda al pesto.

una tartiflette o una amanida de patates com les fa la meva mare (amb ou dur i pernil salat picadets amb la vinagreta).

amanides i formatges variats. molta salsa de jitomate.

prou-prou-prou. sóc conscient de la crisi alimentària i de les seves terribles conseqüències i proposo que aquest sigui un més que bon motiu per a tots aquells/es que es vulguin posar a règim. com seré jo mateixa aviat.

les meves germanes i jo som fans dels cuiners jamie oliver i nigel slater respectivament (i anti-fans de l'isma que fa una mica d'imitador -fallit- d'en jamie).

jo sóc molt del jamie, al nigel no li acabo d'agafar el to ni l'estil, però anit, mentre era al llit fent allò de llegir abans de dormir, em mirava el seu real cooking, regal de la meva germana farà uns 10 anys i que segueix inacabat, pel molt que el bon home s'enrotlla enlloc d'anar directament a les receptes, i em trobo la següent joia a la secció jerusalem artichokes, pag. 234:

"I cannot understand why they are not more popular -especially as I have a theory that everyone secretly enjoys a good fart".

hi ha molt bons traductors online que faràn les delícies dels filòlegs, petòmans, etc.

i acabo amb un: viva la feria de abril!

les ganes

2008-04-16T20:15:00.021+02:00

hola veí de dalt (inicials: p.p.) + muller del veí de dalt (inicials m.j.):

només volia que sabéssiu que quan escridasseu les vostres plasta-nenes, també m'escridasseu a mi, (ja que desafortunadament, la constructora immobiliaria colonial, no es va preocupar del tant necessari aïllament acústic -a.a.-). la manca d'a.a. no és culpa vostra, ni meva, però els vostres crits m'afecten molt, així que penseu que a les vostres tendres plasta-nenes encara els deuen afectar molt més. algun dia recollireu el que esteu sembrant (odi).

paro que m'embalo cap a l'espiral destructiva. tant fàcil que sembla i tant difícil que m'és... avui tampoc serà: ja porto el pijama i la bata.

en primeríssim lloc, envio una gran abraçada virtual i emotiva a na ínia, que des del seu blog, ha tingut un bonic detall cap a mi, incloent unes boniques paraules. molt agraïda, i més en un moment més o menys delicat bloguerament parlant. el manteniment és tant deficient que me n'avergonyeixo cada dia una mica més. fins el punt de pretendre plantejar allò de i si ho deixo?? (tot esperant sentir: noo-nooo-noooo!!! ).

vaig aclaparada amb un munt de temes pendents de resoldre:

crisi dels quaranta (ja la tinc al damunt)

feminisme (el meu el tinc clar, però el de la resta em confon contíuament): a la pregunta: és feminista la designació d'una dona embarassada de 7 mesos com a ministra de defensa? no tinc resposta, ja que per un cantó diria que si i per un altre diria que no gens.

la igualtat de gènere: no la capto ni crec que la practiqui ni veig qui la practica.

la igualtat no genèrica: no som tots iguals per molt que ens ho cantin les constitucions. grans conflictes i dramons humans al respecte.

la injustícia de les desigualtats laborals dels treballadors d'empresa pública/empresa privada (incloent el dret a la vaga, que em fa molt de riure per la part que em toca).

l'infantilisme o adolescentisme que campa en els comportaments i relacions i reaccions laborals de gent suposadament adulta i professional (tema lloro: el pretenc seguir repetint).

els tòxics que respirem i ens empassem cada dia en forma de fums, ambientadors, productes de neteja, insecticides, pesticides, altres icides, colorants i potenciadors de sabors, etc. davant la passivitat d'uns que es fan dir verds i ecologistes, i que es pensen que tal ideologia consisteix en anar en bici i abusar del terme sostenible, mentre tanquen els ulls a tota mena de contaminacions i abusos.

fer règim: no a tothom li escau estar prim (en especial, no escau a moltes dones de la meva edat que tant s'hi escarrassen) + n'estic farta de ser bombardejada amb el tema cada primavera/estiu + és molt dur passar gana + vull perdre 3 kg.

allò del pensament positiu i com practicar-lo.

la júlia otero.

tots aquests temes els voldria desenvolupar més àmplia i tranquil.lament. però, quan, com... etc??

...

els àpats del dia:

esmorzar a casa: llesca de pa integral amb margarina i melmelada d'albercoc + suc de taronja.

esmorzar a la feina: te negre amb llet + entrepà integral de sobrassada de mallorca i formatge.

dinar a casa els pares (fet per mi): esqueixada de bacallà amb olives negres de terol + una taronja

berenar a la feina: te verd + dos peces de xocolata negra + tres galetes integrals + quatre anous + cinc panses.

sopar a casa: truita de carbassó i ceba + una llesca de pa integral amb tomàquet + un iogurt bifidus la fageda amb mel.

nutritivament parlant crec que em cal menjar més fruita, però ai que bo tot. haig d'aclarir que jo no passo gaire gana ni estic gaire prima.

l'enciam màgic

2008-03-31T22:17:00.006+02:00

porto ja 42 minuts lluitant contra els elements mòbil-pc sense èxit. no sé pas com es transfereix una fotografia feta pel mòbil al meu ordinador, la dificultat sembla ser pel damunt de les meves possibilitats.

la foto, com no, era de dissabte nit-concert-de-piano-magic. gran, gran concert, poca gent, però entregada, va mancar la veu femenina, va sobrar calor, quin ofec.

la meva sorpresa va ser veure que el públic era joveníssim i més aviat estil guarrot (antuvi grunge).

vaig patir alguns moments d'enuig quan:

ben arrencat el concert i mentre una servidora entrava en èxtasi, aquest es va veure esguerrat per un grupet de nanes i nanus tòtiles que van iniciar una incansable xerrera, just enfront meu. una trencadissa de l'encanteri imperdonable i absurda, que va ser fàcilment sol.lucionada tot canviant de lloc.

un grupet d'insensibles, però, per allà el fons, s'animaven a xerrar sorollosament cada vegada que el concert entrava en moments musicals tranquils, relaxats, pausats. fatal educació sensorial la seva, gran manca de respecte (i d'educació).

una parella d'enamorats, (mútuament o d'alguna substància, no sabria pas dir) allà estratègicament col.locats al costat meu, va estar-se tot el concert senceret ballant estil balls de saló en càmara lenta i ulls tancats. hi havia un petit punt lànguid dins el seu ball que el feia mig-perdonable, tot i la incongruència dels seus moviments en relació a la música -incloent coreografies ye-ye, etc.-

i és que ja se sap, i la cosa va a pitjor, una s'estavella amb el concepte actual de societat cada vegada que surt de casa, o sia, cada dia. trobar també insensats insensibles dins el concert de piano magic corrobora que el monstre és imparable i arreu.

intentaria fer més reflexions, que darrerament en faig moltes, però la hora no acompanya, tot i que en realitat ara serien les 21:09, el canvi horari dels collons torna a l'atac i cal ser borreguets i adaptar-nos-hi, tot sigui l'estalvi (?) energètic (?). com que sobre aquest tema en concret ja n'he parlat molt, només afegiré que:

tota la energia que gastava una servidora i la empresa on treballa ha passat a ser gastada una hora abans. ni més ni menys. entenc que és extensible a la resta de la humanitat que ha estat obligada a canviar les manetes dels seus rellotges o els botons o el que sigui.

per favor, que alguna persona sensata faci alguna cosa en contra d'aquesta absurditat.

i això és tot per avui, però seguiré, aviat.

només demano si cap expert em pot explicar el fenòmen paranormal de l'enciam piramidal (foto). és la contaminació? és l'aigua? eren les llavors? són els vuit enciams que s'han unit en un monstrenciam? s'accepten comentaris, ajuda i suggerències. receptes també.

130308

2008-03-13T21:52:00.007+01:00

cansadísssima.

que farà un mes que gairebé ni per aqui em puc passar.

tot va bé.

perdo moltes tardes sense saber com, un parell d'encarregs i arribo a casa tardíssim i esgotada.

que facin el favor de donar els dos dies de vacances als conductors de bus.

no ens compliquin encara més la vida.

menció especial als current 93 (a la dreta de les seves pantalles) amb el seu cantant peculiar i autèntic que triomfaria allà on anés, per exemple eurovisió -en substitució d'aquell engendre amb tupé, al que m'agradaria veure dansant amb els calçotets a la mà, per variar una mica de concepte i gènere-.

serenade me

2008-02-18T20:53:00.007+01:00

alguna cosa va malament. he entrat al meu blog a mirar si l'havia actualitzat. qui? que potser desitjo que les coses es facin soles? (síiii).

ai.

després he mirat el video que ha guanyat el concurs dels dover: serenade versió tecno fet a una llar d'avis d'alcanyís (terol). no l'enllaço que m'ha causat molta pena. estic hipersensible, m'ha vingut plorera, veient aquells yayos d'aquella terra que conec prou, empresonats. enlloc de campar alegre o pausadament pels seus pobles, o per la propia capital comarcal d'alcanyís.

però ja no pot ser i han de romandre tancats i estimulats pel submón dels treballadors de la geriatria. que potser no hi ha més sortida, però a mi em torna la plorera. i veient el video, més. per cert, és video el terme correcte? (video-clip sospito que menys encara).

una de les bones intencions preteses per a la nova temporada blog-hivern-2008 era la de comentar les cada vegada més espatarrants notícies amb les que ens obsequien els mitjans, tots ells agermanadíssim i congratulatíssims amb les agències de notícies que els fan la feina i que els eviten haver de fer altra cosa que repetir repetidament fins a l'avorriment el mateix amb les mateixes i exactes paraules. diaris, ràdios i tvs, ho veus per escrit, ho sents per la ràdio, ho mires a la tele. ja sóm al futur? les consignes són d'un nivell ben baix, tant poc ens mereixem?.

agafant un tema a l'atzar:

la vaga de conductors de tmb: sabem perfectament el que demanen: dos dies de vacances a la setmana. ens ho venen repetint per totes les vies habituals cada vegada que amenacen de o reinicien la vaga.

jo, com a usuària que els podria donar suport, em trobo incapaç de fer-ho (per les meves pròpies mancances i antipaties, ja se sap), i perquè ningú no em dóna la informació que em caldria per a poder tenir-hi una postura al respecte, a saber:

quin és el seu horari laboral actual? quantes hores al dia treballen? quants dies seguits de feina fan? els canvien els torns? fan sempre el mateix torn, la mateixa ruta? cada quantes hores o minuts descansen? quan cobren? reben formació continuada? esmorzen-dinen-berenen-sopen adeqüadament? quants dies de vacances tenen? quin és el grau d'absentisme i de baixes laborals? quin valor li donen a un conveni col.lectiu vigent i aprovat per ells mateixos?

etc.

el periodisme didàctic que ens envaiex en d'altres temes que potser no tindrien l'abast ni les repercusions que pot arribar a tenir una vaga de bus en una ciutat amb greus mancances de cobertura de transport públic, queda mut.

l'ajuntament està molt en contra de la vaga. al no dir ni piu, en resulten els dolents-explotadors: ens consta que ells tenen tantes vacances com volen, però no són capaços de donar uns més que raonables dos dies de lleure setmanal als pobres conductors del bus.

però com és que un ajuntament progre i socialista i promotor del transport públic no fa el favor de dialogar i de desembossar una situació que ens té als desgraciats dels usuaris amb el nus al coll en quant a les futures i permanents amenaces de vaga??? qui ho entèn?

per a acabar-ho de desanivellar, cal afegir el molt desafortunat escrit que circulava pels seients dels tmbusos fa un parell de setmanes, que no ajudava a aclarir res. els responsables de la vaga, a part dels poc afortunats termes com cabreados i jodidos i tal, no aprofitaven l'ocasió per a explicar-nos les seves actuals condicions laborals, que hauria de ser la seva millor eina per al convenciment popular. no ajuden a estar-hi a favor. i pitjor encara, fan sospitar que hi ha alguna cosa fosca que no diuen. (violins aguts de peli de terror).

es denoti l'obessiva compulsiva mania delirant que pateixo i que em fa estar sempre caient en les urpes dels temes que més voldria evitar: especialment tmb. alguna cosa no va b.

ja no m'ho puc callar més. és més, cal dir-ho: vénen piano magic, i aquesta vegada (agraïdíssima als time out barcelona) ho he sabut abans-de!

29 de març. dissabte. a l'apolo. 21:20 (cosa que implica que els desconeguts per a mi soy un caballo només tindràn 20 minuts per al respectable?).

estic molt emocionada. em passo les hores mortes -les del transport amunt i avall- decidint si ballaré. i en l'improbable cas que sí, com.

el que fan piano màgic no és exacatament ballable però incita al moviment, perquè toquen i acaricien i pessigollegen alguna cosa per allà el plexe solar (pit).

el més plausible i raonable seria acompanyar-ho amb moviments del cap. afirmatius i negatius, en alternàncies aleatòries (i lentes). però les meves cervicals ja no estàn per aquesta mena de reptes. què fer, senyora francis?

dilluns 18/02 (data remarcable). he dinat amb les meves cinc companyes de feina en un moncho's. des de que va marxar el put-put dolent hi ha molt millor ambient laboral, estem ben avingudes i no hi ha estridències. cosa gairebé excepcional tenint en compte que som sis i que passem 8:30 (avui 9:30) hores juntes al dia.

he sopat un remenat d'ou amb tomàquet (àlies revoltillo) amb amanida de rúcula i una llesca de pà de segòl.

nou repte: fer pà a casa.

imatge: la meva yaya i els seus amics, molts d'ells alhora admiradors, al poble. fa molts anys.

clarobscurs

2008-02-07T19:58:00.000+01:00

avui he sortit de la feina a la meva hora molt en punt, o sigui les sis de la tarda, i he pogut comprovar, meravellada, els inicis del final de la foscor: encara era clar! hi havia llum de la natural! les persones no ens trepitjavem les unes a les altres per manca d'il.luminació comptal!

han estat uns minuts d'alegria.

en arribar a casa, havent passat pel mercadona, ja era negra nit, de nou. però el canvi ja hi és i durant uns mesos anirá a més, claror, claror! (fins que.. ai..).

declaro ja superada la fase fosca i inauguro ja la clara (bon desig).

la fase fosca ha estat intensa els darrers dos dies. avui tinc l'esgotadora sensació d'haver tornat d'un llarg i dur viatge.

dilluns va morir un ex tiet meu. situació estranya, no manteníem contacte personal. en aquests darrers 8 anys ens haviem vist només una vegada, per casualitat, i amb cordialitat.

però jo havia acumulat uns records més aviat negatius. complicats. crítics. i no per la seva relació amb la meva ara tieta, tema que ni m'incumbeix ni domino ni em postula al favor d'ella.

vaig haver de rumiar si anar o no anar al funeral.

però tenint en compte que havia estat casat 30 anys amb la meva tieta, i que em va conéixer tot vaig néixer.

que només tenia 58 anys.
que s'havia tornat a casar feia només 2 anys.
que pel que se i he sentit, era i aparentava ser, molt feliç. que semblava un altre.

que pel nadal li havíen diagnosticat una sentència de mort, càncer a tants llocs com es pugui imaginar (com costa de dir: càncer..).

que tants records de la meva infància i adolescència l'inclouen. molts són records especialíssims, ja que ell era especialíssim.

que en plena adolescència li vaig posar un sobrenom maliciós, que tota la família -només pares i germanes- encara usem. culpabilitat.

que tenia una vitalitat molt peculiar i molt poc vista.

que forma part d'un cercle de persones que poc a poc es va reduïnt i que consisteixen en el meu passat i els meus records.

que calia fer-ho, també pel meu cosí. únic fill. si cap més especialíssim i peculiaríssim que el seu pare.

que cal dir adéu a la gent que ha format part important de la teva vida, i era el cas.

que la vida és molt cruel i que sap tant de greu veure una vídua tant trista.

i com si no. cal fer-ho, i tornar a la claror. que seguim, per molt que costi d'empassar el dir un adéu per sempre i tot seguit reprendre la teva vida rutinària, de nou.

i la petita reflexió crítica, que no original ni nova, va en contra del concepte de tanatori modern.

per manca de seients i per manca de cultura del silenci, et trobes en un indret (al damunt impersonal i antipàtic) ple de gent incòmodament dempeus, que acaba formant rotllanes socials, tot practicant-se moltes plasta salutacions de dos petons (podria fer-se alguna llei que prohibís les petonsalutacions en aquests llocs concrets?), i on a base de l'estona que t'hi estàs t'acabes relaxant i entres dins de converses ridícules i ben inapropiades per la situació i el moment. fins i tot hi ha qui s'acaba relaxant del tot i gosa fer acudits, o parla en un to excessivament alt.

un món de vius d'esquena als morts que tenen tant a prop.

ja em consta que hi ha gent que demana que quan mori li facin una festa i tots estiguin contents.

si és realment així, cosa que jo no he vist mai i potser no sé veure tampoc, els tanatoris haurien de tenir dues parts diferenciades:

la del silenci, que ens facilitaria les coses als que no pretenem anar al tanatori a fer-hi conversa ni petons ni riures, cosa que ja ens toca haver de fer, habitualment, la resta del temps social.

i la sorollosa (per cert, sorollar-se, al meu poble, és tirar-se pets), amb riures i acudits i xiscles i balls, per els qui realment en tinguin ganes, i els qui no se'n puguin estar de demostrar com en són de xerraires i simpàtics i sociables.

cantarella a 30 de gener

2008-01-30T20:09:00.000+01:00

ssssii-nnnnoo-provant-ssiiii-grinyol agut.

això se'm rovella de mala manera. stop. canvi de tema que aquest el tinc prohibit.

el cap de setmana hem estat amb l'v. a madrid, a casa la meva germana que ja comença a tenir la panxa ben rodoneta (és un altre nen! no puc dir el nom encara).

en rafa, que encara no sap que serà germà gran, està preciós i simpatiquíssim. és el rei de l'escombra i del pal de fregar i dels monòlegs en rafalià. quan vol també sap fer uns petons ben generosos i uns somriures que t'enamoren (aiiiii que m'engego...)

a madrid només que li veig gràcies. ésclar que no he visitat barris marginals etc.. però entre aquell metro aclaparador que arriba a tot arreu i a tot arreu n'hi ha un (perquè no podem tenir-ne un així senyors governants miops de catalunya?), uns carrers en general nets i un servei de neteja actiu i visible, afegint l'afició comuna per la bona vida i la bona teca, i sense oblidar aquella manera de ser directa i alhora simpàtica. doncs que mira, que em sento una mica acomplexada amb els meus traumes barcelonins. aquí som de bona vida només quan toca, que no és cada dia. d'una manera de ser més aviat ferèstega i distant. i al damunt tenim una xarxa de metro ridícula i patètica. i un servei de neteja ineficient, invisible i caríssim. enfí. que ens guanyen per golejada en un munt de coses. i quan sento certs prototipus bcnins crítics amb madrid només pel concepte que en ténen -centralisme, franco, pp-, em vénen fàstigs. quina cantarella tant cansina (madrilisme).

i sí, ells han tingut injeccions de diners i d'inversions i de tot això. sí. i nosaltres hem tingut fòrums fracassats i obres mal projectades i despeses fosques en fires teutones. que aquí hi ha molta feina mal feta pels d'aquí, però sempre és més fàcil plorar i culpar els altres, els dolents aquells que ens prenen les fires.

estronco tema, que ja em veig ànims encesos i balances fiscals pendents i etc. resumiré en que madrid m'agrada molt per com és de diferent a la meva ciutat. i que sóc anti-anti-madridista.

seguint amb el to crític envers bcna, haig de dir que ja he adquirit els dos primers números de la revista time out. vet aquí els meus raonaments pels que no m'ha fet el pes:

perquè és indispensable en una londres (paris, etc) que no te les acabaries de tanta varietat i quantitat i qualitat, però ben pretenciosa a la nostra petitona bcna amb la seva limitadeta oferta cultural i lúdica i gastronòmica (i tal).

l'estil dels articulistes. quina decepció. un to general pseudo irònic (tirant a pedant) fatalment mancat de sentit de l'humor i d'esgarrapada crítica. els cal una injecció urgent de redactors del què fem, que al damunt és gratuït (dr. maligno, faci's de pregar i de millor pagar!).

la crítica dels restaurants. oh! es considera crítica nombrar els títols o ingredients dels plats que has menjat sense cap altre afegit, fer alabances al pà sense concretar si és integral o refinat o gros o petit, dir que les postres són boníssimes i deixar-me sense més detall?

la primera crítica de restaurant em va traumatitzar de tal forma que ja no he gosat ni llegir la segona (però he vist la seva segona mínima extensió, i no promet res de bo).

de cosa bona que m'ha agradat molt hi ha el llistat per mesos (!!!) dels concerts previstos, tema indispensable i que fins ara mancava a les guies d'oci generalment dedicades a les activitats més immediates.

que si no m'agrada que no la compri? sclar. però una recomanació de bona fe: facin-la mensual, això la milloraria notablement, i estalviaria esforços que a la llarga poden arribar a ser penosos.

?¿

crida als crítics de casa nostra (excepte el maligno): a veure quan teniu el valor d'actuar com a tals! i als pseudogastronòmics: no pretendreu fer-nos creure l'enganyifa que a casa nostra tots els restaurants són bons, oi?.

una mica m'he desofegat. però encara porto al damunt una càrrega monumental de males puces, aconseguida a base de trajectes tmblamentables, companyes plasta-laborals, acumulació de son, esgotament general, i manca de temps per al propi no fer res. tot plegat, el que ve a ser una vida normal avui en dia.

imatge: en rafa en plena performança fluxus tot intentant escombrar el parc infantil de la seva vida.

2+0+0+8!

2008-01-16T20:24:00.000+01:00

2008.

m'he fet grans propòsits:

no tornar a mencionar en aquest blog que no tinc temps per al blog.

evitar tocar el tema tmb (no podré pas).

anar a tots els concerts possibles - el tema s'enceta amb polèmica, els entranyables the cure pretenen tocar el dilluns (!!) 10 de març i al palau sant jordi. ja renego.

menjar i cuinar tant be com pugui (temps, temps!).

nedar, de nou.

controlar els impulsos destroyers que em fan dir coses que no penso (o si?). en tot cas, controlar (oommm).

prendre decissions importants amb l'v.

aquest darrer punt implica un cotxe: reempendre el tema treure's el carnet de conduir?

relativitzar la meva irrellevant feina el màxim possible + intentar no gastar-hi tantes energies.

passar de tot aquell/a que no m'importi.

fer l'esforç per a que no m'importin tantes coses inimportants.

no mirar més informatius de la tv que són la cosa més desinformant del món.

deixar la vanguardia online que em treu de polleguera.

deixar les revistes femenines que ja m'he fet gran.

trobar la gran revista de cuina (que no és descobrir cuines).

fer fotos + fer collages.

boicotejar el corte inglés i en especial la seva secció de cosmètica (per una desafortunadíssima atenció que m'hi van dedicar).

fer pastisseria casolana.

atrevir-me a fer escudella, llenties, i d'altres plats contundents que encara no he fet mai.

anar a dormir aviat.

atrevir-me a consumir els meus propis enciams i pastanagues, a hores d'ara ja adults, però em sospito que emocionalment fràgils. potser patirien. ai. no puc pas fer-ho. encara.

comentar els blogs dels meus blog-amics. que em dol no tenir més temps per a fer-ho, cosa que implicaria tenir més temps per a llegir-los amb temps, etc.

tornar a animar la vida d'aquest blog, que alhora m'anima a mi.

el més rellevant del dia d'avui ha estat que he regalat unes galetes i unes patates fregides de jedliki, m'han regalat un paquet de funghi porcini, i que he comprat un suro per a enganxar fotos i coses a la paret de l'habitació on som l'ordinador i jo ara mateix.

vaig a la dutxa pitant. despres a sopar relaxadament una verdureta al vapor i uns verats a la planxa.

imatge: el nostre pessebríssim d'enguany, que encara no tenim ganes de treure.

bones festes a tot-hom!

2007-12-23T12:12:00.000+01:00

una de calipàndria

2007-12-11T12:31:00.000+01:00

sóc a casa, empiucada, que és el mal de les senyores de la meva edat quan agafem fred.

la meva teoria alternativa als fets reals és que el meu cos exigia descans en alerta màxima i com que les activitats frenètiques dels tres caps de setmana seguits no l'oferien, ha optat pels antipàtics símptomes d'un refredat víric, que és el que tinc oficialment (o sigui, diagnosticat per un jove metge sense bata ni guants del cap de poblenou).

amb un paperet justificant de 48 hores que hauria de ser suficient, espero. recordo preocupada que dijous viatjo a les europes i que hi seré 4 dies, fins diumenge vespre. por i expectatives.

a casa, tant que hi tindria a fer. però els malestars no ho faciliten. roba, planxa, ordre, papers. tot ho deixo que no estic fina. i el blog, amb les ganes que tenia de posar-m'hi amb tot el temps pel davant. justament ara amb els dolors musculars i el cap atontat i els mocadors esparrufats arreu, no sabria pas per on començar.

suspiro i començo:
en primeríssim primer lloc i ara que ja tinc el permís (que no exactament): en rafa tindrà un germanet per sant joan!!! ell encara no ho sap, reietó. tots contents i fent quinieles. expandint els gens per la península ibèrica. jo crec que toca nena. tinc moltes ganes de veure com se la mira el rafa i quines coses li diu. la meva germana molt bé i feliç. em relata les evolucions via telefònica i properament en persona, que ve nadal.

el cap de setmana al poble va anar moooolt bé segons els meus pares, i força bé segons jo. la cohabitació en un espai més aviat reduit i poc còmode va ser quasi-perfecta, el temps va acompanyar, seguim amb aquests espectaculars solarros d'hivern que escalfen globalment els migdies i que ens van permetre passar la major part del temps fora de casa, incloent una bonica visita al tros de terra que ha heredat mon pare. tot camp i oliveres i un petit mas en molt mal estat que properament serà acondicionat. els durs efectes de la manca de pluja i de l'excès de cels blaus i sol intens han matat els ametllers. una tristíssima i preocupant notícia. les oliveres són fortes i aguanten, però sense pluges treuràn poca oliva aquest any. em va semblar entendre que anirem a recollir olives en algun moment encara incert.

el cap de setmana al bungalow del camping de la muntanya va anar força bé també. l'habitacle està perfectament acondicionat, calefacció inclosa, cuina complerta, lavabo i dutxa, etc. tot ben sofisticat i en extrema oposició a la meva mitificada imatge dels campings i de la muntanya com a llocs cumbes i xiruqueros.

en tot cas constato que sóc més aviat del sector delicat i que passar fred a la muntanya, car un migdia de nou soleiadíssim i càlid, em senta fatal. vaig tornar tota mocs i estornuts i calfreds.

la convivència amb nens va anar millor de l'esperat, la major part del temps no hi eren, que jugaven per les rodalies del camping, lloc molt adient per a canalla i famílies amb ídem.

en v. i jo, potser una mica descol.locats en aquell ambient, inclosa una estrafolària missió entre bcnins vestits d'alta muntanya -que no pas discretament- en els seus 4x4 cap al bonic poblet de tuixent, a la caça del tipisme d'un suposat mercat medieval. tot plegat molt ben recreat i excel.lentment escenificat per ambdòs bàndols.

descomprenc totalment la intensa necessitat que pateixen certes parelles d'adults en tenir una colla i de fer un munt d'activitats en colla i plans i sopars i festetes variades. ai uix. visca les minories.

i això és tot el que puc fer per ara. potser torno al vespre que m'han quedat alguns temes difusos per atendre. ara em faré una sopeta de sèmola i un peixet bullit i una infusió amb mel de tuixent (deliciosa) i potser una becaina lleugera amb manteta i mocadors a mà.

i no dono petons que encomanen i són pesadíssims de fer i rebre (altre terrible defecte de les colles).

imatge: porta (autèntica) de tuixent.

%

2007-11-29T20:52:00.000+01:00

ah, segueixo embargadíssima. pel cansament, i per la son. zzzzzzzz.

la llei del sr. murfi ha fet que, tot volent arribar aviat a casa, hagi sortit escopetejada del condis, on el poc temps que m'hi pensava estar s'ha acabat dilatant excessivament, gentilesa d'un senyor que tenia ganes d'explicar la seva vida a les dependentes de la xarcuteria i sembla que elles d'escoltar-lo i riure-li cada esforçada gràcia. i jo que només volia un parell de coses per a l'entrepà de l'esmorzar de demà.

i a l'hora de pagar, les cues eren monumentals, doncs era hora punta i ens hi hem reunit una barreja de pencaires esgotats i de iaies despistades.

la cosa ha fet que ben pagat hagi marxat pitant, oblidant les bosses que tenia a la consigna nr. 11.

me n'he adonat a l'ascensor ja pujant a casa. i he hagut de tornar al condis (8 minuts per trajecte).

ha tocat tornar a atravessar els dos parcs lúgubres que al vespres s'omplen de gossos de la família dels perillosos, lliures de corretja mentre els seus amos, enganxats a les substàncies evasives, gaudeixen dels seus efectes mentre ignoren les seves estimades (?) mascotes. i ara entraria a divagar sobre la trista vida dels gossos de ciutat, especialment dels poc estimats, etc. però prefereixo divagar sobre la manca d'efectivitat i aplicació de les lleis a casa nostra. on són els urbanos? potser a la resta de la ciutat es recapta poc multant gossos perillosos deslligats? doncs passin pel poblenou i facin caixa!

lamentablement segueixo ofuscada amb aquesta feina que tinc i que m'ocupa tantes dedicacions i energies. avui ha estat un dia dels horripilants. he rebut una bronca monumental del general-manager, immerescuda en un 82%. posteriorment s'ha disculpat en un 27%, cosa que en resulta que em sento insatisfetament tractada en un 55%. tota la tarda que m'ha quedat una sensació d'angoixa traumàtica molt desagradable.

el meu entorn laboral és ple de tensions, provocades bàsicament pels desorbitats objectius que ens marca la casa mare nord-americana. cada final de mes és un no-viure, i jo rebo per totes bandes i em toca tenir constantment informats tota una colla de mascles histèrics. n'estic farta de percentatges i de xifres inabarcables.

com que gaudeixo d'una saludable manca d'ambicions, sóc incapaç d'entendre que el que per a mi és una facturació escandalosament enorme, sigui per a ells una humil.liant derrota. una cursa desquiciada cap als guanys permanents que no pot dur més que a l'infern dels cobdiciosos, l'escalfament global i la petada general. etc. i prou. (prou.prou).
+

els tres propers caps de setmana els passaré lluny de casa. quasi que se'm fa un nus a la gola. en primer lloc, deixaré de gaudir de les tardes del divendres només per a mi (i el blog quedará desatés), i en segon lloc, dubto que pugui dormir i descansar i desconectar tot el que em caldria.

primer cap de setmana de desembre: en v. i jo ens hem compromés a dur uns mobles vells a la casa del poble del meu pare. marxem demà al migdia, amb els meus progenitors. és una experiència pilot, que espero que funcioni. l'estància al poble ha de durar tot el cap de setmana.

segon cap de setmana de desembre: uns amics s'han comprat una caseta de fusta en un camping de lleida. la caseta té 4 places, i serà ocupada per 6 persones, incloent 2 criatures de més de 5 anys i menys de 10. no podem dir que no, ens conviden i fa temps que ens esperen.

em preocupa una mica la convivència i més especialment la meva bona disponibilitat al respecte. ai-ai-ai.

tercer cap de setmana de desembre: la multinacional (que resulta estar més satisfeta del que aparenta) ens regala a tots els treballadors de la ibèria l'estada d'un parell de dies a la capital d'europa, on hi tenim un quartell general. això serà de dijous a divendres i inclourà un sopar de nadal deluxe.

a partir de divendres, m'hi haig de reunir amb en v. i aprofitarem per a passar junts el cap de setmana.

tinc una barreja d'angoixa: per haver de viatjar i passar dos dies amb els de la feina, i per haver de volar amb desconeguts a qui no puc pessigar en cas de turbulències; i d'il.lusió: per gaudir amb en v. d'un cap de setmana en una capital europea i sobretot de tornar juntets i estalvis.

ara intentaré acabar de fer el sopar mentre miro el polònia, faig la maleta pel cap de setmana, recullo la roba de l'estenedor, frego plats i faig ordre general.

em pregunto si seria tant difícil substituir els malbaratadors llums de nadal de la ciutat per espelmes de nadal. a part de ser més sostenibles i estètiques i acollidores, podrien proporcionar feina -encenent i apagant manualment- a un munt de funcionaris de l'ajuntament que passen els seus dies laborals ensopidament desocupats i avorrits.

malespuces

2007-11-18T16:01:00.000+01:00

fa quatre dies em vaig estar més dúnnora (com diu la meva mare) intentant actualitzar aquest pobre i necessitat blog. males sorts variades, encapçalades per la meva dèria en voler posar moltes fotos, afegim les presses, van provocar un col.lapse i un boicot de blogger i una terrible mala llet (cagúnlou com diria el meu pare) en mi.

tot intentant superar el trauma, em trobo, de nou, disposada enfrontar-me a la voluntat de les lleis superiors i virtuals, que no són altra cosa que amb temps, ganes, i sense presses, tot arriba.

sóm diumenge tarda, hora de la migdiada general i moment ideal. malhauradament, no em trobo en la millor de les disposicions. pateixo d'un estat d'ànim alterat per fets aliens al meu anhelat microcosmos de pau i harmonia.

criatures.

les atzaroses circumstàncies per les que he conduit la meva vida no són motiu atribuible al fet contundent i decidit que em defineix com a dona en edad fèrtil: jo no vull procrear.

pateixo d'una enorme tendència a l'egocentrisme i a l'autosatisfacció (per favor, es prengui en termes generals), i d'una certa manca de generositat i de compasió per l'altri, principalment perquè prèviament m'hi trobo jo, que tinc grans necessitats de les dues coses. etc. etc. etc. i seguiria però tampoc crec que calgui cap justificació per a les decisions que una pren conscient i voluntàriament. tot i que l'entorn les pretengui, coi de gent cotilla.

les meves innates i contraproduents pulsions maternals tipus cura i alimentació dels desamparats les tinc prou satisfetes amb el meu mini-hortet i el cuinar.

i la part d'amor i devoció incondicionals les dedico, per ara en exclusiva, al meu estimadíssim nebot.

però una servidora no viu aïllada al bosc, car ho voldria -amb el permís d'abanokosovars i d'altres maleants-. visc en un bloc de veïns sorollosos i maleducats.

les pretensions -ai- de voler passar un diumenge a la meva llar, tranquil.la, sossegada, en pau, i calma, i caliu, bon menjar i descans s'han vist alterades i violades irreversiblement per:

una mare desquiciada que en plena matinada xiscla per a fer callar una criatura que plora. intent fallit i (almenys una) veïna desvetllada.

un pare energúmen que crida, de bon matí, per a tot, tant sigui renyar com jugar. (almenys una) veïna despertada abrupta i cruelment.

puc comprendre i comprenc, que de tals pèssims progenitors se n'obtinguin unes nenes pesades i ploraneres-xisclaneres fins a punts insuportables, alhora que salvatges i obsesionades en molestar, sigui a base de jocs consistents en llençar caniques al terra infinites vegades o la deconstrucció amb peces que els cauen constant i sorollosament. i picar amb martells, herència de les obsessions bricolatgeres dominicals de son pare. (almenys un) matí de pretensions lectores i meditadores boicotejat.

fa una bona estona, però, que imperava el silenci. allellulla. deuen de fer la migdiada, que els desitjo, eterna (el que et pot arribar a fer pensar el soroll).

fins que els nanus preadolescents del primer pis han decidit sortir al pati i jugar a matar-se tot llençant-se una pilota. un daltabaix de crits-sorolls-cops i alteracions generals del silenci? que algun adult conscienciat ha tingut a bé aturar, finalment.

haig de dir que jo també he estat nena i preadolescent i que en aquelles èpoques m'importava un rave importunar veïnes soles i amargades que no eren capaces de comprendre les meves necessitats de joc i diversió i desofec. slcar que també tenia uns pares que no em permetien emprenyar a voluntat, cosa, que a l'actualitat sembla impensable dins el món educatiu permissiu-desimplicat que impera.

bosses de plàstic

molt d'acord en que cal posar mesures. als caps de brètol de molts dirigents de supermercat encara els domina la idea que cal avassallar el mercat amb la seva marca, i no hi veuen altra manera que proveïnt els seus clients massivament amb les seves bosses de plàstic.

alcampo: ja els pots dir als/les caixeres que vols una única bossa de plàstic. te'n posen un mínim de tres, amb un producte a cadascuna. cal desfer el desgavell i col.locar tota la compra en una bossa, tal i com el volum de la compra i el sentit comú manaria. caixers/eres no atenen a queixes ni peticions de més sensibilitat als requeriments particulars.

mercadona + condis: caixers/eres, manats per qui els/les paga, es veuen obligats a posar la teva compra en bosses amb l'avinentesa que així et fan anar més depressa. ja et poden veure que vas amb el carret o el cistell o amb la teva pròpia bossa no-de-plàstic, que ho fan igual. cal recalcar-lis que no et calen bosses/ajuda. sempre fan cara de no entendre.

dia: et fan pagar les bosses, crec que a 5 cèntims. que són de molt bona qualitat. perfecte.

sorli-discau: són d'aprofitar al màxim la bossa, o de no donar-ne si no en demanes. molt bé.

sóc ben sensible al tema des de fa temps, i si surto de casa a comprar sempre és amb el meu carret o bossa particular. però no sempre puc i gairebé mai recordo de dur una bossa al bolso per si passo pel super intempestivament (molt sovint).

la mínima quantitat de bosses possible que acabo acumulant l'aprofito per a llençar les escombraries. i agrairia a algun ecologista de nivell superior m'ilustri en els motius de que tal comportament pugui ser negatiu per al medi ambient, tenint en compte que fa anys que no gasto en bosses d'escombraries i que d'alguna manera cal llençar les ídem.

també aprofito les bosses de plàstic com a continent per a reciclar, de manera que va tot dins el contenidor groc (de vegades cal empenta). és això nociu per al medi ambient? caldria que m'enllefisquès els dits tot remenant una altra bossa no reciclable que contingui els iogurts, llaunes, etc?

tot i el missatge de malgastadors de bosses de plàstic amb que pretenen culpabilitzar-nos els mitjans, tothom que conec les reaprofita de totes les maneres imaginables, incloent la comoditat de posar-hi les sabates a la maleta quan viatges.

conclueixo: molt a favor de fer pagar o racionar les bosses de plàstic per a un consum raonable i més a favor de les bosses de tela, que com tot bon centreuropeu ja sap, poden fer-se amb tota manea de logos i lemes. dirigents de supermercats locals: facin el favor d'informar-se.

tardor.

i finalment i dins els ànims sinistres que imperen, es fa tot el que es pot per a resistir la vida dins la foscor de la tardor imposada pel canvi d'hora. que trist que és tot a partir de les sis de la tarda.

enrafalada

2007-11-08T23:17:00.000+01:00

tenim en rafa passant uns dies aquí i com es pot suposar i deduir, tot el temps lliure que puc, ara li dedico a ell.

espero explaiar-me al respecte (i més) properament.

al videoclip: una de les cançons preferides del meu nebodíssim.

enciams i castanyes

2007-11-01T09:24:00.000+01:00

en primícia mundial, exclusiva internacional i per primera vegada a les seves pantalles, tinc l'honor de presentar la imatge que demostra l'existència del meu mini hortet casolà (foto).

a l'esquerra, les dues (sí, dues!) pastanagues, envoltades de petites i prometedores germanetes.

al centre: res encara. misteri. aquell pèl verd ja no hi és. la zona central no mostra indicis de vida vegetal. desconec si entra dins del normal en el món de la ceba tendra.

i a la dreta: els enciams! a la part inferior, el germanet gran que creix amb alegria. al seu costat, dos petitons recien nescuts. a la part superior, el trio de mitjanets.

els enciams em preocupen. he vist, massa tard, que a l'espai que els pertoca en cabria únicament un de mida normal. impossible que hi convisquin cinc enciams adults i no diguem si en surten més. tot i que estic amb la idea del senyor josep m. vallès, de qui em vaig inspirar en la iniciativa de l'hort urbà, i que proposa anar arrencant les fulles segons les necessitis (tindré el valor?). sclar que aquest senyor vaticina enciams en tres setmanes i els meus en tenen ja més de sis i encara són molt menuts. per què els meus són tant petits? serà perquè no els dono cucs vermells de la califòrnia? ai les criatures, quantes preocupacions!

en relació al tema laboral (no puc evitar que m'ocupi la gran majoria del meu temps i pensaments): no vaig encertar ni una a la quiniela. o més ben dit, de dos encerts en vaig fer un. però l'únic encert convertit en nova companya de feina, va durar un dia. l'endemà ja no va tornar. aquell endemà vam estar tots inquiets. cadascú rumiava les seves responsabilitats en els fets. o al menys ho feia jo. resultat: cap ni una (o ben poquetes).

segueix la cerca, i sembla ser que les (tres) empreses de selecció són incapaces de trobar dues persones amb uns perfils laborals d'allò més normals i corrents. només cal una mica d'experiència i bon nivell d'anglès (i el sou és bo). doncs no hi ha manera. més de dos mesos d'espera.

segons la meva experiència com a candidata fallida, les empreses de selecció de personal: o tenen unes bases de dades inexistents. o tenen una cara dura impressionant. o són molt incompetents.

sistema que utilitzen:

et recluten, mitjançant anuncis (premsa, internet).

seleccionen el teu currículum.

et truquen i concerten entrevista.

(aquests tres punts poden trigar uns quants mesos en materialitzar-se).

t'entrevisten i et fan omplir un imprès a mà (grafologia?) amb les dades que ja els havies fet arribar al currículum. els espais els tenen molt mal distribuïts, per exemple el meu nom i cognoms complerts no caben (utilitzo un únic nom i no tinc cognoms compostos).

si els sembles bé, et fan passar pels psicotècnics, (proves autènticament ridícules i desfassades, especialment les de la branca psico) que són llarguíssims, pesadíssims i esgotadors.

si superes la gimkana psicotècnica, noves entrevistes.

superades les noves entrevistes, pots arribar a ser una de les tres/cinc candidates!

sent una de les tres/cinc candidates, vas finalment a ser entrevistada per l'empresa interessada (suposadament) en contractar-te.

després de tants esforços, aquest és el punt crític: a part de que la localització exacta de l'empresa pugui ser del tot desfavorable en relació a la teva vivenda (no hauria calgut començar per aquí?), i que potser el sou i l'horari no acaben de coincidir amb el que tenies entès, hi ha d'altres factors subjectius que emergeixen i et deceben del tot: els estètics, els intuitius, i els humans. aquell engendre que podria arribar a ser el teu cap et posa els pèls de punta i et lamentes internament de tot el temps perdut (i del desgastament personal). et desinfles, t'autodescartes i et deixes descartar.

(alguna vegada el punt crític havia estat del tot positiu i aparentment superat, i tot havia anat bé i com la seda i jo tenia il.lusions i esperances).

rarament et truquen per a informar que no has estat escollida. alguns pocs t'ho diuen per carta. generalment no et diuen res, has de trucar tu per a rebre les (degudes) explicacions.

llavors et diràn que formes part de la seva base de dades i que et cridaràn si tenen una feina similar.

cap ni una de les empreses de selecció per les que he passat (més de 20?) no m'ha tornat a trucar. i el meu perfil professional entra dins el submón administratiu i és adaptable a un munt de probables feines. tinc experiència i idiomes. i capacitat (res de humiltats a aquestes alçades). i ells tenen les proves que ho demostren, i la seva feina no seria aprofitar la feina ja feta per a d'altres feines?.

enfí. aix. m'he acabat involucrant personalment en el que pretenia, que és denunciar les empreses de selecció, el seu sistema incompetent, i de retruc les empreses de casa nostra i la seva curtedat de mires (això va per totes les que em van deixar escapar) i/o lamentables condicions de treball (salari-horari-entorn).

m'he enrotllat de mala manera. amb les ganes que tenia de parlar del (meu odi al) canvi d'hora, de les espectaculars condemnes a mil.lers d'anys de reclusió penintenciària, incoherents amb les expectatives de vida de la raça humana, de la superpoblació de les presons, del fenòmen halloween versus castanyada, de receptes de cuina, i de convivència, i d'ecologia i sostenibilitat i dels bancs i els interessos i dels regals per punts. i que ja sóm a novembre!!

sofregit verdolaire

2007-10-17T19:56:00.000+02:00

(les alteracions del meu ritme cardíac s'han normalitzat).
ara mateix m'està passant pel damunt un trenc de son monumental. és la meva hora gallina, serà que ja es fosc i serà que amb la nit d'aiguats no he aclucat gaire el son, que els ulls si.

el poc que recordo haver somniat ha consistit en anar de farra a un munt de discoteques diferents que (crec que) no existeixen amb un munt de gent a la que fa molt que no tinc el gust de veure. total, que m'he llevat petada.

com que no em veig capaç d'inventiva narrativa ninguna, però alhora, tot contradiccions, tinc moltes ganes de mantenir aquesta afició bloguera, he decidit que faré un resum, si puc escuet, dels temes d'auto-actualitat:

a la feina:

estem a punt d'incorporar dos actius femenins nous. hi ha una expectació enorme. la informació circula molt restringida i ningú no comparteix el poc que sap. jo observo molt i escolto més del que aparento. crec que tinc la quiniela guanyadora, i crec que ens esperen dies trepidants als curiosos (que no tafaners) de l'altri, en quant a accions-reaccions, bots-rebots, etc. em deleixo per veure certes coses, que no diré per no semblar dolenta.

a casa:

estic planejant obres que em permetirien maximizar les vistes/claror/espai al dormitori: eliminaria un balcó, actualment inútil i amb una cortina incòmodíssima (que a més s'obre d'esquerra a dreta per un error d'un xapusses que així va quedar). el convertiria en finestra amb una còmoda cortina veneciana. i a sota em quedaria un espai aprofitable per a estanteries o armariets, potser un sabater. a part dels molts calers i neguits que em podria costar la nova aventura, només que li veig convenients.

no hauria dit mai que l'agricultura fos una activitat tant zen: les minipastanagues segueixen amb les dues fulles peludes, l'enciam ha tret avui la tercera minifulla, i l'única ceba tendra ha fet acte d'aparició, perfí, amb un únic però aparentment potent pèl verd.

l'espera se'm fa eterna.

aspecte personal:

a l'estiu em vaig autotallar serrell, que combinat amb el meu pentinat maripauhuguet ja més crescudet fan que sembli que em vulgui assemblar a la mítica linda evans (salvant les diferències, etc).

per part seva, en v. va abandonar les seves melenes vangelis (només pretenc ensenyar les simil.lituds capil.lars), es va rapar a l'1, i automàticament va semblar que es volia assemblar a en danielsirera (de nou, exemple capil.lar).

la cosa es va sol.lucionar amb un afeitat de la barba, que ha permès el renaixement d'unes patilles esplendoroses. en v. està ídem.

a l'estiu porto sandàlies i a l'hivern botes. no he arribat mai a trobar les sabates ideals, tampoc no les he buscat gaire ja que l'alternança d'aquests dos calçats em fan anar més que còmoda i feliç. em consta que el fet que ja m'hagi posat els meus comodíssims botins negres invoca a un parell de soques de la feina a fer murmuris, etc.

no em preocupa gens ans em diverteix. sóc molt fan de l'estètica peregimferreriana (cap imatge digna al google) i del refrany vaya yo caliente, etc.. (literal, s.v.p.).

₧

acabo de patir una d-aquelles fulminants i inquietants alteracions del teclat. ho deixo aqui, sense accent que ara no en tinc, vaig a la dutxa i despres soparem broquil al vapor, truita de patates, i de postres raim. coi de teclat.

descortrol

2007-10-08T22:13:00.001+02:00

avui ha estat un dia intensíssim que a hores d'ara es despedeix amb una traca final en forma de taquicardies i arritmies.

ja fa una bona estona que el cor ha començat a brincar intensament i a un ritme incorrecte i desbocat. com més me l'escolto més balla.
és un símptoma que tinc de tant en tant. en certes èpoques, sovint, i que coincideix en atacar els vespres, si estic més cansada del normal i sola-a-casa.

m'agafen tots els mals i m'imagino defallida en bata i sabatilles i els plats per rentar i els meus havent de passar pel tràngol de llençar tota la barbaritat de coses que he arribat a acumular i mai endreçar.

estava estirada al sofà totalment poll escoltant-me el cor revoltat i m'he decidit a venir a internet i trobar, d'una vegada, a la base de dades de la mútua, un cardiòleg que em miri/ausculti.

no he pogut evitar anar al google i buscar els meus mals, havent vist, en conclusió, que si be podria ser greu (fatal), generalment no és més que una molèstia donada per l'activació del sistema nerviós, concretament del simpàtic (ja li val).

tot ha estat llegir això (ara mateix) i posar-me bona de cop (per ara)

Por lo general, las arritmias no provocan síntomas ni interfieren en la función de bombeo del corazón, por lo que los riesgos son mínimos. No obstante, las arritmias son fuente de ansiedad cuando la persona se da cuenta de ellas, por lo que comprender su carácter inofensivo puede servir de alivio.

;

podria seguir llegint, sembla que més endavant hi ha algun troç no tant tranquil.litzador, però per a què seguir si ja estic be? (oi?).

constato, de nou, com som (sóc) de complicats i senzills alhora.

darrerament porto una època de defallides i revifaments d'allò més moguda. sospito que tot és culpa de la tardor i dels canvis de temps i de llum i d'ànims. és clar que si finalment hi intervé alguna mena de poder mental, la conclusió és clara: m'auto-emmalalteixo i m'auto-curo. esgotador i absolutament involuntari. no tinc cap sol.lució més que el constatar-ho (i sant google de tant en tant).

aprofitant la calma terapèutica que m'ha proporcionat aquest desofegament blogaire, marxo a dormir i a descansar tots els cansaments d'un dilluns amb retards, re-triple feina per baixes gripals i llamps-trons i peus xops en un retorn d'allò més humit.

(ja han sortit tres encantadores mini-fulles d'enciam, mentre que les pastanagues comencen a ser molt peludes i les cebes tendres segueixen absents).

octubritzant

2007-10-03T19:45:00.000+02:00

sembla ser que ja torno a tenir les hormones i resta de coses, abans enfonsades, al seu lloc.

i hauradament -per a bé i per a mal-, torno a veure la vida amb els ànims que li pertoquen (de vegades ben pocs, però en tot cas son ànims).

dissabte nit vaig fer l'esforç de sortir de casa i vam anar a veure el barça en un bar, dels que deixen fumar i són plens d'una majoria d'homes amb aspecte de deixats i d'una minoria de dones amb aspecte d'arreglades.

vist i celebrat el futbol amb dues cerveses per banda i una ració d'olives, vaig recordar que la casta diva feia una festa per a celebrar la seva nova propera i inminent vida a la suisse. va ser dit i fet, com que compartim barri, en un moment ens vam plantar a ca'n casta, que ens esperava al replà amb una samarreta dels smiths. va ser veure-la a ella tant contenta amb aquella samarreta tant mítica i experimentar un revifament dels ànims gairebé instantani. li veig un gran porvenir en l'aixecament d'ànimes.

la festa es podria resumir com una sobredosi d'embotits i coses de picar (de primeríssima, allò no es podia pas quedar allà!), mixtura perillosa de begudes (ai el vodka tonic de la meva joventut!) i musica a dojo entre de la bona i de la retro. la casta contenta i bailonga, el seu estupendo també feliç i la resta fent consum de la gran oferta i ambient.

l'endemà va ser l'horror-dia dels avions i entre els maleïts i la ressaca ho vam passar ben malament. no sé com però vaig aconseguir fer una migdiada profunda d'1 a 3 de la tarda i després ens vam cuinar un bacallà gratinat amb patates fregides que ens va deixar novament ídem (fregits).

la meva reflexió bcnina del fet dels avions és la següent:

coincideix algun dels lamentables espectadors de la lamentable exhibició militar (alies festa del cel) en estar en contra de la guerra en genèric i de la d'irak en particular? si és així, la coincidència consisteix en haver anat a la mani contra la guerra d'irak i a l'exhibició d'avions militars. res més a dir.

he fet indagacions sobre què em caldria per a iniciar el meu propi negoci, i per ara seguiré sent una assalariada a compte de l'altri. és tot complicat i calen molts permisos i inversions i la veritat és que no m'hi acabo de veure en el paper d'emprenedora. tampoc no hi he renunciat del tot. ho estic paint i repensant. que mai se sap.

a la feina hi ha hagut uns moviments repentints que m'han fet tenir esperances en el futur. la meva tasca no canvia però alguna altra si i això em pot arribar a afectar, desitjo que positivament. res a veure amb el tele-treball, llàstima.

amb les ànsies d'aprofitar al màxim el temps lliure i els caps de setmana, ahir em vaig topar amb una petició que limitava les meves ànsies i per uns moments vaig patir una crisi de mal humor. ara ja païda: diumenge per la tarda hauré de fer companyia a la meva yaya. m'avergonyeix haver-m'ho hagut de pensar abans de donar el sí: haig de recol.locar certes prioritats i fer una mica d'auto-reflexió.

per altra banda, s'ha donat el pas i la meva yaya anirà a viure a una residència properament. necessita ajuda permanent i tot i que se li ha intentat donar, els resultats són esgotadors per a tothom i poc positius per a ella, que resta asseguda a casa tot el dia amb la mirada perduda. penso i espero que en una residència rebrà millor atenció, més professional, i segurament també més estímuls. tot plegat és trist, però cal fer-ho.

i acabo amb una notícia esperançadíssima: les meves futures pastanagues ja han començat a treure el cap (en forma de quatre pèls verds) a la terra on les vaig plantar. ara espero que les seves veïnes cebes tendres i veïns enciams les imitin i tots plegats em donin moltes alegries i bones menges.

sobre l'insuportable retorn de la tardor (i del avions malignes)

2007-09-29T12:18:00.000+02:00

setmana del tot horripil.losa-tremebunda, vist des del punt de vista d'una urbanícola soltera i sense fills del món occidental amb l'únic problema de pretendre sobreviure amb ànims, sense el permís de la tardor, que m'ha tornat a noquejar.
aquest any ha entrat sobtada i traïdora. no l'esperava tant aviat, ni tant cruenta. un any més ho ha aconseguit: tardor 5 - jo 0. un bany de superioritat total.

esgotament, mal humor, tristor, fluixera i visió negativa i absolutament depriment de la vida. i un nus al coll. on anirem a parar? què faig jo en aquest món? etc.

tot i una suposada cura (fallida) de son durant dimecres-dijous-divendres consistent en anar a dormir a les 10 de la nit, em segueixo llevant esgotada, amb migranyes variades i sense cap mena d'ànims. ni energia ni il.lusió. tot és gris i tot fa pena.

ai.

per més que penso que treballar de 9 a 6 i viure una hora lluny de la feina entra dins la normalitat laboral més absoluta i general, jo no me'n surto. i això que puc anar a dinar a cals pares al migdia. i això que un dia a la setmana ve una senyora que es fa càrreg de la brutícia i em deixa la casa feta un sol. i això que ni jo ni l'v. gastem camises i la planxa és un divertiment, encara, quan puc.

i tinc una feina que no m'avorreix, és prou variada i tinc prou autonomia i em donen prous responsabilitats i tinc un sou prou bo. però no faig res que jo pugui considerar rellevant o interessant. és una feina grisa i unes responsabilitats grises que de vegades m'aclaparen dins la grisor burocràtica més absoluta. les etiquetes i medalles, en anglès, que em van col.locant per disfressar-ho tot d'una mica de relevància no aconsegueixen, ni mica, acolorir la realitat. al que faig no li veig cap mena de valor.

potser he nescut en l'època equivocada, i potser seria tant feliç a casa remenant cassoles i sorgint mitjons i escombrant els racons.

+
no puc veure un horitzó plaent dins una vida encaixonada en cinc dies laborables esgotadors i dos dies de descans que o bé s'aprofiten intentant fer alguna de les tantíssimes coses pendents, i sempre en segueixen quedant tantíssimes per a fer, o bé es desaprofiten no fent res més que jeure. descansar un cansament no gaudit deixa un regust tristíssim.

i l'amor, que és tant bonic, però que es veu permanentment tacat i esquitxat per la resta d'obligacions i ocupacions i de vegades s'afoga de tant avall com es queda, i cal remuntar-lo i fent força i de vegades hi ha dificultats que el retornen avall i no entens res.

un any més, la tardor m'ha endinsat dins el pou fons i obscur. i un cop tocat fons, només cal

remuntar, i buscar una il.lusió o un al.licient i en això estic i torno a pensar en la música que em queda per escoltar i en els colors i formes i paisatges que em queden per gaudir, i els àpats, i els petons, i les abraçades, i els somriures. i les ganes que tornaré de tenir ganes del que sigui.

i en buscar alguna cosa. alguna, que em permeti viure del que m'agrada i mentre fregava plats li he donat voltes a la meva darrera idea i no la veig tant impossible i em penso engrescar, ni que sigui mentre m'adapto a la tardor, i mentre aquests dies cada vegada més curts i foscos ho acaben d'envair tot i no queda més remei que acatar que tenim estacions i que en la varietat està el gust.

i, oh, no. el final d'aquest trist escrit ha estat embrutat pel insuportable soroll d'un prepotent que vola arran dels edificis, en un artefacte maligne que forma part d'allò que se'n diu festival de l'aire, i que no és més que una bajanada molesta i maltractadora i d'un mal gust superior. els veïns diem prou: això no hi ha qui ho aguanti. a qui collons interessa aquesta exhibició penosa d'un aparell que no te altra finalitat que fer mal? qui és l'imbècil que permet això? qui preten que els barcelonins admirem avions militars? és aquest soroll insuportable, res més que contaminació acústica i ambiental, vist d'alguna altra manera per algú? no ho puc pas entendre. burro tot el que hi vagi. potser em passaré el dia retallant ases o llufes per a penjar-los convenientment en els espectadors que pretenguin participar dels actes més patètics que el consistori s'entossudeix en seguir imposant any rere any.

mercè 07

2007-09-23T20:13:00.000+02:00

començaré aclarint que no tinc res a veure amb els qui s'han enfrontat a les forces de l'ordre (o desordre) aquesta matinada a la zona fòrum. en sóc veïna però jo dormia profundament i no he vist ni sentit res. en tot cas, si amb l'espai fòrum s'ha pretès descentralitzar l'oci i disbauxa de les festes de bcn, estic més a favor dels que no volien marxar del recinte. un cop arribat, qualsevol torna, on sigui. la poli, que es dediqui als delinqüents que no ens en falten.

l'v. i jo rondem els 40 i les nostres inclinacions són del tot diürnes i a la que es fa fosc comencem a badallar i deixem lloc, amb molt de gust, als dibauxats que necessiten desafogar els focs variats que recorren la seva sang jove. em sento molt satisfeta d'haver superat aquesta fase evolutiva.

ahir l'v. i jo vam consumir les següents activitats diürn-gratuïtes que ens oferien les festes de la mercè (¨¨¨¨!):

palau de la virreina amb dracs i gegants i bèsties variades: molt bonic i molt ben presentat.

fotomercè: una escudella barrejada on la qüalitat venia supeditada al fet local bcn-mrcdí.

exposició el rei de la casa. opino que se'n treu més profit de la visita virtual que de la real. és a dir, no cal anar-hi a no ser que un sigui un profund estudiós del món de la infantesa. el contingut escrit és tant interessant com esgotadorament extens. dempeus sóc més partidària de les percepcions visuals i que m'obliguin a llegir, cosa que fa molt la virreina, m'irrita. i tampoc no tinc tant a dir ni a veure ni a reflexionar sobre la canalla. ni consumeixo ni produeixo tal producte de consum. en sóc simpatitzant, que consti, i per ser recent tieta d'en rafa, em sento molt més perceptiva amb les criatures del que era abans-de.

centre d'art santa mònica: un espai tant bonic com desaprofitat, si ens referim pròpiament a l'exposició think, em pregunto: és allò art? hi ha una gran-pantalla molt absorbent sobre aquelles coses d'acte-efecte (té un nom artístic?) encenc espelma-crema fil-peta petard-mou roda-vessa got. etc. xulo. però tot aquell espai desaprofitat amb mediocritats variades no ho justifica.

rambla del raval i l'euskal herria a la mercè. no sóc apropiada per a opinar sobre aquest esdeviment ja que tinc alèrgia a simpatitzar amb les suposades simil.lituds entre el fet basc i el català. jo no m'hi enmirallo gens a no sigui que parlem del menjar o dels boscos, o natura (etc). aquells objectes artesanals que s'hi exposen, ja siguin papallones tallades bastament en fusta envarnissada, ja siguin sabates artesanes de saltimbanqui de colorins, em causen terror estètic. afegim una tamborinada-plasta-total-i-mega-eterna, de la que dubto molt sobre els seus orígens euskals, i resumeixo que tot allò no em va engrescar gens. si hagués hagut una mostra de pintxos hauria estat, segur, més perceptiva.

però no tot ha de ser crítica.

la mostra de vins i caves, va superar, un any més les nostres expectatives. sóc anti rosats total, poc apreciativa dels blancs, i super integrista dels vins negres. vaig gaudir especialment d'un penedès i un priorat reserva (3 tickets cadascun) dels que no donaré més pistes perquè no les recordo. malhauradament, no tendeixo a retenir noms ni marques.

d'entre el gran ambient vaig reconéixer dos antics coneguts (tal i com ha anat la cosa, són actualment grans desconeguts. i, millor per a tots, no ens vam veure).

grans ofertes gastronòmiques: vam aprofitar per comprar un fuet d'olot i una coca d'espinacs i amb aquests dos tresors ens vam dirigir al camp nou. en metro línia 3. recorregut acceptable en temps i contingut.

50è anniversari del camp nou. acte emotiu (el meu yayo i el meu pare hi eren fa 50 anys, ara el meu yayo ja no hi és i li hauria fet molt feliç haver-hi estat).

la festa, amb pilotes gegants simbolitzant els 50 anys (?) i una trapezista-muller permanentment espaterrada sota una pilota-globus gegant (havia de ser dona? havia d'estar espaterrada? havia de dur un maillot color carn simulant nuesa? què té a veure amb el futbol?) em va semblar ben lletja en general però l'ambient, foscor, caliu, etc. van aconseguir la fita de la emotivitat col.lectiva.

el partit, mig vibrant-mig ensopit. abogo per la reducció dels partits de futbol. amb mitja horeta per part n'hi ha de sobres, i més si els fant tant tard i despres només tens un metro línia verda col.lapsat durant dues hores. cosa que et fa arribar a casa a les tantes i amb unes ganes de dormir que dinamiten qualsevol tema relacionat amb la passió de parella.

avui hem fet un dinar amb amics (amigues).

això, per a mi, consisteix en uns preparatius i unes expectatives molt treballades.

els convidats marquen, com no, el menú. m'estic dies pensant i buscant els plats adients i un cop escollides les receptes, en busco d'altres de similars per a acabar d'inspirar-me del tot.

despres del dinar, m'hi recreo força més del que cal i necessito vàries hores per païr i analitzar-ho tot plegat. decidir si les receptes es poden aprofitar tal qual (gairebé mai) o cal perfeccionar-les (gairebé sempre).

veiem avui:

aperitiu: vermut vermell amb llimona / cerveses. correcte. faltava tònica i gin però s'ha superat bé.

escopinyes / musclos / olives: correcte. faltaven patates però les preocupacions calòriques ens han ajudat a assumir-ho.

primer plat: muntadet d'esbergína, tomàquet, mozzarella. tot a rondanxes. l'esbergína feta al forn i la resta cru i a temperatura ambient. tres pisos alternats dues vegades, amanits amb oli-vinagre mòdena-orenga-alfàbrega. l'hi ha mancat un punt (per ara desconegut) per a ser espectacular però ha estat alabat en general.

segon plat: estofat de xai amb gingebre, orejones (orellons?) i bitxo. la recepta és un clàssic de la simone ortega, es posa tot en fred com l'stofat xpress de vedella que vaig penjar l'abril del 2006. en aquest cas, amb alls, cebes, tomàquet i fulla de llorer. amb l'afegit de mig bitxo i un gra d'arrel de gingebre pelada. a mitja cocció he posat uns 10 orellons partits per la meitat. error. hauria hagut de posar-ne cinc i a final de cocció. els 10 orellons s'han integrat ràpidament al xup-xup i s'han transformat en una massa massa dolça que ha donat al guisat un aspecte i gust final tendent a la melmelada d'albercoc. d'acompanyament, cus-cus.

personalment he gaudit molt d'aquest plat, ha resultat d'un gust marroquí ben resulton. però com a cuinera autocrítica, i sent un acte experimental, he manifestat una mica el contrari. els comensals n'han gaudit, aparentment, moltíssim.

postres: figues fresques, partides, amb crema de llet freda al damunt. he callat, modesta, ans no és obra pròpia, tant com he gaudit d'aquesta exquisidesa extrema. els comensals també, tots han repetit, repetidament, de figues i crema de llet (en gerreta a part).

cafès, tè (jo), xocolates, conyacs i d'altres.

extensa sobretaula (fins qüasi les 20h) sobre els nostres temes preferits:

la manca de cultura/educació nostrada en general.

la manca de manifestacions públiques nostrades generals, tant a favor com (ai) en contra.

les faltes d'ortografia dels meus companys de feina (titolats i amb prestigi).

els bons vins, la bona teca.

els darrers viatges (recomanables els entorns del cabo de gata).

i que la terremoto d'alcorcon, a qui preteniem anar a veure avui si no fos que és a les tantes i en un entorn gai-amistós-gai (es que no estem en aquesta ona ni horària ni ambiental). la teremoto, doncs, es veu que és tant i tant intel.ligent. queda pendent apreciar-ho.

imatge: mercè 2005. encara tant (oi) incompresa.

setembre, ja.

2007-09-13T20:12:00.000+02:00

ja res no es el que era.

el fet d'haver d'atravessar la ciutat dos cops al dia (1 hora d'anada, més de tornada) torna a capficar-me excessivament.

el bus en hora punta. ple a petar, el ramat dempeus, desprenent humors (i/o olors) agres.

dones desquiciades per aconseguir els al.leatoris seients que es van alliberant molt de tant en tant. potser tenen juanetes o lumbàlgies o d'altres molèsties que jo no tinc, així que en principi la meva cerca de seient és més aviat passiva, amb dies furiosos, resultat de les frenades, brusquedats, cops, trepitjades, empentes i en general irrespectuositat general cap a l'altri.

matins a tmb: transport de malhumorades bèsties.

afortunadament, la bentornada L4 em salva mig camí. incorpora novetats i millores, tals com els vagons continus (gran idea que permet seure i aprofitar per llegir) i un nou temps rècord de poblenou a passeig de gràcia: 12 minuts. només li caldria seguir amunt fins zona universitària, ruta del tot necessària tenint en compte la manca de metro per la diagonal des del passeig de gràcia fins maria cristina. així van els busos per aquell tram en hora punta. a petar que fan pena.

sobre la feina: de tot i més. el fet humà complica molt el que seria només acomplir amb unes obligacions profesionals. hi ha el que es diu competència, que evita que t'adormis i et provoca millor rendiment, o certes pujades d'adrenalina. i hi ha el que es diu confusió de papers. de tant en tant els dolents són bons i els bons són dolents. tot plegat em cansa/disgusta terriblement/moderadament alhora que em maravella/horroritza la contemplació del rebuscament de les persones. glòries i misèries (més de les segones).

resumint, que segueixo amb les innates tendències misàntropes. no trobo afinitats ni a qui admirar ni amb qui riure.

evidència: la meva vida bloguera es pot resumir com abans de l'v. i després de l'v. tot i que també caldria afegir l'abans de la nova feina i el després, etc.

abans em sobrava el temps i em podia permetre passar hores davant l'ordinador. ara vaig tot el dia de cul i el temps lliure l'hi dedico al meu solet. que ja hem fet un any. i contents.

i trobo a faltar el temps pel blog, que tant em satisfeia. segueixo pretenent una millor dedicació, però em temo que la realitat acabarà demostrant que un blog ben mantingut és incompatible amb una feina a jornada complerta + una parella amb la que gaudeixes de cada minut + certes aficions com la natació, la jardineria i la lectura. o jo no puc fer tants mal.labarismes.

fins aquí, per avui. en v. i jo seguim mantenint vivendes independents, cosa que comporta una extra organització amb abundants trasllats amunt i avall. com ara mateixíssim.

imatge: lleida, de ponent.

finals d'agost - la disbauxada vida d'una treballadora sola a la ciutat

2007-08-29T21:06:00.000+02:00

ja mig superat el trauma de no viure a l'aveyron, em trobo plenament concentrada en allò que se'n diu adaptar-se a l'entorn.

pels matins la ciutat encara és mig buida i es circula de maraveille. vaig a la feina en bus, per poder mirar els carrers, i per evitar haver de mirar els altres humans en estat depressió post vacacional aguda al tremebunds vagons del metro.

el bus va mig buit i puc escollir seient i zona. m'assec al davant de tot, a l'altre banda del conductor, i tinc unes boníssimes i semi-inèdites vistes dels carrers quasi-buits mentre escolto el final del peligrosamente juntas i el principi de música es 3.

si afegim que cada matí em lleva la motivació per la meva dosi de te verd, de xocolata negra + tres nous i de l'entrepà d'allà les 11 -aquesta setmana d'oli d'oliva amb pernil dolç, pernil salat i formatge de cabra caprilice-, asseguro ben convençuda que de bon matí segueix sent, i que duri, el millor del dia.

a la feina encara no hi som tots, i encara no n'hi ha tanta, es treballa a ritme pausat i l'ambient és d'allò més relaxat, entre els que tornen i expliquen i els que som allà de fa dies i escoltem. el matí passa bé, i al migdia marxo pitant a casa dels meus pares a dinar.

els meus pares encara no han tornat de vacances. jo encara no tinc ganes de programar menus ni de cuinar-me la nit abans el dinar de l'endemà.

m'he encarregat de proveïr la seva nevera amb viandes-rodríguez (en v. també segueix devacances a la seva caseta de la muntanya) consistents en amanides preparades, truita de patates preparada, ensaladilla russa congelada, olives de pot i pebrot de pot i maionesa de pot i salmó fumat. amb aquests quatre elements he anat dinant cada dia, repartint les racions segons el que em manaven els instints rodriguezerians. mentalment tararejant els dabadabadada de les pelis de l'alfredo landa.

les tardes, a la feina, són un suplici. no hi ha feina, però allà hem de seguir. es formen grupets amb la més mínima excusa, es parla de temes tals com: com et claven als restaurants de formentera (ho desconeixia), que el vi a austràlia és caríssim (ídem), que tailàndia és un destí d'allò més recomanable i més viatjant al teu aire (això si), que a cunit s'hi dorm molt bé (ah..) i que les festes de sants ja no són el que eren (què eren?).

un cop superada la tarda, i es triga més del que sembla, estampida.

al carrer, em passa que no sé gaire què fer ni per on tirar. puc anar a casa, sí. però també puc anar a remenar roba, o a remenar sabates o a remenar supermercats. tot i res em ve de gust. finalment acabo a casa, a una hora prudent, i disposada a fer d'antirodríguez: rentadores, rentaplats, planxa, regar i cuidar les plantes, dutxa, depilació, pedicures. etc. (finalment, ordinador).

en això estem.

en això i en pensar que:

a l'aveyron a l'hivern deu ser ben fosc i deu fer molt de fred i potser no m'hi adaptaria.

a barcelona a la tardor hi ha tantes coses a fer.

alguna manera de guanyar-me la vida que no sigui treballar per l'altri.

l'hortet que em muntaré al balcó.

en v. i jo, que estem pre-preparant-nos per una convivència integral i no parcial.

plans, plans, plans.

aveyronada

2007-08-23T20:09:00.000+02:00

amb la inconstància inconsistent que em caracteritza, desmenteixo l'estupidesa proclamada fa 13 dies. renego. i proclamo rotundament que no suporto retornar a les tristes rutines urbanes.

n'hi ha hagut prou en marxar tres dies al paradís real i autèntic i existent a la terra, la nostra, per a tornar fulminada per un síndrome post-vacacional agut.

aprofitant el pont d'agost vam anar a visitar una parella d'anglesos jubilats (adults, no avis), convencionalment excèntrics que s'han instal.lat al paradís en forma de masia al bell mig de l'aveyron, frança. una preciositat de comarca que no coneixia i que espero coneixer millor tant aviat com sigui possible.

el que he vist fins ara promet i s'acosta perillosament al meu somni ideal: camps... vaques... masies destartaladament chics... (aquells finestrons blau-cel!) camins rurals... poblets encantadors amb esglèsia... natura... cel... llum... flors-flors-i-més-flors, de tots colors... horts... plantes... formatges... vins... gent senzilla i sense ridiculeses.... en resum, una gran pau espiritual.

tot i que els poblets més bonics han sucumbit al turisme, -encara que molt minoritari i respectuós- ho han fet conservant al màxim el bon gust. petites concessions en forma de botiguetes, que de tota manera són una delícia, en general, ans alguna una miqueteeeta cursi.

el més impactant, potser, per pur contrast nostrat: res lleig. absolutament res lleig. el paradís dels anti-totxo: ni ciment ni arquitectura singular ni cases unifamiliars ni urbanitzacions ni ciutats de vacances ni cap ni una aberració com les que han destruït -o van camíde- casa nostra, els nostres paisatges, la nostra costa i la nostra muntanya.

la parella anglesa s'ha dedicat i es segueix dedicant, ara jubilats d'obligacions laborals, al món de l'art. entre la preciositat de masia que han restaurat amb màxim respecte, mínimes transformacions i exquisit gust. i entre la maravella de jardí (oda al jardí anglès) que estan fent poc a poc. i entre l'hort de productes orgànics (una mania molt anglesa que caldria anar imitant), afegit a que per la zona es respecta molt la natura i s'aconsegueixen sense problemes productes naturals / o el mínimament possible manipulats, com ara llet, verdures si no les tens al teu hort, fruita, etc...

entre unes coses i d'altres, que la tornada ha estat terrible. tornar al meu barri, quin xoc. lletjor, vulgaritat, deixadesa, brutícia, grisor. només que bancs amb estètiques ofensivament coloristes i forns de pà-degustació (que em maten). i grues i més grues i edificis nous d'allò més depriments amb el seu ciment i les seves dimensions inhumanes.

ratolins de camp, rates de ciutat. no hi ha color.

és en aquesta època d'inici de curs quan faig la meva llista de bones intencions.

afectada com estic pel que he vist i viscut, ara mateix la llista es basa i limita a pretensions estètiques i horticultores. guerra a la lletjor i abraçada a la llavor. intentaré fer un hortet al meu balcó. intentaré consumir productes el més mínim manipulats possible, afavorint els de casa nostra i els de la pròpia estació.

pretendria també actualitzar els estris de cuina: fora cassoles d'acer inoxidable, benvingut el ferro forjat, un joc de ganivets dels bons i de totes les mides, mantels individuals, de vímet. inversions per a tota la vida.

i cuinar, cuinar i cuinar fent xup-xup. evitar precuinats i llaunes i envasos de plàstic i conservants i colorants i estabilitzadors i espessants i potenciadors de sabors. ecs.

vida sana en un entorn insà. serà possible? cette est la question!

retorns

2007-08-09T19:54:00.000+02:00

a mi m'agrada tornar de vacances. sobretot sana i estalvia i si les maletes tornen de la mateixa manera.

el marxar de vacances em suposa unes angoixes que amb els anys no es superen. que si fer una llista (no puc), que si fer la maleta (agònic), que si pensar què agafo i què no (no puc). que si patir pels desastres i desgràcies que podrien caure'ns al damunt en qualsevol moment aprofitant el relax i la proximitat amb la perillosa felicitat. enfi. que tot això m'atabala i em posa de pocs humors.

un cop al destí, primer cal assimilar el trauma del punt de no retorn: tot allò que m'he deixat (aquest any: paraigües - el primer dia a santa cruz de la palma plovia-, barret - els dies 3 a 7 feia un solarro que sofregia tot el que i el qui arreplegava-, collarets -ah, va i me'ls deixo!!-, sabatilles per estar per casa -un oblit fixe-). tot seria pràcticament substituible però el morbete i l'autocàstig consisteix en no fer-ho (si no és indispensabilíssim, que no ho ha estat).

l'endemà, amb aquella incredulitat de ser en un lloc nou i de no sentir tantíssimes eufòries com s'esperava, toca posar-se en ona de fer allò que et vingui de gust sobretot sense plans ni horaris. quin vertígen, despres d'uns llargs mesos amb la vida programada, de bon matí a bona nit.

a partir del segon o tercer dia es van relaxant les tensions i les manies i el dia de tornada queda lluny i se sent una petita joia que batega allà dins. es comença a gaudir de la llibertat: que si ara esmorzem aquí. que ara si llegim. que si ara anem allà, que si em fas una foto i jo te'n faré una altra. que si busquem un poblet pintoresc i dinem. que si fem una excursió i després ens estirem en aquella platgeta tant cuca. i tornarem quan en tinguem ganes. i soparem al balconet amb una ampolla de vi. i mirarem estels i respirarem aire canari que és una mica salat i una mica humit i una mica sec. i dormir, molt i bé i tant com calgui.

i en aquestes estic quan descobreixo amb gran pena que ja tornem l'endemà. refer la maleta (fàcil), desfer tota emprenta de la nostra estada a l'apartamentet encantador. haver de matinar, i el que ve després, embarcaments, enlairaments, possibles problemes inesperats, aterraments, maletes que surtin, trajecte penòs per tornar a casa. tot aquest malson és el responsable del desviament malaltís: casa meva-casa meva, la cantarella del petit extra-terrestre. quines ganes de tornar, quines ganes de reempendre la normalitat, d'asseure'm al meu sofà, de fer zàpping a la meva tele, d'obrir la meva nevera i d'anar a trobar els queviures desitjats i cuinar-los i posar rentadores i planxar i anar a dormir al meu estimat llitet. i la meva dutxa.

tics d'alienada. necessito tornar a la meva presó i al meu estocolm particular per estar tranquil.la i segura.

i un cop passat el temps prudencial torno a somniar en marxar, en desconnectar i etc. desitjar el que no es té i acomodar-se al vici.

de la palma puc dir:

que és bonica. petita, amb un aire una mica destartalat però amb detalls de colors i flors molt peculiars i macos.

que ens ha tocat un clima inesperat: primer pluja i fred. despres una onada de calor terrible. res era el normal per l'època així que dedueixo que en això es basa el famós canvi climàtic.

que la gent tenen una calma que altera i marquen molt les distàncies. contrasta amb un entorn tant exuberant i salvatge. serà el resultat d'estar tant isolats?

que es menja rebé però que no vull veure patates (papas en concret) ni mojos (del vermell ni del verd) en una llarga temporada. ai, però estaven d'allò més bons i vam decidir que en menjariem cadadia i així ho vam acomplir. quin empatx.

aquest matí barcelona s'ha despertat amb aquella maravella de llum que sovint tenim. un regal després d'aquests dos darrers dies de llamps i trons. el premi de matinar i el regal de gaudir-ne. del trajecte a peu fins el bus. del camí en bus cap a la feina, amb un ambient tot polit i engrescat. tot brillant, tot bonic. un petit gran plaer. ara que no hi ha tràfic i que el meu bus arriba a l'hora, i triga gairebé la meitat en arribar al destí i que va mig buit i puc seure i que avança amb fluidesa. he llegit a estones, (banana yoshimoto) he escoltat els red-hot-chilli-peppers (gran música d'estiu) i he badat mirant per la finestra. el premi de treballar en agost: val la pena.

objectiu: evasió!

2007-07-23T19:21:00.000+02:00

tralarí: perfí: sóc de vacances! hip hip hip!

arribo a la somniada meta anual amb les energies esgotades. nopodiamés: afegim a la ingentilesa de tmb de suprimir 8 estacions de la L4 (que m'ha significat perdre tres hores al dia en anar i tornar de la feina) el plus de seguir sortint a les sis de la tarda de treballar, com la resta de l'any. res d'intensius, la nostra flamant multinacional no s'ho planteja.

amanim-ho tot amb el volum de la meva feina, que es va multiplicar per tres degut a coses rares que mai no passen però que van passar, a part de que per tal de guanyar-me les vacances escollides havia d'enllestir en tres setmanes el que es fa en quatre (si es pot).

ah, ha estat dur, però s'ha fet. he fet el cim i em poso medalles si cal, perquè marxo amb la feina ben feta. divendres vaig plegar pegant bots i així vaig arribar a casa i així segueixo de contenta. i amb dues setmanes pel davant per a oblidar-me de tot: treball, tmb, ciutat, caos, gent urbanita o que s'ho creu, horaris laborals i comercials, programació de la tele, rutines obligades i l'estar tot el sant dia amb el rellotge al cul.

les darreres setmanes m'ha perseguit la sensació de que a casa nostra (diguem la meva, diguem poblenou, diguem barcelona, diguem catalunya) les coses no van.

el que ha succeït el dia d'avui amb la petada elèctrica sembla el fastigós resultat de la feina mal feta en cadena, sintomatologia patològica aguda nostrada.

jo, a més, puc afegir uns quants casos viscuts darrerament en primera persona que vindrien a exemplificar els fets:

un pintor, en terratrèm (amb è), que si no eres amb ell constantment la pifiava escandalosament. en v. i jo vam fer guàrdia tot un cap de setmana, fent una incòmoda vida a la cuina per tal d'aconseguir que fes les coses ben fetes (i havent de recalcar-li esgotadorament).
busos de la tmb conduits per personal mal format (els pobres substituts) que acaben de complicar la vida als sofrits (i/o sofregits) usuaris. baxin del bus que la senyoreta conductora no sap fer anar la rampa i au, a esperar el proper. arribin tard a la feina, i no es queixin tant que som mediterranis! (improvisadors! acostumats a les xapusses!).
una clínica de renom que comença per de i acaba per xeus m'envia uns resultats d'unes proves que mai no m'han fet. al meu nom. suposadament fets el dia que la meva doctora em va visitar, que no fer cap revisió. uns resultats correctes, standard, normals, estic molt sana, es veu (sospitosament normals, redacció del tipus "tallar-enganxar"). em queixo per escrit i rebo una patètica trucada de la infermera de la meva doctora autoinculpant-se. encara espero, i crec que puc esperar asseguda, una resposta més seriosa i/o oficial.
la cambra de la propietat que s'embutxaca uns bons diners de la comunitat de veïns de la que sóc presidenta, però que és incapaç d'aconseguir que els el tercer tinguin llum al replà. tres queixes i la cosa que no tira. els veïns que em visiten dia si i dia no i jo que truco ídem i no hi ha manera.

enfí. petits exemples del nostre particular ecosistema:

uns quants peixos grossos, que cobren quantitats desorbitants per a no fotre res.

minvants peixos mitjanets, que cobren quantitats raonables i haurien de gestionar, però que es troben en greu perill d'extinció (ja que els peixos grossos prefereixen estalviar-se els seus raonables salaris per a engrandir beneficis o d'altres ridiculeses) i que en la seva angoixa per subsistir en minoria i sense directrius gaire clares, poca bona feina poden fer.

i molts peixets menuts, que cobrem de normal a insultantment poc i que tenim al damunt la injusta responsabilitat de fer-ho tot bé, cosa humanament impossible i que fa que les (amb perdó) caques, resultat de la deixadesa dels de més amunt, surin constantment.

em consta, he vist i comprovat, com dins el sector dels peixets menuts n'hi ha de tant ressentits que fan la feina malament (conscientment!!). on anirem a parar?

jo de moment a l'illa de la palma. demà sortim a la intempestiva hora de les 5:35, la simpàtica companyia spanair ens va canviar dues vegades l'horari de vol. primer a les 7. despres a les 6. finalment a les 5:35. hi ha cap queixa possible? en tot cas, demanar als senyors pilots i personal de manteniment que estiguin ben descansats i motivats per la feina ben feta. si no sona a incongruència.

els 38 terratrèms

2007-07-06T19:08:00.000+02:00

una cosa porta l'altra i ara m'estic fent pintar el pis. podria semblar que ja no m'afecta tornar a tenir la casa feta un desastre, ara amb galledes que regalimen pintura i papers marrons arreu que ho tapen tot i plastics tèrbols que amaguen els meus tresors i trofeus més valuosos. però si. aquestes coses segueixen afectant per molta costum que en puguis tenir. és horripilant (terme que ara se m'ha enganxat d'una compi de feina força ídem).

de nou amb la casa envaïda per éssers amb una ètica professional i personal d'allò més arbitrària, ara venen, ara no venen, ara prometen, ara fallen, ara es disculpen, ara t'expliquen un acudit. ara xiulen mentre pretens descansar. esgotador de compaginar amb la vida laboral.

la pintura diuen que col.loca, jo ho corroboro i en sóc testimoni. el nostre gran prota és en terratrèm, especialista en pintar en situacions extremes i en pisos que fins i tot han sofert els efectes de la fúria de la natura en forma de terratrèms. evidentment. molt comuns a casa nostra.

en terratrèm porta tres dies perseguint-me perquè fregui els interruptors de la casa. diu que totes les dones ho fan. jo li he dit que no sento aquesta inclinació per ara (telepàticament. però no capta, l'home).

canviant de tema, però no de temàtica, resulta que se m'han passat un parell de dates simbòliques com són el segon anniversari d'aquest blog, ara en estat semi comatós, i el qüasi-simultani segon anniversari del meu nas, per ara en estat eixerit i aparentment sa (que no perfecte).

per altra banda, des de fa dos dies ja tinc 38 girades del món senceres al voltant de la lluna a comptar des del 4 de juliol del 1969. una mica marejant. a mi m'han passat volant, la meitat rient i l'altra meitat plorant, és un dir.

encara no sé si em sento en la plenitud com a dona. en tot cas força satisfeta en general si no estigués tant cansada i ocupada darrerament. no puc aprofundir més en aquest moment actual. l'olor a pintura em distreu dels intents de submergir-me a les profunditats dels meves sensacions i percepcions.

dins el pack de les felicitacions a partir dels diguem-ne 30, ve inclosa la frase del no els aparentes. de fet no conec ningú que aparenti l'edat que té. molts semblem (je) més joves o uns pocs semblen més grans, els pobres. ah, ser jove o aparentar-ho, és aquesta la qüestió?

jo pretenc semblar que tinc l'edat que diu el dni, encara que la primera esgarrifada pel 3+8 sigui jo mateixa. assumir la realitat i digerir-la. una tasca indigesta i pesada però a la llarga agraïda.

ja començo a semblar una tieta de les plastes amb les ulleres penjades de la pitrera. aiiii.

en dues setmanes: vacances!!!!! espero arribar-hi sencera i aparentment sana.

marrons ben grocs

2007-06-27T20:57:00.000+02:00

es cerca esma. es creu que perduda en algun racó de la malgirbada L4. es recompensarà amb la generositat deguda. es tingui en compte que sense esma no n'hi ha gaire.

si, ja sé que queixar-me de tm (b?) no és original ni potser ja interessant.

però en nom dels veïns del poblenou: què hem fet nosaltres per a merèixer això?

la insuficiència aguda d'un transport que ens connecti ràpida i eficientment amb el centre de la ciutat clama el cel.

ah, què costaria posar un bus que anés en línia recta i prou? afegint un conductor/a espabilat (etc) i amb la idea inculcada de transportar el seu aviram amb rapidesa i seguretat i no pas amb malhumor i abusant del seu poder amb el pedal de fre.

amb la trontollosa L4 en obres, el tornar de la feina a casa dins l'antic record absolut de 53 minuts es veu del tot impossibilitat. avui he trigat 73 minuts, 20 més, i no serà per no intentar la millor combinació possible, a saber (la tricolora + el bus):

*línia verda: de maria cristina a paral.lel

*línia lila: de paral.lel a passeig de gràcia (s'entengui que amb el lloable objectiu d'evitar el monstruós passadís aquell)

*línia groga: de passeig de gràcia a ciutadella

*càstig extra de caminata de 6 minutets més per passadissos inòspits (esquivant guiris que tornen de la platja) per arribar al bus que tm (b?) ens posa als desgraciats que tenim les pretensions de seguir fins per exemple el poblenou.

afegiré, amb l'humor que m'ha otorgat l'odissea patida, que al bus dels desgraciats abunden també els porcs. la ferum a suor i peus era tal punt insuportable que m'he hagut de canviar de seient dues vegades (dues). dir que els personatges pudents eren estrangers-immingrants no m'otorgarà gaire popularitat humanitària. però la meva tolerància cap al diferent pudent després de 12 hores dempeus 9 de les quals treballant és ben nul.la.

un cop arribada al meu barri, em pregunto qui mana a tm (b?) i com se li permet (i de passada què li paguem). és una pregunta massa recorrent a la meva vida i que m'ocupa masses minuts del meu valuós i minvant temps de lleure.

dit això, diré també que no sé pas com hem arribat a 27 de juny, si jo encara vaig pel 9 o 10 a molt tirar i perquè el 8 es va casar la meva germana moore que sino seria a mitjans de maig.

queda clar que la realitat viatja a una velocitat imprudent i que em resulta esgotadora de seguir.

és dimecres, acabo de fer escalibada, tenim la yaya molt pollet, pobreta. m'han donat les vacances que vaig proposar (i no pas la morralla que m'oferien inicialment) i tot segueix endavant, tant si es vol com si no es vol.

migjuny

2007-06-15T18:01:00.000+02:00

ah, tot passa. fins i tot les obres, que com el menjar i l'amor, si no et maten et fan més forta.

ja disposo d'aire condicionat, i amb un equipament de sèrie que inclou desperfectes col.laterals per aquí i per allà, tot ben tradicional.

el perfeccionisme dins el món manobral és raríssim i a mi no m'ha tocat pas. allò de la feina ben feta hauria hagut de comportar bonificacions i multes, i d'un altre món laboral estariem parlant. premis i càstigs, necessitats primàries.

ja fa una setmana que se'ns va casar la germana petita. va ser molt bonic. bonic i veloç, tot em va passar com una película i volant. el millor, sens dubte, era l'alegria dels nuvis. la felicitat de la meva germana la moore (derivat d'amore, mot amb el que ella mateixa es va batejar de ben menuda. la doble o també es cosa seva). tot havia estat pensat i escollit per a que fos bonic i especial i així va ser.

l'única part negativa va ser que mentrestant teníem la yaya ingressada al clínic, amb una neumonia de caràcter reservat. vam passar tota la setmana amb l'ai al cor perquè la pobra està molt pollet, però ja té l'alta i ja és a casa seva, aliena al fet que la seva neta petita s'ha casat, i encara més delicada que abans, si cap.

la ceremònia, al saló de cent, va ser orquestrada pel molt honorable senyor portabella, qui va saltar en mitja hora del meu particular ranking indiferència (diguem un 4) al nivell apreci, posem un 9. d'aprop és físicament més menut però també més humà i més sensible, almenys durant els moments emotius que vam viure i sentir allà. ell hi era de debò, no només en cos i representació. tenint en compte que era un divendres del mes de juny i passades les set de la tarda, penso que cal apreciar-ho. i més quan no esperem res de bo d'aquests éssers pretesament cobdiciosos i àvids de poder i sobrats d'ego anomenats polítics.

jo, com a bona germana tralarí, em vaig emocionar fortament en els moments claus tals com: entrada del meu pare amb la núvia mentre sonava nosequina balada italiana sensiblera. el nuvi abraçant el meu pare. l'amiga de la moore que va fer un discurset preciós. el portabella llegint un poema d'en salvat papasseit (perfectíssimament i prou lentament per a que el gaudíssim tots). el fet de tenir el meu v. al costat juntament amb els intensos moments d'exaltació a l'amor. no em va arribar a caure cap llàgrima però l'entel.lament tipus dibujito dels 70 em va dominar durant quasi tota la ceremònia.

la moore es va casar amb el seu estimat, que és un solet de noi i tots dos ens van emocionar amb la seva felicitat i la seva seguretat en voler-se comprometre per a les restes de les restes. poca broma. aperitius i sopar deliciosos, entorn magnífic, barra lliure, ball fins la matinada i tornada a casa descalça pel mal de peus. tot el que es pot demanar pel casament d'una germana. jo l'hauria repetit però gaudint-lo més poc a poc. però la vida no es rebobina, per a bé i per a mal.

ara que els meus pares ja han enllestit les obres a casa.

ara que ja puc tornar a dinar cada migdia a casa seva i ja no em cal comprar ni cuinar cada tarda.

ara que ja porto gairebé quatre mesos a la nova feina i ja treballo amb quasi-total autonomia.

ara que ja tinc l'aire condicionat posat a casa.

ara que ja se'ns ha casat la moore.

ara que les tardes són llargues i el meu cansament (potser) ja no tant.

ara, ara tornaria a la uni. aniria a classe i potser em remotivaria de nou.

ara ja estàn d'exàmens d'unes matèries que m'he perdut per excuses variades (veure més amunt)

ohhhhhh....

foto: en rafa, ja no tant baby: ja té cinc dents i gateja a una velocitat impressionant. el meu solet de nebot, prota secundari del casament amb la seva presència i simpatia i guapura.

no hi sóc del tot tota

2007-05-30T20:15:00.000+02:00

perfí aterro a casa meva uns minuts per tal de comprovar com van unes obres que s'estàn eternitzant (tres setmanes ja....!!) i que com tota obra amb manobres ha estat i espero que aviat deixi d'estar, plena de xapusses de les més gordes i mai vistes.
m'han foradat mitja casa i tres setmanes després de l'inici de l'ofensiva l'aspecte general continua sent lamentable. hi ha runa arreu i bambes enormes al balcó i escombres pelades plenes de pols i una jaqueta de xandal i d'altres elements d'estil art-deixalla que fan suposar per la forma i el fons que els qui aqui venen a suar la cansalada són tot mascles sense seny ni sentit de la higiene.
les dues colles (els de l'aire i els que piquen i tapen forats) tenen greus problemes de comunicació verbal i els malentesos han estat constants. el que havien de ser tres dies són ja tres setmanes i no tinc gaire clar quan podré tornar a reinar al meu reialme. per ara m'he instal.lat a la república v. on hi estic tant a gust com pot estar un fora de casa. que sigui maniàtica de casa meva no treu que estigui a gust a la seva: ell, jo i el nostre cargol ambrosio, una mascota d'allò més apàtica i passiva però estèticament preciosa. a part de frugal (qui ho fós).
+
degut a l'evident escalfament global i al pronosticat estiu canicular que ens espera, una servidora s'apunta a la llista d'ecologistes de cor però no de cos. m'estic fent posar aire condicionat. una mica avergonyida, però si ho fa tmb perquè no ho puc fer jo? en tot cas, ja no ve d'aquí, com deu raonar el mateix mr. al gore quan encèn les llums de casa.
*
d'aquí a 9 dies (9!!!!) se'ns casa la germana petita (la petita!!!!). aquestes tres setmanes han estat amenitzades per la cerca d'un vestit especial, cerca dura i complicada per unes dependentes sense empatia que no entenien el concepte de no saber el què es vol.
quan vaig trobar la dependenta ideal va sorgir el vestit ideal i tot va ser senzill i van sonar violins i era de la meva talla i no li calia fer cap arrenjament de cap mena.
la meva llista-boicot a les botigues de barcelona queda oficialment ampliada amb tres més, a saber: sita murt l'illa, on em van deixar penjada en pilotes la friolera de quinze minuts mentre buscaven la talla 42 ja que la 40 no m'entrava (aclarint que jo tinc la 38); simorra, on em volien disfressar de papallona fucsia, amb una insistència sospitosament cruel; i denver, on la dependenta em va renyar per no saber el què volia i allà plantada es va quedar.
la falta de professionalitat depentil m'ha esgarrifat. i el tema que vagin mal pagades encara més, tenint en compte els preus dels draps que les hi fan vendre. però la seva manca de simpatia em complicaria donar-lis suport moral en cas de vaga o mani, que reconec que se la mereixerien.
*
i fins aquí per avui. me'n torno a la república v. on per si no ha quedat aclarit no es disposa d'internet, cosa que ens permet gaudir l'un de l'altri durant les agradables vetllades primaverals curulles de xiscles d'orenetes i capvespres groguencs mentre engrapem cireres i maduixes (o això voldríem).

no som res

2007-05-14T22:34:00.000+02:00

jo voldria viure una vida tranquil.la, dins les possibilitats.
centrada

estable

tolerant

amable

i amb aquells petits moments de felicitat que fan que tot valgui la pena.

voldria no patir

angoixes

rencúnies

ressentiments

ni enfadaments aguts

voldria no jutjar. ni culpar. ni acusar. ni renyar.

voldria perdonar i ser perdonada. el més aviat possible.

oblidar

passar pàgina

voldria que tot fos més senzill.

estimar i ser estimada, tant senzill com complicat.

gaudir de l'amor, que tant aviat com el toco em fuig.

la vida no és senzilla. i jo la complico de tant en tant encara més del que no caldria.

sempre ens podem justificar (em puc justificar). que si un mal dia. que si l'altre em va provocar. que si jo sempre intento tenir empatia (ojalà) i els altres amb mi no hi ha manera. exagero, dramatitzo.

en tot cas, torno a ser a l'abisme, i toca passejar-m'hi i mirar avall. no puc tornar a terra ferma. no em llencen cap corda (no me la llença qui jo voldria).

dissabte, dins el meu particular moment melodrama, em vaig enganxar a l'eurovisió. una esplèndida edició, la del 2007.

corroboro al mític íñigo, en que el nivell era alt i (la majoria de) les veus eren molt bones. hi havia cançons ben logrades (la de frança per exemple, que incomprensiblement va quedar a la cua). i tifes que estranyament triomfen com armenia que va quedar sisena (!?)

com als vells temps, vaig puntuar cada país, i a serbia li vaig posar un 7. vaig connectar ràpidament amb aquell to drama fúnebre i em va impressionar la posada en escena, el cor de planyideres (si es diu així) i la pujada en intensitat fins arribar al momentasso heart amb la cantant udolant i el cor acompanyant-la repetint el títol... moo-liit-vaa!! uuuh, uuuuuh, uuuuh!

ni oka da sklopim, postelja prazna tera san, a život se topi... molitva

estic desvetllada, un llit buit m'allunya dels meus somnis. la vida es desfà com gel... pregària.

continuant

2007-05-02T21:56:00.000+02:00

reinicio un nou revifament del blog, i les intencions, aix, continuen sent les d'un (miraculós?) manteniment regular.

la feina m'ha tingut molt ocupada. els darrers temps he estat abduida pels esforços d'aprendre una sèrie de procediments mecànics que ara ja tinc relativament consolidats. dos mesos a prova, dura prova, que s'ha barrejat amb una ansiastènia primaveral aguda. ansietat i esgotament a igual dosi. aprendre a certes edats és dur.

però l'esforç ha donat el seu fruit i avui he signat el contracte indefinit. un regust agredolç em domina. ja tinc una feina estable i ja té les condicions que volia (sempre es pot aspirar a més - etc). però ara em pregunto si el fet de traslladar a un ordinador les instruccions orals o escrites que rebo em suposa alguna mena d'enriquiment personal.

no em caldria reflexionar gaire per a obtenir la resposta. així que tot sigui acabar trobant-li alicient a les malabarícies que he après a fer per a endreçar els rocambolescos moviments de material que es fan a l'empresa on he anat a parar. magatzems virtuals i d'altres màgies potàgies. que la meva cap es desentengui dels meus encara nombrosos dubtes em fa tremolar. sospito (sóc paranoica) que he anat a parar al tren de la bruixa versió laboral i que em cauràn escombrades sovint. però diguem que el fet de pretendre ser experta en desentortillegar marrons em motiva força (potser sóc massoca).

en quant a la part social, el meu orgull i jo hem hagut d'acatar que em tocava a mi adaptar-me i no pas a l'inrevés, i estic en procès, hi ha dies millors i dies pitjors. ara activen l'ambientador quan no hi sóc, detall que agraeixo, allò de ojosquenoven, etc. intento no ofuscar-me amb la qualitat de l'aire que respirem allà dins, entre ambientadors, ordinadors, fotocopiadores, i etc. hi ha dies millors i dies pitjors.

el fet de treballar envoltada de tres altres femelles fa que l'estabilitat i la calma trontollin intempestivament. es palpa un desequilibri hormonal considerable i jo m'afegeixo a saltar a la corda quan m'arriba el torn. el problema ve quan salten les altres tres i jo no (més sovint del que semblaria).

la vida social es manté enfocada i centrada en el meu v. no me'n canso ans el contrari, i això vol dir que no tinc pràcticament d'altra vida social excepte algun dinar/sopar amb les meves estoiques amigues. l'v. es el meu solet i la meva il.lusió i només ens separem per tal de fer el manteniment corresponent a les nostres llars, com és el cas actual.

hem passat quatre dies a castilla la mancha (guadalajara i cuenca). no puc més que recomanar el restaurant casa víctor de guadalajara, on es menja excepcionalment bé, i té uns amos-cambrers ben entranyables, que reposen a la taula del teu costat quan no tenen feina i aprofiten per a fer petites migdiades semi-dissimulades mentre romanen asseguts. escabetx de bonítol, truita a la paisana (amb trocets minúsculs de ceba, patata, pebrot vermell, espàrrecs, carxofa i pernil salat), perdiu escabetxada (el vinagre em perd). bizcochos borrachos. salivo.

a cogolludo (guadalajara) vam celebrar l'aniversari de l'v. amb un cabrit rostit excel.lent (resalivo, quin suquet i quines patates i quina carn tant tendra...!) i un molt bon vi de la terra. ampolla de xupito a dojo i digestió plaent sota una fageda al costat d'un riuet.

i què dir de cuenca. que m'ha encantat. i això que a la ciutat encantada no vam poder anar per mal temps. però passejar pel casc antic de cuenca és una maravella (tot i l'enfilada dels carrers) i si és un capvespre rosat després d'un dia de plujes i cels grisos encara millor (veure foto).

a cuenca hi ha la fundación antonio pérez. visita inexcusable. impressionant convent convertit en museu que per ara ocupa 39 (!) sales plenes de riquesa visual i talent creatiu. gratuit i amb un encarregat entregadíssim que explica tant com vulguis i és molt amable.

total, que retorno, que només havia marxat físicament (em refereixo a virtualment) i que aquest temps he fet un munt de posts mentals, gentilesa de l'hora que trigo en anar i tornar a la feina i a casa respectivament. no s'han pogut materialitzar, l'esgotament ho ha impedit. però les ganes continuen.

continuaré.

continuarà.

continuo.

incomprensibilitats

2007-03-30T17:05:00.000+02:00

després d'una setmana especialment zombi gentilesa dels plastesquecanvienlhora (a sant de què?), afronto (noti's el llenguatge actiu que utilitzo des de que m'he incorporat a una multinacional) el cap de setmana amb moltes expectatives. en un parell d'hores seré camí d'una idílica (o casi) caseta a la muntanya i allà penso desconnectar de tot i més. que només em despertin els ocells i que només m'adormin els estels (i/o els petons-etc del meu v.) aisiiii!!!

la setmana ha estat intensa, no només perquè ja sóc al nivell avançat de coneixement i pràctica de les meves noves i ja no tant flamants tasques laborals, sino perquè a més les relacions humanes que s'han representat al microcosmos del despatx han estat d'una densitat superior al que una hauria desitjat.

puntualitzo que la meva adaptació a qualsevol grup social ha estat sempre i sospito que seguirà estant, per sempre més, traumàtica. no tinc facilitat per entendre ni captar els comportaments grupals, totes les estranyes simfonies que s'entonen quan cadascú toca la seva propia melodia, i la facilitat que sembla que té tot altri per conéixer per on tirar, no pas jo, és clar que sempre entro fora de to o toco tota sola en un racó.

en canvi sí que tinc facilitat per entendre les persones d'una en una. ja tinc classificats a tots i totes els meus nous companys/es. no hi ha paritat però casi (una dona menys). ja s'han creat aquelles afinitats invisibles i aquelles incompatibilitats palpables.

com ja sospitava, cada dia queda més confirmat que m'estic convertint en una senyora maniàtica i paranoica.

les meves manies van de la higiene a l'alimentació, passant per la salut que n'és la mare superiora.

per ara dino a la feina -tot desitjant que les obres a casa dels meus pares finalitzin d'una vegada, cosa que em permetrà anar-hi a dinar cada dia, quinesganes-.

dinar a la feina comporta una llarga dedicació místico-religiosa per part meva com és pensar, planificar i anar a comprar -casicadadia- ingredients sans i frescos i variats, per finalment cuinar-los.

la meva grandiosa curiositat pel tema gastronòmic i pel que cuinen i mengen els altres (frequentment escandalitzada) conclou que a la nova feina:

n'hi ha un (càrreg baix) que diu que fa dieta. cada dia menja arròs blanc amb pollastre/vedella/llom a trocets. de postre fruita. li he suggerit que hi ha més varietat dins l'enorme galàxia dietes, però no sembla tenir-ho en compte.

n'hi ha una (càrreg alt) que diu que no té temps per a cuinar. cada dia menja pre-cuinats. vaig comentar en general que no s'ha d'abusar dels precuinats i va estar-hi molt d'acord.

n'hi ha una altra (carreg mig) que diu que vol aprimar-se i es queixa de que no hi ha manera. cada dia menja l'equivalent a quatre racions normals d'un plat. porta unes carmanyoles gegants, composades bàsicament d'hidrats de carboni amb sofregits variats. a mitja tarda berena. no li he comentat res, espero que algun dia ho capti tota sola.

n'hi ha dos (mascles de carregs mig) que mengen el que els cuina la seva dona. amb una d'elles m'hi identifico força en varietat, estil i presentació. amb l'altra no gens.

aquesta profusió de dinars escalfats dins d'un únic microones provoquen un núvol olorífol (ja hi és aquesta al nou diec?) que s'escampa, benignament, per tota l'oficina.

hi ha la meva cap i la meva putput que mai dinen a la feina. manifesten fàstics i manies variats en relació a cuinar, menjar i especialment en olorar guisats d'altri. -cal aclarir que jo venero l'olor a menjar i que s'escampi encara més. em dona pau i seguetat espiritual i caliu i enyor de la llunyana llar, etc-

en resum, que per estrictes instruccions de la meva cap i la meva putput, l'oficina ha de ser ruixada després de dinar, i cada vegada que elles ho considerin convenient- amb un ambientador sintètic horrorós que em té garratibada.

m'he vist empesa a fer-li saber a la cap i a la putput que la costum de cobrir una olor amb una altra olor és del tot ineficient, i que a més, en una oficina on -malhauradament- no es poden obrir les finestres, la concentració de tòxics que pot produir l'abús de l'ambientador, és pernicial per a la salut de tots.

tot això ho narro ara molt asèpticament, però es va produir en un ambient tens i violent per no dir falton per ambdues parts.

no cadrà dir que no vaig rebre el suport de cap company/a. aquells alegres i xerraries compis que deixen verda la meva cap i la meva putput cada migdia es van quedar del tot muts i/o van posicionar-se manifestament del seu bàndol.

què dur i què injust. ja torno a ser la friki oficial.

el món laboral i jo (poc compatibles)

2007-03-24T10:11:00.000+01:00

porto ja tres setmanes-i-pico a la nova feina, suficients per anar-me mentalitzant de que la meva vida torna a basar-se en matinar per anar a treballar i en tornar a casa baldada dotze hores després (onze i mitja si no m'entretinc en el camí de tornada).

una vida com la de la gran majoria, una vida d'alienada que ven la seva força de treball a canvi d'un salari i que sense poder dir que se sent explotada, pot dir que en tot cas la seva vida personal es veu ben annulada. entre setmana.
(aquí vindria una reflexió sobre la fàbula el rei va desputllat relacionant-la amb el món laboral. el concepte feina com a engany, aprofitant les ambicions dels més il.lusos, la tonteria dels anglicismes per anomenar les posicions (ecs d'argot laboral) i l'esforç que implica en relació al que resta (qualitat de vida, temps propi, realització personal. etc). una auca del senyor esteve versió 2007. pendent de desenvolupar).

voldria haver anat a concerts. entre setmana, impossible. el meu estat mental i físic és lamentable. matinar em mata i l'únic que puc fer a partir de les set de la tarda és posar-me còmoda (I love sabatilles) i intentar fer tot el que em queda pendent per poder anar vestida i menjada decentment l'endemà.

a partir de les nou em retrobo amb l'v. que també arriba baldat de la seva batalla particular, i fins l'hora d'anar a dormir ens dediquem al mutu consol i al relax que donen el sofà i el comandament a distància. cal fer un esforç per a que el nostre amor no es contamini d'elements aliens realment irrellevants però temporalment preocupants (els dits problemes laborals).

l'objectiu és adaptar-me al medi i aconseguir aprofitar les tres o quatre hores dels vespres entre-setmana per a fer coses més interessants, o més enriquidores, o menys alienants. adaptar-me a dormir poc. em penso que és tasca impossible.

per altra banda, i seguint amb el to queixòs ja iniciat, la part social del món laboral és una dificultat afegida per a una ànima delicada com la meva, que viu i deixa viure, i no entèn com pululen pel món tants putputs que fan el contrari (ni viuen ni deixen viure, per si cal aclarir).

a l'empresa on he anat a caure, hi ha un parell d'elements distorsionadors que aconsegueixen alterar la pretesa pau que voldria (íem) la resta.

com a tants altres llocs en els que he treballat, m'he trobat amb una gran majoria de bonagent, que no emprenya ni ganes, i una petita minoria que aconsegueix que la seva particular amargor contamini la resta. gelos o inseguretats o manies o ambicions o curtedat de gambals. o jeta pura i dura. sigui el que sigui, només cal una petita mostra d'aquest tipus d'elements per a que la feina tingui la seva dificultat afegida.

la meva tendència conciliadora lluita fortament amb la meva tendència rebotadora, i la segona ha triomfat ja un parell de vegades. suspir.

me'n faig creus de les ridiculeses en les que es pot arribar a caure. me'n faig creus de que sorgeixin conflictes propis de pre-escolar entre adults pretesament professionals. me'n faig creus d'haver de dir coses que es donen per suposades i me'n faig creus, sobretot, de contemplar en viu en directe i en situ les ridícules trabanquetes que es posen els uns als altres per petites lluites de poder. patètiques.

però em toca estar alerta i desperta i en peu de guerra. ens estem posicionant. sóc la nova i la meva tasca és assumir una feina que algú altre deixa -aparentment voluntàriament però ningú no ho diria- perquè n'assumirà una de nova (visca el vocabulari empresarial). aquesta algú altre és un dels putputs negatius (què-mala-sueeerrrrtteeeee!!!) així que la tasca d'aprendre de la seva mà és duríssima.

per altra banda, haig de guanyar-me un respecte i evitar que em caigui un paket que circula tot brut i enganxifós per l'oficina: el de les tasques que no vol fer ningú. bé, que hauria de fer l'altre putput negatiu però que aprofita la nova situació per a provar sort (amb mi, ésclar).

tinc una cap que en teoria es preocupa i en realitat es desentèn (cas típic, que no descarta que sigui una estratègia dins el meu actual periode de prova) així que la tasca és meva. posicionar-se, terrible concepte. va totalment en contra de la meva ideologia. però si s'ha de fer, es farà. exigències del guió. m'arremango i a currar.

i ara em despedeixo i em relaxo i me n'oblido de tot, que és dissabte i el cap de setmana passa volant (snif).

flors-i-cols

2007-03-09T20:55:00.000+01:00

de tant que te vull, que te trec un ull

(dita del meu poble)

mars marsot ja fa dies que és aquí i amb ell les darreres novetats de la meva darrerament novetosa vida.
aquella entrevista laboral que tanta por em feia em va fer suar i es va fer eterna, però va acabar amb el cap i la cap felicitant-me i donant-me la benvinguda a la seva empresa. força alucinant tenint en compte els meus antecedents.
ja m'he reposat de l'emoció però encara me'n faig creus. de vegades les peces del joc encaixen amb una facilitat que sorprèn, especialment a mi, perdedora nata en jocs complicats amb regles fosques i traidores.
ja fa una setmana que he començat i des de llavors que la totalitat de les meves neurones es troben enfocades a entendre el que m'expliquen i a esforçar-me en aprendre a fer-ho tota sola i correctament tant aviat com em deixin.

el primer dia em pensava que em parlaven en xinès, el segon en alemany, el tercer en francès i actualment ja estem al nivell de portuguès. entenc la majoria de les coses però encara no puc respondre.

la nova feina implica la fi d'una fase de la meva vida que ha durat dos anys i que ha consistit en treballar de jornada intensiva els matins i anar a la uni a les tardes/vespres.
ara treballo fins les sis de la tarda, i podria anar a alguna classe, arribant una mica tard. si en algun moment abans del mes de maig m'organitzo. i em motivo. cosa que dubto força ja que honestament, anar a classe es troba a la cua de les meves actuals prioritats. estic decebuda amb les matèries i encara més amb els encarregats de divulgar-les. el contingut de les matèries d'aquest any sembla una extensió mediocre del contingut de les matèries de l'any passat i jo a això ho anomeno presa de pèl. la sociologia m'ha caigut als peus.
+
la inestabilitat laboral i sentimental han estat la norma a la meva vida durant els darrers quatre anys. sense voler entrar dins una exageració dramàtica, diré que no han estat uns anys fàcils. que fallin amdues coses a la teva vida et fa activar les funcions resistència + paciència + esperança. al principi. al final només quedava la funció resistència. l'esperança defallia. es pot sobreviure en condicions adverses, tots som més forts del que creiem, etc. he après coses, de mi i de les circumstàncies i he trobat plaers inesperats. però ara que (per ara) això ha canviat, me n'adono de totes les emocions i riqueses que em perdia. sobretot sentimentalment. he passat del desert a l'oasi, i s'ha obert una gran finestra cap a unes emocions i una felicitat que havia oblidat.
*
diuen que en els mals moments és quan veus qui són els teus veritables amics. no sé si és gaire convenient dir això, ni tampoc sé si ho és exigir als teus amics que donin més del que poden donar. no tothom és capaç d'estar a certes alçades, de vegades vertiginoses.
el que sí que sé és que quan t'enamores poses a prova la teva xarxa d'amistats. i més en el meu cas, en que he passat d'estar sempre disponible per a l'oci a no estar-ho gens. el meu oci és ara l'v. en exclusiva i tot el temps lliure que podem el passem junts.
sé que he desaparescut del mapa, sé que no hi sóc des de fa temps per a molta gent i sé que el succedani dels emails és insuficient per a regar unes amistats que si no són prou fortes es poden marcir. de fet n'hi ha una que s'ha auto-anniquilat, i amb amb uns retrets (injustíssims) que m'han dolgut molt. no seria tanta amistat, si no és capaç d'entendre que quan estas enamorada, no hi ets. qualsevol que ho hagi viscut ho sap.

afortunadament, la resta de les meves amistats són a prova de bomba.

crec.

i d'abusos

2007-02-20T13:47:00.000+01:00

la part transport del viatge a madrid ha estat una tortura cruel i salvatge.

renfe i iberia son dos monstres malignes que malfuncionen i que no tenen la més mínima sensibilitat ni empatia ni respecte cap als seus pobres clients. tinc el síndrome agut d'usuària maltractada i la frustració de que això no sigui ni tant sols vergonyós per a aquest tipus de megaempreses que abusen del seu poder amb prepotència de gegant malcriat.
l'anada en tren (clot-aeroport): durada d'una hora en lloc de mitja per motius de les obres de l'ave.
la tornada en tren (aeroport-clot): durada d'una hora i mitja en lloc de mitja perquè s'havia d'anar en bus al prat i allà agafar un tren i fer trasbord (i res no arrancava fins que era ple).
l'anada en avió (prat-barajas): durada de cinc hores en lloc d'una hora per motius de que a barajas feia mal temps i ja aterravem i teniem la pista a cent metres quan el pilot va decidir tornar a pujar en picat tot fent loopings. durant una llarguíssima mitja hora vam estar donant bots i fent esses dins un nuvol negre de foscor que impedia saber si anavem amunt o avall, maletes caient i cops arreu, silenci sepulcral entre el passatge. dins el meu atac d'ansietat vaig imaginar que havien segrestat l'avió i que el segrestador no s'havia molestat en passar per cap acadèmia de l'aire ni similar. el patiment va ser llarg i terrible, i quan el senyor pilot es va dignar a donar-nos explicacions va dir que per culpa del mal temps a madrid ens dirigiem a saragossa (??¿¿), on vam aterrar 1 hora i 10 minuts després (8:20). ens van fer baixar de l'avió i trontollant de la por vam arribar a una terminal deserta, on ens van deixar esperant a veure si anavem a madrid en bus o tornavem a l'avió.

el meu interlocutor a barajas, mentrestant (el meu cunyat) m'informava que allà estaven aterrant tots els avions menys el nostre, del que es deia que estava a punt d'aterrar. delirant.
a l'aeroport de saragossa no hi havia responsables ni dispositius d'emergència ni res similar i per tant no ens van donar ni aigua ni opció de menjar ni de medicar-nos ni d'atendre les nostres angoixes. un senyor amb armilla fosforito anava dient cada mitja hora que en mitja hora diria alguna cosa.

finalment a les 9:30 ens van fer retornar a l'avió (davant el pànic general) i el senyor pilot va comunicar pels altaveus que "en principio las condiciones metereológicas son ahora favorables", senyal que tampoc no havia fet cap curs de comunicació ni de psicologia ni d'empatia. a madrid vam aterrar a les 10:40, deuriem anar via sevilla, no sense unes quantes angoixants turbulències que feien saltar el cor i suar les mans en abundància.
desafortunadament haviem facturat una maleta, que, ja com a colofó va tenir a malament de sortir per la cinta rodoladora a les 12 de la nit. ningú ens va atendre ni vam rebre la més mínima consideració ni aplaudiments en sortir de l'avió ni ens van regalar àpats ni dutisfree ni res de res. l'agònica espera de la maleta tampoc va rebre cap mena de suport moral ni explicació coherent. només un són cosas que pasan i au, que contents hauriem d'estar d'haver salvat la vida.
els malsons sobre accidents aeris i el renovat pànic a volar (amb el que m'havia costat de superar) ara ja són cosa nostra.

de reptes

2007-02-20T12:10:00.000+01:00

avui, repte: una segona entrevista laboral.

dins la meva dilatada experiència en ser entrevistada laboralment, la primera entrevista l'acostumo a superar amb facilitat. hi vaig motivada, ilusionada, esperançada i positiva.

en canvi en segones entrevistes sóc una perdedora nata. els motius del desastre s'originen en que passa massa temps entre la primera i la segona entrevista -en aquest cas, tres setmanes- i com tothom sap, tenir temps fa pensar, amb el resultat de que acabo arribant a la inevitable certesa de que la feina perfecta no existeix. i que potser l'horari no mata. ni la localització. ni el tipus de feina. ni el sou. i que potser hi ha alguna altra feina millor a punt de ser-me oferida, i no fos cas que em diguessin que si i jo em precipités i acabés arrepentida. a més, no acabo de veure'm en el rol de guanyadora i inicio una espiral negativa d'autoboicot i perdo misteriosament tota qualitat abans tinguda, responc incorrectament i no aconsegueixo demostrar el suposat interés en obtenir la feina sinó més aviat el contrari. les segones entrevistes les encaro amb una indissimulada desmotivació cosa que provoca la meva eliminació cosa que em confirma que aquella no era la feina que em tocava a la lotolaboral i cosa que m'empeny a seguir buscant.

aquesta segona entrevista d'avui m'agradaria superar-la, però ara mateix em domina l'habitual esperit ansiós i negatiu d'aquests casos. voldria aprendre a adoptar la famosa estratègia guanyadora, que només es tracta de fer veure que ja has guanyat. tant difícil com fàcil sembla.

la part familiar i laboral-artística del cap de setmana han estat molt positives. tot i el temps limitat, hem menjat (rebé) i conversat amb la meva germana i cunyat i he pogut tenir el rafa a coll força estona i ens hem comunicat en vocabulari rafalià i molts somriures i ganyotes (quin nebot més repreciós que tinc...!!!!).

en quant a arco, les meves prevencions eren infundades, la quantitat de gent snob per metre quadrat era insignificant. l'art exposat en general em va satisfer molt, i encara resto astorada de la paciència dels artistes coreans i les seves obres a base de vestir escultures amb xiclets de maduixa o de grans d'arròs o de lluentons (etc).

altra cosa és que el contingut d'arco sigui inabastable de veure i d'assimilar en un dia, i que l'empatx-empanada mental amb el que vaig sortir d'allà despres d'estar-hi set hores i veure més de 100 stands fos descomunal. l'excès i la sobredosi cultural que se'ns subministra a les pobres ratetes que som els consumidors-massa és el que es porta. una exposició d'art és en principi una experiència agradable i enriquidora. cent en un mateix dia ja es transformen en una aberració i una tortura. el mateix es podria dir d'un concert versus vint-i-cinc (festivals etc.) o potser sóc jo que no m'adapto a la generositat dels gestors culturals d'avui en dia.

la tieta se'n va a madrid

2007-02-16T13:20:00.000+01:00

ai uix, pretenia escriure el dilluns i no vaig poder. ni dimarts. dimecres va tocar fer una gimkana per liverpool de l'estil de les que he vingut fent els darrers temps a l'encara feina actual (matinar + aeroport + ruta en cotxe + fàbrica + màquines + traduir el més diplomàticament possible negociacions rocambolesques + retorn).

el que vaig veure de les rodalies de liverpool em va encantar. casetes de maó vermelles, portes multicolors, rodalies amb molt de verd i construccions baixes, botigues destartalades (precioses) i carreteres estretes amb aquells cotxes que sembla que se't vinguin al damunt. tot molt romàntic si no hi hagues anat per feina i amb una companyia no ideal per a un sant valentine's day (que plastes).
ahir dijous em va tocar fer de tot i més per al manteniment de la llar (rentadores supermercat encarregs farmacia i tal) i avui en tres horetes marxo als madrids: a veure la germana, a veure el rafa (veure foto) que està fet un madricatalà rosset gordi guapo i simpàtic (em deleixo perquè m'empastifi de papilles de verdures), bé, a veure la família i amb l'objectiu personal d'acompanyar el meu amor a la fira arco, gran curiositat i grans prejuicis d'imaginar masses d'snobs prepotents arreu i jo fent fotos de tot, si tinc el valor.

les classes semblen interessants però però però resulta que els professors de les assignatures dites sociologia contemporània i tècniques d'investigació social II es van passar ambdos les dues bones hores que duren les classes declamant sobre el sistema sanitari nord-americà i les seves indubtables i horribles deficiències, de les que no en tinc cap dubte, però de les que no hi ha menció alguna al programa de cap de les dues assignatures. el sistema sanitari nord-americà em surt ja per les orelles donat que resulta ser el discurs-denúncia preferit dels senyors professors de sociologia a la UB. els demano coordinació i un representant únic que difongui el tema per tal de no frustrar les ganes d'aprendre dels pobres alumnes que com jo, hem d'atravessar la ciutat amb mil-i-un incidents per acabar aterrant al discurs personal del profe que ha viscut a usa i ens explica les seves peripècies i ens deixa anar les seves subjectives crítiques que potser suscric o no però aquest no és el tema. els donaré uns dies d'adaptació que potser estan escalfant motors (és divendres = estic de bona fe).

per acabar amb l'addicció que segueixo patint de parlar de gasnatural, haig d'aclarir algun punt (es pot saltar aquest pàrraf sense cap problema). primer i perquè no sigui dit, diré que si tant els he criticat és perquè els pago un servei d'assegurances per la llar que inclou atenció i solució urgent d'incidències. i ara ells m'han de pagar la factura de fagor (excepte la peça) i resultarà que si compto el que pago i el que rebré, he sortit guanyant i ells perdent uns bons calers, cosa que no em satisfà sinó que m'horroritza pel que implica de terrible descontrol per part seva. ara ve la fase persecució per a cobrar, ben documentada per tota mena d'usuaris patidors dels serveis als nostrats informals paisos mediterranis.

ja som a mig febrer, ja venen els bunyols de quaresma, ja no és fosc a les sis sinó a les set, segueixo de finalista a les dues empreses i mentrestant segueixo buscant feina que qualsevol se'n refia.

esbandida del dia

2007-02-06T12:47:00.000+01:00

ja tinc aigua calenta. talment com en una peli thriller, quan més angoixada i desperada em trobava i quan més dolents es tornaven els dolents (mai no podré oblidar la pèssima atenció per part de l'empresa subcontratada per gas natural per a (mal)atendre els clients), va arribar l'ultraheroi disfressat de tècnic de fagor i en un parell de dies va trobar la peça defectuosa i ahir ja la va canviar (no és cap miracle, és que els de gas natural no la troben perquè no la saben instalar, digué l'ultraheroi).

a més, la peça no val 336 € sinó 103 € (flipo) i la meva caldera funcionarà perfectament durant molt de temps, i amenaçar amb averies i problemes era l'estratègia mangui dels de gas natural, que més que reparadors són instaladors (reflipo).

total, que ja tinc la caldera funcionant a tot gas i anit vaig dutxar-me i l'aigua calenta va arrossegar tots els meus traumes i conflictes i penes, que quedaran ja finalment desofegats amb aquesta crida denúncia als de gas natural: quina vergonya, quin mal servei, que timadors, estafadors, mal educats i mentiders. quin disgust patir la seva feina mal feta.

entre això i l'afegida de governs i institucions variades a l'apagada del dijous passat, només queda una trista conclusió: estem en mans d'uns insensibles i uns cínics. no segueixo que se suposa que ja estic contenta, però aquests darrers incidents m'ha ben obert els ulls. han encès la metxa i penso combustionar llargament i tant com pugui en contra dels abusos i les mentides dels qui han de treballar pels interessos dels ciutadans / clients i no ho fan (però cobrant).

en quant a la meva vida personal, segueixo buscant feina. he anat a dues entrevistes delirants, una perquè me la van voler fer en francès, que és una llengua que entenc però no practico ni parlo bé (a imaginar les incoherències que deuria dir), i a la que tindria per cap un ex cap a qui recordo amb poca simpatia (el món és un pañuel). i una altra amb un gerent entrajat amb un llenguatge no verbal estrafolari que encara no he desxifrat (tinc un llibre que en parla, però no trobo l'apartat arrossegar mig cos pel damunt la taula i estirar i arronsar els braços alternativament mentre es fan preguntes suposadament capcioses). curiosament sóc finalista a ambdues, cosa que no vol dir res, ja que al meu currículum professional privat consto com a reina dels finalismes no culminats.

han començat les classes i avui pretenc fer acte de presència. al setembre em vaig matricular de tres (en un excès d'optimisme que ara he perdut).

el meu nou status sentimental (em+a parellada) el porto amb alguna dificultat. em costa adaptar-me al fet de conviure durant tres dies a la setmana i desconviure la resta. quan m'acostumo a una cosa arriba l'altra i vice-versa. no és fàcil, ni dolent. en principi tot és bo, però jo no sóc persona de canvis de costums i això em descol.loca i/o descentra una mica.

dissabte vaig comprar una bàscula digital i m'hi he fet addicta. anit pesava 700gr més que al matí (que em sembla poc tenint en compte el que vaig menjar).

la bàscula m'ha fet renovar les sempre latents ambicions de menjar sa (molta fruita i verdura i peix, pocs greixos i pocs dolços excepte la xocolata que és molt sana). per a menjar bé i sanament cal molt de temps (per comprar i cuinar-ho tot adientment) i és aquest el punt més feble del projecte.

una cuinera professional m'ha dit que les amanides que venen ja netes porten un excès de cloració (que no surt com a ingredient, ja que suposadament després les esbandeixen, suposició no sempre correcta) i que és més sa l'enciam de tota la vida netejat a casa. això trastoca profundament una de les parts que funcionaven del projecte. el mercadona em facilitava molt la vida pel que fa a les amanides netes i tallades. caldrà rebuscar pels armaris la centrifugadora de l'enciam, que per alguna cosa la tinc. en els propers dies aniré estirant del fil per arribar a la no estranya conclusió que el de tota la vida sempre ha estat més sa, cosa que impedirà, per impossibilitat horària, el retorn a les sempre latents ambicions de menjar sa.

imatge, de László Moholy-Nagy.

wow, estropicis i dutxes nocturnes

2007-01-31T11:41:00.000+01:00

he intentat imaginar els avantatges que pot suposar per a la meva vida d'usuaria habitual el nou windows wow, i o em manca imaginació o em sobren facilitats amb l'actual sistema. ja estic bé com estic, i preferiria que les innovacions tecnològiques anéssin una miqueta més poc a poc, que una és inadaptada nata als canvis i tot això li afecta més del que no sembla. calia un nou windows? a mi no, i diria que a la butxaca del sr. gates tampoc. la perspectiva del temps ens farà saber si el món agraeix aquesta innovació, o no.

desitjo profundament que el follet maligne que se m'ha instalat a la cuina desaparegui a partir de demà, en l'avinentesa del canvi de mes. no desitjo que vagi a cap altra llar, això seria molt lleig per part meva. que marxi on no emprenyi a ningú, com a destí prioritari urgent i express.

a la cuina, a part de que la caldera segueix sense funcionar, com més avall detallaré, han passat d'altres coses, a saber:

-dilluns: la rentadora va fer petar els ploms i a més perdia aigua per sota. té onze anys i bon aspecte en general. la tracto bé i treballa amb prou descansos. no m'atreveixo a tornar-la a posar.

-dimarts: la nevera se'm va buidar al damunt. en realitat es va trencar una peça de plàstic que aguanta l'estanteria central, i tot el seu contingut va caure al meu damunt i/o rodalies, per acabar finalment al terra. resultat: el pot de ketxup i un pot de melmelada trencats, empastifada impressionant al terra amb vidres barrejats i la resta de productes fent una orgia fastigosa al damunt. una nova estanteria ja ha estat encarregada (no es ven la peça defallida sola) i si tot va bé aviat la tindré i la nevera deixarà de tenir l'aspecte de caos que té ara mateix.

-dimecres (avui). en treure un plat del microones pel damunt del meu cap (és damunt la nevera) m'ha relliscat i ha volat per la cuina, caient finalment al terra amb el seu valuós contingut: carxofes bullides. 17h: plat i carxofes segueixen a la cuina, davant el trauma que em causa haver de tornar a fregar estropicis.

tremolo de pensar que em pugui quedar sense nevera o sense rentadora. no deixo d'agraïr a la ciència totes les facilitats que ha dut a la vida domèstica i que quedi constància de la contradicció que emmana d'aquest escrit, i en general, de tot el que dic, penso o imagino.

com que m'haig de desofegar d'alguna manera, aquí van els darrers aconteixements relacionats amb la caldera (només apte per a massoques o pervertits aficionats a les desgràcies domèstiques):

la peça de la caldera no arriba. n'hi ha per dies. problemes molt estranys i que no havien passat mai amb la distribució de la peça. el servei d'atenció al client de gas natural m'aclapara a trucades. m'informen que han rebut una comanda de peces i potser hi ha la meva. m'informen que els sap molt de greu però que la meva peça no hi era. m'informen que estàn fent el seguiment del meu cas i que ho sàpiga. per trucar que no sigui. la cançoneta que posen mentre et deixen en espera (la de l'anunci de la tele, que és la dels anuncis de la casa de las mantas que feien per la ràdio) la relacionaré per sempre més amb la caldera i la manca d'aigua calenta i les dutxes a base de pots d'aigua escalfada a la cuina (dutxes ecològiques, que es gasta molta menys aigua). és a dir, serà la banda sonora d'un periode especialment incòmode de la meva vida. ho sento per l'irving berlin que segurament no la va crear amb aquestes intencions. la publicitat perverteix la música d'una manera insospitada i terrible.

fruit de l'adaptació a les circumstàncies se'n deriva una inadaptació a l'antiga normalitat. quan sóc a la feina i obro l'aixeta i surt aigua calenta em maravello tant que em venen ganes de pegar salts i bots i xisclar com un mico exaltat de tant miraculós com ho trobo.

els meus desordres obsessius compulsius es troben actualment aturats dins el terme i concepte dutxa. aprofitant una de les manies del meme de la ínia, que és dutxar-se de nit, aprofitaré per a aprofundir en el significat del costum dutxa matinera versus el costum dutxa nocturna.

en primer lloc, aclariré que jo també sóc de dutxa nocturna. el motiu principial a l'hivern és que de nit la casa està més escalfada, el secundari és que així puc dormir uns minuts més, i el general és que a la nit tinc temps per a les cures post-dutxa com són les cremes i tal.

per altra banda, i seguint amb les bondats de la dutxa nocturna, diré que, en contra del que proclamen els fonamentalistes de la dutxa matinera, la dutxa nocturna és més higiènica.

la dutxa matinera deixa aquella fantàstica sensació de frescor i netedat, puresa per a afrontar un nou dia etc, però durant el dia, el cos transpira, traspua i es va embrutant de milers de partícules contaminants (per no dir virus i bacteris i fongs i altres bitxets com podrien a arribar ser puces o polls). tornar a casa amb aquesta capa, potser invisible però real, de brutícia, refregar-se pels sofàs i les cadires, i finalment ficar-se al llit, als entranyables llençols de casa, em sembla una gran marranada.

el cicle neteja + brutícia lògic es torna ilògic amb la dutxa matinera, i la seva acceptació social, almenys a casa nostra, hauria de ser estudiada i analitzada. les conclusions podrien ser no gaire agradables, però caldria afrontar-les i assumir-les (hipocresia?...).

afegiré que la dutxa matinal + la dutxa nocturna (que deu practicar una selecta minoria dels fonamentalistes de la higiene) no és recomanada pels dermatòlegs ni pel govern ara que mira de fer-nos estalviar aigua.

ja acabo per avui, que ara toca planxa, tot pregant que l'artefacte respongui al que s'espera d'ell i no em dongui cap més ensurt.

demà comença el nou semestre: classes. no sé com aniràn perquè els meus pares tenen la casa en obres i vindràn a dinar a casa aleatòriament i alevosament. com per exemple: demà.

imatge: els buscadors de la peça de la meva caldera, en primícia.

mandaovien

2007-01-26T12:25:00.000+01:00

aviam. estic molt refredada i segueixo sense aigua calenta, però és divendres i fa sol, i això em fa pensar en positiu i recordar que ambdòs inconvenients són reversibles (espero).

però ni el solet ni el divendres no em poden fer oblidar la incompetència dels de gas natural.
dilluns, el tècnic d'urgència de la caldera em va dir que la peça de recanvi trigaria 48 hores en arribar.

però no em va dir que si no l'hi demanava immediatament allò ja no es consideraria urgència i en tal cas la peça trigaria 7 dies. com que davant d'un pressupost inesperat vaig preferir fer la clàssica consulta amb el coixí i la vaig demanar l'endemà, ara resulta que la peça qui sap on para.

i cap element de l'engranatge burocràtic de gas natural no hi poden fer res al respecte. cal esperar amb paciència a la resolució de la incidència, conclusió de la senyoreta teleoperadora tot i les meves lamentacions de que estar-se sense aigua calenta durant una setmana és una barbaritat, i que quin sentit té enviar un tècnic d'urgència si després la urgència la transformen ells mateixos en no-urgència i al damunt no se m'informa. res. ella no hi pot fer res de res de res. puc fer una queixa per escrit, és clar. el dret a la pataleta me'l deixen tenir. la peça dels collons dormita en algun racó quan fa dos dies que hauria d'estar treballant a tot ritme dins la meva caldera.

per tal de desmentir el rumor de que fa cinc dies que no em dutxo, aclariré que sí. que em dutxo. a la cuina escalfo aigua a l'olla de fer escudella, la trasllado al lavabo i allà, amb l'ajuda d'un cassó petit em vaig tirant l'aigua calenta pel cap (cal rebaixar-la una mica amb aigua freda de l'aixeta). estil jungla o estil romà o estil peli destape dels setanta. les primeres vegades feia gràcia, però actualment ja no. vull dutxar-me en condicions, vull que l'aigua calenta torni a sortir per la carxofa!!!

per oblidar el mal humor generat per una situació tant lamentable, i ho reconec, per descansar braços que estic baldada entre olles i cassons i esforços variats, ahir tarda vaig tenir la iniciativa i l'empenta i el valor d'anar a una nova pelu del barri i demanar un bon tall de cabells. l'engrescada perruquera em va fer el pentinat de la victoria beckham sense informar-me d'un detall tant rellevant. avui, agraïda a la providència via internet, ja ho he sabut, i pateixo un atac de ridiculesa aguda. primer pel pentinat, que em queda quico i que no m'afavoreix en absolut (reminiscències maripauhuget) i després per la humiliació que em significa imitar algú, cosa que jo mai de la vida faria conscientment. mai. i menys per anar suposadament a la moda. coi.

donat que durant el procès i fins el moment d'arribar a casa, vaig estar ben contenta, caldrà deduir que vaig ser drogada o hipnotitzada o posseïda o abduida d'alguna manera que encara no entenc. sigui com sigui, el primer que faré en sortir de la feina serà anar (amb gorra) cap a la pelu a desfer aquest malentès en forma de pentinat a la (horror) moda.

bé, doncs, és divendres i fa solet i la providència o el temps o la bona voluntat de qui calgui faràn que el refredat, la caldera i el pentinat siguin oblidats, en un temps prudencial, per sempre més per irrellevància aguda.

requeixes d'hivern

2007-01-23T10:04:00.000+01:00

23 de gener. fa fred, dimarts. cap pont a l'horitzó. estic sense aigua calenta. no aconsegueixo fer ordre. no he anat de rebaixes. se m'ha acabat el te verd i el negre no em ve de gust. he perdut la inspiració per a cuinar (que no la gana): sintomatologia hivernal aguda.

els efectes secundaris es manifesten en forma de manies variades i malhumorades: no em fa el pes el blogger beta i menys encara el seu lligam (?) amb el google i jastabé d'empreses que s'emboliquen entre elles i ens deixen als consumidors obligats a relacionar-nos amb qui potser no voldriem, si poguessim escollir.

i jastabé d'ofertes de treball humiliants (qui pot viure amb 15.000 € bruts l'any??? qui té els sants collons de pagar aquesta misèria i preten rebre a canvi una feina ben feta???)

un dels meus somnis si em toqués la primitiva consisteix en que reclutaria un regiment de persones (benpagadíssimes) com a candidats perfectes per a tot tipus de feina. anirien a les entrevistes, farien caure de cul els entrevistadors amb la seva professionalitat i experiència i personalitat, i un cop se'ls digués el salari, esclatarien a riure, escandalosament. i marxarien rient, escandalosament. l'activisme duraria fins que els salaris fossin dignes del que demanen i del nivell de vida, i no tinc cap dubte que els meus candidats es duplicarien i triplicarien i multiplicarien fins aconseguir la fita. somniar és gratis. caure de cul a la realitat, també.

ara anem per a la funesta relació caldera a gas (natural) + agbar (o aigua amb calç i clor i verins variats a preu d'aigua de manantial pur):

la meva fins ara sorollosa però professional caldera fagor ha fet un pet, i ja no treu aigua calenta. el tècnic em diu que:

1. la calç de l'aigua s'ha carregat una peça fonamental de la caldera (com als anuncis aquells de la tele).

2. la peça fonamental val 336 € i triga dos dies en arribar.

3. la garantia per a 5 anys de la caldera no cobreix la peça fonamental, doncs ja en fa 6 que la tinc.

4. aquestes calderes, un cop passada la garantia, comencen a petar. avui serà la peça fonamental, demà serà una altra, i així em passaré la resta del temps fins que decideixi canviar de caldera.

5. encara que canvii de caldera, si no tinc un aparell que tregui la calç de l'aigua, tornaré a tenir el mateix problema.

conclusions:

agbar: menys edificis fàlics i més vergonya: l'aigua que pago al preu més car d'espanya no es pot beure (ecs) i al damunt se'm carrega la caldera. on s'és vist??

fagor i tots aquells fabricants que fan el mateix, i el món capitalista en general: llençar aparells cada cinc anys no és sostenible, és lamentable. i aviat les deixalleries ens taparan les vistes.

no em queda més temps. el proper serà en positiu :)

(primer) resum dels darrers 15 dies

2007-01-11T11:51:00.000+01:00

salutacions. sóc l'encarregada del manteniment d'aquest blog i confirmo que aquest 2007 s'ha iniciat amb el seu corresponent incompliment de promeses, en concret la d'escriure-hi més sovint.

els motius son tant variats que donarien per a extendre'm molt. els podria resumir en:

8 magnífics dies a màlaga, córdoba i granada: tres ciutats encantadores cadascuna al seu estil, i on es menja espectacularment bé i divers de l'una a l'altra, o no (depèn), es camina molt (si es vol), i fa bon temps gairebé sempre (per exemple, aquests 8 dies).

3 dies de descans a barcelona incloent dieta exclusiva de verdura i amanides, i intents d'ordenar i organitzar la casa.

4 dies de retorn a la feina (mentre duri) amb tardes dedicades (menys que més) a l'estudi: estic d'exàmens. ejem.

tot això ha impedit que les meves bones intencions s'hagin traduit en els seus corresponents bons actes, i tal.

com que no pretenc seguir esbombant promeses amb risc d'incompliment, a partir d'ara ja no faré esment de si escriuré més o menys. desitjo seguir tant com el meu temps lliure (que no tinc) em permeti, i en tot cas, i contravenint l'article 2 del meu estatut, he decidit pensar sobre què escriure i fer esborranys (decisió que podria no materialitzar-se).

sobre andalusia: encisada: bonica, alegre, tant per veure i per beure i per menjar. les tres ciutats visitades tenen un transport públic exemplar per puntual i net i modern (tmb: cal que imitin la freqüència i les targetes de transport recarregables). i una hosteleria ídem. els cambrers són amables (molt), la cervesa boníssima (estrella damm: prenguin nota de com es fa la cruzcampo, facin el favor), i regalen tapes (encantadora costum). a totes tres ciutats m'ha donat la sensació que hi ha molts calers i totes tres coincideixen en tenir oficines de marina d'or (relacionat o no).

sobre el mètode de reserva d'entrades a l'alhambra (monopolitzat pel BBVA): escandalòs. el dia 17 de desembre varem reservar dues entrades per al dia 3 de gener. el dia 2 de gener, desorientats potser, vam matinar per a la visita que no era. quan, un cop allà a dalt, ens vam adonar de que les entrades eren per l'endemà, vam decidir seguir a la cua, a l'aire lliure (temperatura aproximada, 2ºC), amb la lloable intenció d'estalviar-nos la cua del dia següent.

la cua formada per la colla de desgraciats que havien/m tingut la (mala) idea de reservar entrada prèviament és tractada amb falta total de respecte i va a una velocitat d'unes 50 persones/hora (algú m'expliqui quins tràmits tant llargs calen per a treure una entrada previament reservada). cal aclarir que la cua formada pels superdotats que no havien reservat entrada prèviament va a una estupenda velocitat de 50 persones/minut.

després de l'hora d'espera (geladets), ens van dir que l'entrada per l'endemà no es podia donar, ja que el BBVA no els dona la llista fins el mateix dia. BBVA: sou uns jetes. a saber què feu amb els calers rondant. per part meva us penso boicotejar tant com pugui i més. vam fer una (inútil) denúncia al respecte.

continuarà.

foto: un reflex a l'aigua de l'alcázar de los reyes cristianos (còrdoba): bonic per fora i buit per dins.

nadal 2006

2006-12-26T23:29:00.000+01:00

festes de nadal passades per una grip intestinal. hi ha res més adient per a algú que patia per l'excès de calories d'aquests dies? hi ha res més dur per una golafra com jo que duia setmanes somniant amb els àpats i que oblida el tema calories tant aviat té el plat al davant?
aquest any ha tocat una nitbona amb febrada i esquena partida i nàusees i fàstics i desdejuni absolut.
un nadal amb notable millora general, però encara mig desganada: caldet sense galets, dos canelons (de peix), una cuixa (força petita) de pava. i aigua de vichy. ni cava ni vi ni torró. res per a sopar que va semblar que tornava a recaure.
i un sant esteve amb l'eufòria del perfíjaemtrobobé: vermut amb patates i olives i escopinyes, llagostins, un caneló d'ahir, una espatlla de xai rostida amb cebeta i patates (quatre), vinet, torrons, copeta de cava, neula (de xocolata). aix. ara em noto empatxada. he hagut de renunciar al pantomàquet amb pernil que se'm oferia a ca la família i he retornat al meu cau del desdejuni renegant de la neula i el rostit.
demà toca fruita i verdura en racions moderades i austeres i infusions a dojo. bondat màxima, que dijous marxo a passar una setmaneta al sud. desconec el sud d'espanya, només en tinc les imatges estereotipades dels guiris: toros, fino, tapes, flamenc i salero. suposo que trobaré això i més. ho penso observar tot amb màxim interés i si és possible m'entregaré al consum de les tapes i el fino.
*
aquest primer nadal sense yayo hem tingut el rialler rafa amb nosaltres, cosa que ens fa babejar a tots d'una manera espectacular. no cal que digui que no hi ha cosa més bonica i simpàtica que el meu nebot, i que m'he hagut de reprimir duríssimament d'agafar-lo per por a encomanar-li el virus. suspiiiir.......
un nou nadal, i ja en van tres, soltera. ja gairebé m'havia acostumat a veure les germanes aparellades i jo no, però aquest any la clandestinitat em té el xicot guardadet. encara no toca, i cada ovella ha anat al seu corral. si bé estar sola em satisfeia en general, anar sola a les trobades familiars m'aixafava cada vegada més. com si la meva obvia soledat fos extra visible i fes lluir amb més força les meves innombrables tares. en certes situacions socials estar en parella és un suro que cal per a no naufragar (tant).
^
suscric la gran tendència general de no ser materialista ni consumista però que m'encanti rebre i fer regals. al no ser materialista ni consumista tampoc sé massa què demanar ni què regalar, cosa molt mal feta, doncs arriba el dia i alguna cosa s'ha de demanar i fer. aquest any hem estat tots poc inspirats i els regals s'han quedat a l'àmbit de la llar: gots (germana), bata (moi) sabatilles (cunyat), carret de la compra (germana), tele plasma petita (pels papis), robeta i ninos (rafa).

així doncs, un nou nadal ja ha passat. gens igual i ben diferent dels altres. una nova estació dins el paisatge de sempre. un arbre caigut, una flor que ha nescut, unes noces a la vista (germana petita) i la resta que seguim caminant, jo entrebancant-me amb els virus però ben contenta.

imatge: proyector (2006), de romero martín.

evolucionar¿?

2006-12-20T12:05:00.000+01:00

oh, feia dies que no em passava per aquest raconet, no per manca de ganes sinó d'allò que tant repeteixo (temps). la primera sorpresa és que blogger també canvia nosequè del format. coi. com l'explorer i el windows media.

no m'agraden aquestes enganyifes, els canvis de format que no de contingut.

i m'agrada molt el disseny i no diguem els logos, però tot el modern i innovador i novetós em costa d'engolir, a part del disgust que comporta la readaptació forçosa. les innovacions acostumen a ser pretencioses i demostren una gran manca de sensibilitat cap al que jo tendeixo: seguretat, tradició, respecte, permanència, fons. sóc de concepte retro. i quines ganes de marejar i quines ganes de canviar el que no cal ni ningú demana!
és clar que ja podria estar acostumada, amb els nostres metamorfoseats bars i farmàcies i restaurants i botigues. però no caldrà dir que el concepte reforma no va amb mi. no diguem si al damunt els materials i dissenys són de trontollosa qualitat, i quan l'essència, per poca que n'hi hagués, queda fatalment aniquilada. format original, si els plau, i aparquin les pretensions de modernitat. gràcies.

els consumidors necessitem novetat per a mantenir l'interés? i quan ja hi ha interés quina mena de gràcia és la novetat? i quan no n'hi ha serveix de res? gurús del marketing i del disseny i de les vendes: reflexionin.

+
els nostres bars i restaurants (a la moda) s'han entregat a l'estètica centre-europea/anglosaxona en quant a ornamentació i ambient nadalenc, és a dir: llumets petitons, en preferència blancs + espelmetes a la taula. aquella certa austeritat sutilment il.luminada dels protestants. em queda el gran dubte de saber com és l'estètica nadalenca mediterrània clàssica. el catolicisme auster també es deuria il.luminar d'alguna manera, potser més colorida (diria).
*
la caldera grinyola, massa dies tancada. he assumit i acatat que he abarcat molt i el resultat és l'inevitable fracàs general en abarcament massiu:
la universitat mig abandonada presencialment per cúmuls de circumstàncies i la motivació per les assignatures d'aquest segon curs tant grisot molt perduda. exàmens a la vista. toca estudiar fort i passar pàgina a un semestre ben decebedor.
la salut trontolla lleument i ara tinc una refregrip antipàtica. recorrents reclusions habituals darrerament.
la casa s'ha afavorit dels efectes de la salut i gairebé tinc enllestida la decoració ikeanadalenca i la resta endreçada i recollida en un nivell altament satisfactori. la nevera també força plena i neta.
el blog mig abandonat i jo darrerament repetint com un lloro que no tinc temps. les bones intencions segueixen i a mi de caparruda només em guanyen els manyos 100%. el blog segueix i m'aventuro a prometre que amb més continuitat. (les bones intencions comencen l'ofensiva).
la cerca de feina està engegada, ja he anat a una entrevista amb test torracollons (el dia més feliç de la meva vida? el més trist? a qui admiro i perquè? a qui detesto i perquè?). el meu fort no és vendre'm (ni vendre) i tot aquest procès de buscar feina i oferir la meva candidatura em tenen ben ofuscada. no diguem els patètics anuncis en els que manca informació bàsica tal com: localització de l'empresa, horari i sou (!!!). quines ganes de fer perdre el temps, i quina falta de respecte. quina prepotència.
(gr).
el tema sentimental marxa a tot ritme i caliu i alegria, amb algun petit entrebanc producte del no sempre fàcil ajustament de dues ànimes que s'han trobat (perfí) i que havien rodolat ambdues pels cantons no sempre fàcils de la vida. uix. sona dramàtic però així és. la intensitat dels bons moments supera tot entrebanc. i que segueixi.
¨

els companys del blog la tertúlia es van avenir a deixar-me a la banqueta de reserva uns mesos, donada la meva acaparamenta manifestada en el moment d'assumir que allò també necessitava manteniment. ells segueixen escalfant motors amb temes com "posseir" i "estereotips", i jo ja estic gairebé a punt per a la propera reincorporació al terreny de joc.

punt i seguit :)

el meme del pàrraf

2006-12-11T23:03:00.000+01:00

seguint indicacions de l'il.lustre pere saragatona, procedeixo a transcriure la cinquena frase de la pàgina 123 del llibre que tinc a la dreta. aclariré que a l'habitació de l'ordinador també hi estudio i treballo i que no hi acostumen a caure llibres de llegir sinó de pair (és un dir, en tot cas, totxos més o menys feixucs).

els de llegir els tinc a l'estanteria del menjador i els gaudeixo al sofà, no podria pas en una cadira que és on sóc ara.

sense més dilatacions dilatades, passo a procedir:

"Estudiar la miseria, o las clases medias, o una profesión cualquiera, o un conflicto social determinado, carece de todo sentido si quien intenta explicarlo no lo sitúa en su marco general ni explicita las relaciones que cada fenómeno, estrato, tensión o grupo humano mantiene con el conjunto."

aprofitaria per a afegir: no em digui!!!!!!

("teoría sociológica clásica", d'en Salvador Giner. capítol 5 "conflicto social y emancipación humana: karl marx y friedrich engels"). ara hauré quedat com una pseudo empollona, jjojojo...

li passo el meme a ningú en concret i en particular a l'alatrencada, en dersu, l'egotista que ha retornat, la inia, i la violette moulin.

santornem-hi

2006-12-04T11:00:00.000+01:00

desembre. ja és aquí. i santa llúcia i els torrons i les festes i la setmana de vacances que tindré i la més que probable probabilitat de que aquest any adorni la casa amb boles de colors i de que reneixi el naixement irreverent de porquets. il.lusions i manca de temps, just a l'inrevés que l'any passat.

una setmana en blanc, ha passat, lenta però volant. una dolència atípica amb visita a urgències, diagnòstic empipador (antibiotics), i símptomes dolorosos, incòmodes, invalidants. el procès remet, i creuo els dits per a que les proves que em faràn en deu dies així ho confirmin.

el meu metge ha saltat al subnivell d'ex metge. una pèssima atenció telefònica, un diagnòstic erroni i prepotent (cap pregunta i conclusions falses i ridícules als símptomes que li vaig explicar) i unes delirants explicacions sobre les seves prioritats laborals que ni m'importen ni em pertoquen. i el que ja no té remei: la pèrdua total, irreversible, de confiança en ell. sí que tenia una cosa, i em calia tractament urgent i intensiu.
obligada a anar d'urgències a la mútua o a la seguritat social, vaig escollir la mútua perquè 1) no m'estava pas morint, i 2) no volia perdre tot el dia esperant (vaig esperar només hora i mitja). un cop fet el diagnòstic per urgències, no pretenguis que et puguin fer les proves urgentment. no hi ha hores, estàn a tope, la sanitat privada també està col.lapsada (tremolem).

el dolor t'aïlla i només hi sou tu i ell. la resta es relativitza en relació galopant contrària. el dolor és com una goma que s'expandeix, sorda, insensible, incansable. et fa patir i no saps fins on arribarà. fins que, de cop i volta, remet. molt poc a poc, la goma es va contraent, lentament, surts de la boira i es torna a dibuixar la realitat nítidament. tornes a ser tu i la resta del món, i els records boirosos de la tempesta s'esvaeixen, com un malson que ja ha passat.

he celebrat el retorn al món dels que no es troben malament amb un croissant. una menja exquisida i semi prohibida que feia anys i anys que no em permetia. un croissant flonjo amb una capa cruixent i dolça, una rajola de xocolata negra i el meu te verd amb llimona. petita celebració íntima i retorn a l'anomenada vida normal amb un exàmen aquesta tarda.

i mentrestant, tot continua igual. un fons estable amb alguna onada gegant, no ens confiessim pas. seguim surfejant.

2006-11-27T00:34:00.000+01:00

Death Cab for Cutie - Someday You Will Be Loved

me-me-menjar!!

2006-11-24T11:24:00.000+01:00

la manca de llibertat m'impedeix desafogar-me per aqui -de res en concret- com hauria volgut.

hi ha massa feina. estic alienada. el jefe no em treu l'ull del damunt (això sona fatal). resumint, que he fet d'estranquis un meme gastronòmic que he vist d'algú (chamb?)

aquí va:

quin és el restaurant que més has disfrutat vora el mar?
haig de dir una cosa una mica snobi: un xiringuito de fusta, pintat de verd pàlid i molt destarotat en una platja deserta on només s’hi arriba en vaixell a la costa d’oaxaca, mèxic (prop de puerto angel). peixos i cefalòpods fregits amb chile, acompanyats de tortillas i llima i amanida. i cervesa sol. i el mar turquesa allà al davant.

restaurant que t'han pres el pèl i no hi tornaries?
un gran nombre. recordo especialment el carmelitas del carrer del carme que em va enganxar pel reclam de les espelmetes i els tons vermells i el disseny i on el menjar era un timo. dolent i car i a sobre el servei cutre. estranyament sempre el veig ple, suposo que hi van a parar guiris despistats.

restaurant que has gaudit d'una molt bona carn a la brasa?
cal trinquet al poblenou, a més de molt bona carn a la brasa, les patates fregides són de veritat.

restaurant més romàntic que has estat?
el restaurant tibetà Kailash (xifré 100) per inesperadament boníssim i pels mantels tant bonics, té espelmetes però no és taaaant romàntic… la càrrega ídem la duia jo gràcies a la companyia.

restaurant que has sortit cantant havaneres?
no acabo d’entendre el to de la pregunta. de contenta pel menjar o de contenta pel beure? si és pel menjar, de l’hispania. si és pel beure (s'entengui la manca de criteri a causa de l'ídem), de l’ovella negra.

restaurant on hi aniries cada dia?
ja hi vaig. a dinar a ca la meva mare.

recomana un restaurant romàntic i econòmic.
una masia a prop de montserrat sense llum elèctrica on fan carns a la brasa i teca una mica anti-romàntica, es a dir fesols i pa torrat amb tomàquet i all per a fregar, embotits, allioli i tal. moltes espelmes espectaculars i en sortir el cel ple d’estels. no recordo el nom però per algun lloc guardo una tarjeta. hi vaig anar amb una colla d’amics, no sé si seria tant romàntic en parella, sobretot pel (post)contingut contundent de la carta...

a qui el passo?
a qui el vulgui fer (però que m'avisi).

relacions sense pèlecaucions

2006-11-21T12:20:00.000+01:00

diuen les llegendes urbanes i potser també les rurals, que quan vas a la perru (queria) has de dir que vols que et tallin poc els cabells, ja que aquelles (o ells) professionals de les tisores tenen el vici pervers de l'esquilada i si et descuides un minut de més llegint l'hola et pots quedar amb el pèl pres en un no-res.

doncs estic en condicions de desmentir tal llegenda. empíricament.

serà perquè surten perruqueries com bolets -per aquella necessitat tant humana dels treballadors de convertir-se en els amos-, serà perquè llavors tantes perruqueries necessiten multiplicar les necessitats de la clientela per a poder sobreviure, serà perquè volen enderrocar aquesta llegenda.

serà pel que serà (serà), ahir vaig anar a la perru (d'aquí en endavant) amb les intencions de canviar d'imatge (en positiu), i vaig demanar tallar tres dits. una petició arriscada segons la llegenda, però no hi ha risc real: m'han tallat dos dits sent generosa. també vaig demanar serrell i no hi ha hagut manera. m'han deixat una semi cortina que em taparia els ulls i m'obliga a col.locar-la als laterals del cap. és la segona perru que em fa això i la segona que no penso tornar a trepitjar. a la tercera hi aniré amb instruccions expresses i radicals i insistiré fins que el resultat sigui el desitjat. sempre cedeixo amb la ingenuitat de pensar que elles -gènere únic a les perrus que visito- saben el què millor m'escau. (juas). ara et prenen el pèl d'una altra manera, i ja sé que és el seu ofici, però són els meus pèls i sobretot els meus calers.

el resultat dels dos dits + de l'assecador + d'aquell instrument torturador en forma de raspall tubular és que avui tinc l'aspecte de senyora que va a la plaça. res en contra d'aquest col.lectiu, però jo pels matins treballo i sóc la més jove i vull seguir semblant-ho, i per les tardes vaig a la universitat i sóc de les grans però sense pretensions d'aparentar senyoria ninguna. i d'anar a la plaça en voldria saber (on, com, quan, què, etc), però tampoc és el cas.

faig una crida a les perruqueres en general i al seu públic potencial en particular cap a l'aventura i el risc i la transgressió. que només són cabells i tornen a créixer! desitjo trobar una perru que m'entengui i estic en condicions de prometre-li fidelitat per sempre més.

suggereixo una web de contactes perruqueries-clientela. primer ens hauriem d'entendre una mica, afinitats, gustos, hobbies, barri, i després de tantes precaucions com escaldament porti la clientela (podria caldre agafar confiança via xat o via e-mail), procedir a donar el gran pas amb una trobada personal i si s'és prou valent, amb l'acte in situ i a la primera. i tot seria cosa de la satisfacció resultant i de l'inici o no d'una fantàstica i madura i meditada i apassionada nova relació.

imatge: john & yoko durant la seva famosa vaga anti-perrus.

facin joc, senyors (es)!

2006-11-14T11:10:00.000+01:00

jo canviaria allò de que la vida continua i diria que el joc continua, però amb una peça menys. és llei de vida, i tant. tots ho sabem i el meu yayo el primer, que demanava morir-se, i fer-ho dormint i sense patir, com va ser.
però els sentiments dels que aquí ens quedem es trasbalsen i retornen molts records antics, moltes sensacions i molta enyorança. i també pena, per una vida dura i especialment marcada per una guerra que va haver de patir de molt jove.
hem trobat molts escrits del meu yayo. reflexions, poemes, les seves memòries. ell és dels que hauria tingut un blog. ja sé d'on he heredat la meva tendència a pontificar i al melodrama egocèntric. ell tendia al pessimisme i mai sabrem si era innat o la vida el va fer així. en tot cas, tinc pendent recopilar extractes dels seus escrits, en castellà, i penjar-los per aquí com a petit homenatge. el meu yayo aspirava al reconeixement públic, i ni que sigui amb la mini difusió d'aquest blog, jo hi contribuiré.
els dos dies viscuts des del moment de la mort del meu yayo han estat especialment intensos. el dimarts vaig passar pràcticament tot el dia a casa seva. aquella casa. tant seva. acompanyant la yaya, que sabia però no sabia. despedint-me d'ell. fent i contemplant els tràmits. burocràcia i sordidesa. els serveis funeraris i aquella bossa terrorífica. amb una cremallera de cap a cap. i ja no hi ets.
el funeral a barcelona va ser extremadament impersonal. un tràmit organitzat per unes persones que han professionalitzat el moment del darrer adéu. tot net i neutre i fred i pagant.
l'enterrament al seu poble va ser bonic. el cementiri era ple de flors, que encara duraven de tots sants. a les cinc de la tarda, sortia el sol d'entre els núvols, tot el matí que havia plogut, i cantaven els ocells. els cementiris de poble són molt més humans i acollidors. hi havia tres avis que ploraven en silenci. hi havia mig poble que li va anar a dir adéu. bonic i humà i sentit, com hauria de ser el darrer adéu.
*
la vida, que continua, va plena d'activitats. d'aquelles que en aquests moments en plantejes si valen la pena. moments que refàs tota una escala de valors que després la vida que continua i plena d'activitats s'encarrega de desfer i embolicar de nou.
per dema toca un treball en grup. és una lectura de 14 pàgines. 12,5 d'elles pura palla. com que el profe no es va organitzar com dividir els grups, ens toca fer-ho entre 8. bé, entre 6, que n'hi ha 2 d'ilocalitzables. llegir textos pseudosociològics plens d'obvietats i repeticions i vaguetats és de les coses més absurdes que em toca fer en aquest moments d'altres prioritats. l'altra és acordar com repartir la presentació entre 6 persones apàtiques i encara menys interessades que jo en el tema.
per dijous, un exàmen. que no es pot dir exàmen. s'ha de dir prova, i és eliminatòria i jo ho trobo molt bé que les facin i que eliminin encara que no sigui legal ni res. però si treballo de matins i vaig a classe de tardes i arribo a casa de nit i sense cap neurona disponible per a l'estudi, ja em diràn com m'ho faig per eliminar matèria, tot i les moltes ganes que en tinc.
+
i a més, hi ha el tema dels temes: la confiança. un acte de fe que implica partir de la base de la innocència. que implica creure el que et diuen i no dubtar.

les pors que comporten estimar -un desconegut.a-

l'amor, que no sempre és fàcil, però que ho hauria de ser.

adéu, yayo

2006-11-07T23:18:00.000+01:00

culpes i felicitat

2006-11-07T10:34:00.000+01:00

hi ha gent que mai no se sent culpable de res. els famosos psicòpates.

hi ha gent que ens sentim culpables per tot. els paranoics com jo.

passi qualsevol cosa al meu entorn, i jo ja noto que faig cara i posat de culpable. si no hagués fet, dit, pensat, tocat, enviat, trencat, guardat, trucat. acusacions qualsevols llençades a l'aire. jo les recullo totes i me les empasso sense mastegar. actuo com a responsable de tots els mals i poso el coll a disposar. em sap molt greu, sóc culpable i que em castiguin.

ep! doncs no. aquí si que no, sóc paranoica però gens massoca. no suporto els càstigs i és aquí on em reboto i obro els ulls i declaro que no tinc tanta culpa. no tanta. no només jo. la major part de les vegades la culpa es reparteix entre uns quants, amb la mala sort posant-hi la seva.

el càstig em fa por, el temo, el fujo i és llavors quan trec la força i la valentia i encaro el que calgui, i aclareixo el que calgui i resolc el que calgui. tenint en compte que la majoria de vegades sóc una ovella innocent amb massa aspiracions a màrtir. aspiracions que no arriben a vocació. una cosa és el que jo senti interiorment i assumeixi voluntàriament una altra és el que els altres sentin sobre mi i jutgin sobre mi. que em senti culpable no vol pas dir que ho sigui.

(de vegades ho sóc. quan ho sóc ho sé. quan no ho sóc també).

a la meva agenda hi ha una llista que no para de créixer de persones a les que haig de trucar. ja no dic veure, ja està assumit que quedar es segueix posposant indefinidament. per felicitar, per consolar, per xerrar, per aclarir.

converses que requereixen el seu temps, la seva durada indefinida, la seva dedicació complerta. no tinc temps de posar-me al telèfon. a la feina impossible, no hi ha ni la intimitat ni la calma. durant els trajectes en tmb puc dir exactament el mateix. a l'hora de dinar el temps està limitadíssim. entre classe i classe només tinc entre cinc i deu minuts, temps insuficient. quan arribo a casa estic petada i em queda el mínim manteniment indispensable tant de la casa com meu per a fer. una conversa de més de mitja hora per telèfon: no me la puc permetre. e-mails sobre temes personals em semblen impersonals. justificar-se és de covards i de cantamanyanes. donar massa explicacions és de cuentistes. explaiar-se en el blog és d'exhibicionista impúdica. haig de trobar el temps per a trucar, a falta de temps per a quedar. es pot, si es vol?

jo sabia que viure sola em feia feliç. jo sabia que el meu temps lliure amb mi mateixa era un plaer. fer o no fer, sortir o no sortir, decidir, no decidir. jo escollint i sense haver de negociar absolutament res. sense haver de renunciar al que em vingués de gust. jo pensava que era incapaç de compartir el meu temps lliure completament, caps de setmana sencers.

ja fa vuit caps de setmana que no estic sola, i resulta que sóc feliç compartint el meu temps lliure. jo creia que estava millor sola que acompanyada. ara sé que puc estar de les dues maneres. puc ser tant feliç acompanyada com sola. és un descobriment inesperat. sorprenent. engrescador. calgui aclarir que no estic amb qualsevol companyia. ell és un petit tresor que el destí m'ha regalat. gràcies destí. gràcies, v.

estem ratllats

2006-10-31T11:28:00.000+01:00

surto de la dutxa feta un pollet versió dona adulta. amb la funció pressa-arribo tard activada, perfí, superats uns interminables minuts enganxada als llençols i sense trobar la manera d'escapar. somnolenta profunda i incapaç de retornar a l'estat vigília. agonia matinera.

surto de la dutxa i marxa el llum. i crido en silenci a la mala sort i activo la versió actuar en situacions difícils. en semi penombra es poden fer vàries coses millor del que sembla. assecar cos i cabells, aplicar desodorant i cremes, rentar dents, pentinar cabells. vestir-se. i la ràdio segueix funcionant.

surto a les penombres i obro la porta de casa per a comprovar si sóc l'única desafortunada en patir un tall d'electricitat: no: ho som tots els de l'escala.

no va la torradora, ni el microones ni l'assecador. i si triga massa en venir el llum tot el que hi ha a la nevera i congelador per llençar. sento el pànic dels sostenibilidad aquells. coi, que jo no tinc aire condicionat ni carnet de conduir.

a les 9:03, ja vestida i amb tot recollit i a punt de marxar a la feina amb una tovallola al cap i l'assecador de viatge, tornen a encendre's els llums del meu lavabo. els mateixos que encenc cada matí i cada nit tant si canvien l'hora com si no.

em puc assecar els cabells, puc posar el pa a la torradora. escalfar aigua pel te no, ja no hi ha temps. arribo a la feina a les 9:20 i la meva compi no hi és. ha arribat 5 minuts després, el metro tampoc no anava.

no sé si em consola pensar que si mai arriba a petar tot, els gordos fastigosos prepotents dels especuladors amb zero sensibilitat estètica ni moral també patirien els efectes. una mica sí. jo seria feliç en una cabana de fusta sense llum (ejem, sense internet???), i ells no. apa.

tema ratlles: he trigat en adonar-me'n: estan de moda. m'encanten les ratlles, però ser a la cua de la fotocopisteria de la facultat d'econòmiques (on paguen tant malament a les treballadores que elles no tenen més remei que treballar fatal, lent i amb mala llet), i veure tot el meu entorn a ratlles ha estat un xoc revelador. ratlles fines, ratlles gruixudes, combinacions blanc-negre, blanc-gris, coloraines-gris, coloraines-coloraines. tothom anava de ratlles. efecte presó voluntari, molt simbòlic. som uns no-res.

si hagués d'escollir un lloc preferit de mèxic, cosa força impossible, escolliria oaxaca. ciutat i estat. barreja del mèxic sec, dels cactus i les buganvílies, i del mèxic selvàtic, eucaliptus gegants i serralades plenes de verd. unes platges salvatges. cabanes, hamaques, cervesa, mar i bon rotllo.

oaxaca ciutat encisa a tot qui la visita. uns capvespres de color rosa, els carrers empedrats, les botigues de cacau amb espècies, el mezcal, les minatures de fusta i metall plenes de color, els sucs de fruita, les taquerías, el color, la olor, l'ambient. esglésies, barroc, or. els patis decadents amb plantes estoiques. la plaça amb unes figueres gegants, els venedors de globus i el mole. passió fulminant. el meu cor és amb oaxaca i amb la seva gent.

totxos variats

2006-10-27T10:59:00.000+02:00

m'acabo de cruspir un entrepà estil usa, és a dir, amb una relació farcit-pa clarament decantada pel primer.

la gana, la gula i la pressa, les meves tres inseparables companyes dels darrers temps m'han inspirat: pa de pagès amb tomàquet i formatge, pernil dolç i pernil salat en proporcions extra generoses. el resultat era una mica complicat de menjar, el pa de pagès amb tomàquet no està fet per a menjar en forma d'entrepà, la molla es compacta i s'esquerda i l'abundant contingut la feia relliscar. complicat però boníssim.

pendent l'anàlisi-estudi-comparativa socio-psico-econòmic entre els entrepans a l'americana (amb més farcit que pa) i els entrepans a la catalana (amb més pa que farcit). la seva mania per l'excès i la nostra per la moderació (?) o l'estalvi (?).

allò de parlar de la immobiliaria colonial es podria deixar com a promesa incomplerta, total estem en època. però jo tinc molts escrúpols i molta honra i compleixo, tot i la immensíssima mandra que em fa haver de narrar fets tant lamentables.

la immobiliaria colonial és una immobiliaria amb capital de la caixa i d'altres inversionistes que no m'he preocupat en saber. en tot cas és una de les immobiliaries més fortes i sanejades que tenim (patim). cada any fa una exhibició impudent i escandalosa dels seus multiplicants beneficis.

la immobiliaria colonial fa pisos, com el meu. pisos amb uns acabats indignes del seu renom i pressuposada qualitat. pisos amb parets torçades, banyeres picades (tots els veïns en teniem una, hi va haver una rifa?), terrasses amb les rajoles en inclinació contrària als desaigües (mini inundacions quan plou), cables de la tv que no tenen connexió real sinó un endoll enganyador. nul.la insonorització amb els veïns (en aliança amb la ridícula legislació al respecte), banyeres sense aïllar (silicona?) que provoquen parets humides, florides o podrides (el temps, que tot ho diu). parets de fulla de paper: penja un quadre i veuràs per un foradet l'habitació del costat. i esquerdes força impressionants. aquest darrer punt, denunciat pels veïns reiteradament ha estat ignorat sistemàticament per ells. els altres, amb molta insistència, els han anat resolent en relació a la seva mínima voluntat (en el meu cas, només la banyera, arreglada per un especialista en posar tirites especials a les banyeres picades).

el pitjor, però, és que hi ha greus esquerdes exteriors, producte d'uns forjats de mala qualitat que s'estàn començant a rovellar. que subjeten uns panells molt pesats que són els balcons. que si algun dia cauen algú pot fer-se molt de mal i algú de la colonial pot tenir molt mal de ventre.

però mentrestant, aquests espabiladíssims gestors, que per les seves respostes, actes i desprecis em fan sospitar que no tenen ni estudis ni inteligència ni educació, però si endoll del directe, han comunicat a l'administrador de finques que NO pensen sol.lucionar "més esquerdes" com si fóssin un invent caprici dels inquil.lins que quedem pendents. aquí paro. que vindria una narració llarga i feixuga. només dic que la presa de pèl ja ha arribat a un límit. que hi ha una garantia, i que els veïns estem en peu de guerra. que pensem passar a l'acció.

quin fàstic que em fan aquesta mena de negocis (totxo el rei) on es combina l'obsessió pel benefici amb el despreci per la qualitat del producte. avarícia i cobdícia. poder i corrupció. ecs. sóc la nova i flamant presi de la comunitat de veïns i he tret l'espasa. he dit.

imatge: l'indi gerònimo, la meva gran inspiració actual.

manguis tots

2006-10-20T19:33:00.000+02:00

el pitjor de no disposar de prou temps lliure és la sensació creixent d'estar quedant fatal amb un nombre cada vegada més gran de persones.
et sents repetir allò de l'hem de quedar, frase feta que em rebenta, i de la que darrerament en sóc usuària habitual, amb creixent sensació d'angoixa.
noto el pes de les promeses inconcretes. una manada cada vegada més gran, al galop, perseguint-me i creixent sense parar.
podria aclarir que li poso totes les bones intencions del món a la frase feta, però les bones intencions són insuficients si no hi ha concreció. no suporto la indefinició. no suporto dir hem de quedar.

tot sigui dit, la primera amb qui quedo fatal és amb mi mateixa i la meva forma física. amb la piscina ja fa dos mesos que dic que hi haig de quedar, i la cosa es va allargant. d'entre d'altres motius, hi ha el més important, i és que la meva estimadíssima i mitificada piscina segueix en obres. i va per a llarg, segons la carta que he rebut de la directora del centre esportiu a la que pertany. no sé si he rebut la carta perquè em vaig queixar per escrit, però m'inclouen quatre entrades per a gaudir de les instal.lacions durant un dia (!!!), i caduquen al març (!!!!). esperem que la piscina hagi ressucitat pel març. prego.
total que aquesta tarda, si no hi ha cap contratemps, aniré a nedar a la piscina alternativa que se m'ofereix i a la que he otorgat els qualificatius més sinistres possibles després d'haver-la patit el passat mes de juliol, mes en el que la meva estimada piscina la bona va començar a fer aigües.
+
demà em toca pagar penyora, en un d'aquells càstigs que m'otorga el destí per dir en veu alta frases lapidàries i per tenir pretensions estètiques i socials elevades.

és l'aniversari de la co. i no hi puc faltar, tenint en compte la meva desaparició total de la vida nocturna al seu costat en les darreres sis setmanes. afortunadament tenim la ma. que es una noia molt simpàtica que vam conèixer en un sopar i que em sustitueix i em consta que amb més afinitat amb la co. en quant a locals nocturns que jo.
elles dues ja van anar per sant joan a un d'aquells llocs als que aspiro a morir-me sense haver trepitjat: el bajabeach. vaig tenir l'excusa covard d'un exàmen. no m'agrada donar explicacions a persones que no les entenen per més que ho intenti. ho vaig intentar.
demà la co. celebra el seu aniversari i ha escollit el hardrockcafé. allò que jo mai pretenia conèixer. algú pot dir que no n'hi ha per tant. però jo sóc molt poc flexible amb les meves manies, i haver-ne de trencar una, ni que sigui com a penitència, em mata. així doncs, espero sortir d'allò amb barret mexicà i ballant la cucaracha. altra cosa seria indigna pel hardrockcafé. estaré a l'alçada. però mira que hi ha restaurants a bcn...!!!!!!!! coi, co. (i he estat incapaç de plantejar-li, tant fàcil que sembla).
*
aquest any els gurus de la moda han tingut l'avinentesa d'escollir un dels meus colors preferits per a l'hivern: el gris. els estic agraidíssima, només em faltava, amb la meva manca de temps lliure, que em passés com fa unes sis o set temporades, quan em va tocar peregrinar a totes i cadascuna de les botigues de bcn a la caça d'un jersei negre, amb la impactant resposta per part de les impactants dependentes de que: aquest any el negre no es porta. encara no m'he pogut recuperar del shock. sigui com sigui, aquest any es porta no només el negre sinó el gris sinó el marró fosc, els meus tres colors preferits d'hivern. agraïda de que el normal esdevingui moda.
fa un parell de setmanes sortien al dominical de la vanguardia tota una colla de personatges que es veu que busquen i creen tendències de moda, i per a tal fita, viatgen pel món com bojos. fent què?: doncs mirant la gent dels carrers del món i prenent nota. qui ho entengui que m'ho expliqui.
per a justificar la seva professió i suposo que els seus sous, tots aquests personatges dissenyen una roba que no se la posen ells ni per anar al hardrockcafé. no he vist cosa més lletja que les disfresses que ens proposen els de mango per a aquesta temporada. i ho sento per ells, però resulta que és l'únic catàleg que m'ha caigut a (i de les) mans. per altra banda, els personatges alternatius corremóns apuntadors de com va la gent pels carrers del món em podrien fitxar i jo els donaria idees de les bones, que fer publicitat gratuïta no em fa el pes.
^
au marxo a nedar, que em faltava renegar contra la immobiliaria colonial i els seu xanxullos, però això serà a la propera entrega, ho prometo :)
¨
imatge: idees innovadores amb mango provinents d'un dels països més llaminers crea- tendències, el japó. petits suggeriments per als nostres innovadors pastissers que vulguin satisfer la clientela insatisfeta amb els clàssics panellets.

pilarismes

2006-10-17T12:03:00.000+02:00

osti, jo tenia un projecte i uns plans i una organització (ejem, o l'elevada pretensió de tenir-la).

ara tinc un projecte que trontolla, uns plans que se m'acumulen i caduquen i la cua comença a donar la volta al carrer. i un caos gegant.

estic fent de supewoman sense títol, sóc una intrusa al món de les professionals i se'm nota per tot arreu, no cola per enlloc.

treballar + estudiar + viure sola (+ el blog) ja em tenien prou entretinguda, i ja em mancaven hores, dins el luxe de permetre'm perdre'n unes quantes (detall vital per al propi equilibri mental).

afegint-se als anteriors, ara entra un nou element, l'element dit una relació. malabarisme de mans i peus, reorganització mil.limètrica del temps lliure per a satisfer tots els requeriments. sense parar de somriure, que tot forma part del que jo volia de la vida, i la gent diu que si es vol es pot i que el que jo faig ho fan tants d'altres.

bé. doncs per ara les argolles se'm emboliquen i alguna ha caigut i l'he trepitjat i llavors he caigut jo i m'he aixecat, he deixat de somriure uns minuts i torna a començar, que la vida és un joc i a mi jugar m'encanta. tot i que descansar també m'encanta i començo a tenir la bateria esgotada.

demà exàmen, dissabte anniversari de la co. pendent encara estudiar i comprar regal i anar a buscar uns pantalons que fa una setmana que ja tenen la vora feta i avui classe fins les 10 de la nit. divendres sopar que em temo que hauré de cancel.lar, diumenge futbol en colla que accepto perquè una és un animal social encara que mai no ho hauria dit, i fes treballs per a classe i planxa i omple la nevera, i no oblidem les exigències de la feina que són múltiples i punyeteres. i per si no n'hi havia prou, uns quants i jo hem creat el blog tertúlia que és producte de la nostra sortida virtual al món real i les nostres tertúlies reals com la vida mateixa (res a veure amb les de la tele) que pretenem fer un cop al mes (feta la primera).

que algú m'expliqui d'on trec el temps. sóc a la feina i ja he superproduit un 300% de les meves tasques per a poder tenir una horeta pel blog.

feta la introducció pertinent per a donar a entendre la situació delicada en la que em trobo, passaré ara a relatar algun esdeveniment dels darrers temps.

pont del pilar. la meva yaya es diu pilar, però tristament ara només ho sap de tant en tant. era un dia de dinar familiar i ha evolucionat a dia de dispersió familiar. ja no ho celebrem amb ella, que tot sigui dit, ens trobavem uns elements de la família prou discordants i incompatibles que ara ja tenim un motiu menys per a patir-nos. així que cadascú ha anat pel seu compte, i jo a valència, ciutat que no coneixia i que ara conec només una mica.

corroboro el que m'havien dit. valència té una llum espectacular, un casc antic espectacular i un antic curs del túria ara reconvertit en parc extraespectacular. un luxe tenir un parc així. i palmeres i moltes flors i esglésies i barroquisme per aquí i per allà i color i caos mediterrani, i alguna taca de lletgisme multicolor i botigues de barri de les que cada vegada en queden menys a la meva ciutat.

pel camí, l'horror del ciment, que es carrega un paisatge que ha trigat tans segles en ser preciós i que a cop de talonari es converteix en un monstre lleig i trist. marina d'or i tot el que l'envolta. el mal gust de pretendre fer una ciudad de vacaciones i el que en resulta: una acumulació espantosa i enorme d'edificis monstruosos, gegantins, lletjos. el mal és més gros del que m'imaginava. pobre mediterrani.

ah, i venen els panellets i aquest any em venen molt de gust (els de coco). i segueixo contrària al concepte halloween.

valència - octubre 2006

2006-10-16T17:03:00.000+02:00

the nostalgist, piano magic (2005) + imatge de la plaça de la verge, valència.

Powered by Castpost

enrosada

2006-10-09T12:50:00.000+02:00

embolcall de dilluns grisot sobre cor melòs de compota dolça de fruits del bosc. em podria passar el matí fent aquesta mena de divagacions delirants i el paperam damunt la taula i el telèfon interrompent-me, impertinent, i l'acumulació de tasques i jo somrient i enfilada. m'ha costat pujar, i ara que hi sóc, no penso baixar. aquí a dalt tot es veu amb la distància perfecta i tot és relatiu i res no importa. hi havia coses que no m'agradaven, allà a baix, però ara mateix no caic.

dissabte nit vaig estar al poble sec i vaig reviure moltes sensacions i records de la meva tendra infància. fins els sis anys. records flonjos i simpàtics. circ, elefants, monges, uniforme, botes ortopèdiques, la cavalcada dels reis al carrer lleida. els xiscles aguts de les misterioses màquines de la carnisseria del carrer radas, fent hamburgueses, em deien, i jo me les menjava amb patates, somnis golafres de camí a l'escola. feien el barça a la tele i la meva mare m'encarregava de buscar el meu pare dins aquella pantalla de la tv tant petita en blanc i negre, i jo ho intentava un ratet.

les olives del colmado dels senyors de la fresneda, la truita a la francesa a trocets amb pà amb tomàquet tallat a daus, més contenta si tocava truita amb patata. enxampada humiliant mentre pispava llaminadures (he de dir que amb poca traça), el nen dels veïns i la seva passió encegada cap a mi (?!), obsessionat en fer-me prometre-li que ens casariem (la meva negativa caperruda es pagava amb maltracte versió infantil, que no innocent). la placeta del sortidor i l'uniforme d'infermera amb capa. capa i botes ortopèdiques: símbol premonitori de com vaig pel món.

una trobada amb gent afí, una trobada que desitges però que alhora et fa por, pel temut fracàs, per la temuda manca d'inspiració comunicativa (verbal), pel què diran (ai). i tornes a casa amb la il.lusió de sentir com tot -sembla que- s'encarrila, amb la unió comú de forces i ganes, i amb un inesperat regal en forma de pot de mel. tardor i mel, afinitats i mel, somriures tímids i mel, calor humana i mel.

aterrant, doncs, planejant, suaument, sobre la pista d'aterratge que s'anomena dilluns. cal baixar les escales de l'avió poc a poc, i tocar terra ferm. sentir un petit mareig, i tirar endavant, que les obligacions manen i no perdonen. però tampoc no poden evitar que una llum rosa m'il.lumini el camí.

imatge treta del magnífic blog de cuina de la nordljus (linkat a la dreta, secció foodlinks), corresponent al mes de juliol del 2005.

youtambé!

2006-10-06T12:21:00.000+02:00

m'apunto al tema penjar videoclip freak. aquí, en falco, el meu ultraheroi dels 80.

Vienna Calling

escudella de bolets

2006-10-02T22:20:00.000+02:00

acabo d'escoltar el nou capítol de caçadors de bolets. mentre fregava plats i endreçava la casa i sopava, i la meva sensibilitat ha quedat força afectada.

no li he trobat la més mínima gràcia a la intenció de fer ídem, el locutor emprava un to cínic ridiculitzador absolutament insultant. si jo fos de la família de l'avi-pare-nét que han tingut la gentilesa d'acompanyar els de l'equip del programa (en vocabulari tevetresià) els denunciava per falta de respecte.

la delicada línia que traspassa l'ironia de l'insult és per a alguns inexistent. si he aguantat ha estat per la recepta, i per a més inri ha consistit en un carpaccio amb fetge. zero points. dit avall. que els tallin el coll!!!!

estic en ona germanor universal i no suporto les coses lletges. per desgràcia, n'estic.em envoltada.ts. m'agradaria ser l'ultrasuperminyona i tot volant per la ciutat, escombraria brutícies, endreçaria destrosses, donaria lluentor al polsegam generalitzat i teletransportaria ciutadans atrafegats als seus destins en un senzill joc de mans. ho deixaria tot que faria goig.

la dèria neteja i ordre m'agafa de tant en tant en grau extrem, i no descarto que els nous veïns del davant, okupes per a més detall, en tinguin alguna cosa a veure. amb el moviment okupa nostrat no puc tenir la més mínima simpatia, degut a la seva manca de pretensions higiènico-sanitàries. i no cola que es tracti d'una micofàgia extrema.

em consta que a berlín i amsterdam per dir dues ciutats on el moviment es respecta, les coses són ben diferents. així doncs, on és l'ong que s'apunti el tanto i envii els nostres llardosos okupes a fer un erasmus per l'europa civilitzada? que tornin nets i polits i educats i desenganxats de substàncies evasives i llavors potser els entendria i fins i tot donaria suport. jo i molts. i així arribaria el seu desitjat suport civil massiu i s'engegaria la somniada revolució per una vivenda digna. i una cosa duria a l'altra i un món millor seria possible.

potser estic molt tralarí. es pot culpar el temps. els contrastos rasca al matí-calda al migdia-fresca al vespre m'obliguen a posar-me una peça de roba cap a la que no tinc cap simpatia: els mitjons de mitja. surto de matí de casa i torno de nit. es descarten doncs, tant les botes com les sandàlies, únic calçat que gasto amb plaer.

ja són dues les setmanes obligada a les sabatetes amb mitjons de mitja, i vull aprofitar aquest espai per a denunciar que han estat dissenyats per misògins que aspiren a que totes les dones patim de varius. el meu ample de cama es pot considerar standard-petit i tot i així quan em trec els maleïts mitjons les meves dues cames porten unes marques de tortura esgarrifoses. l'opressió deu afectar el meu ja minvat raonament. sens dubte.

si fes fred, em podria posar mitjons i botes i les meves cames ho agrairien i la meva circulació encara més i aquest blog no diguem i no és tant demanar que ja som octubre. vinga fred, que ja trigues!

imatge: un fan dels bolets en totes les seves vessants.

bategant

2006-09-28T11:39:00.000+02:00

estic viva i sana (crec) i no paro. em sap molt de greu no tenir prou temps pel blog, trobo a faltar el plaer de posar-me per aquí a desvariar, sense presses, però tot no es pot fer (bé).

a la feina n'hi ha, i a més se m'acaba aviat, cosa que m'angoixa. no perquè al mercat laboral hi falti feina sinó perquè falten bones condicions, estabilitat, horari, sou. m'espera un panorama prou aterridor i amb la pena afegida d'haver de renunciar a les classes.

pretendre compatibilitzar feina (digna) + universitat en un país com aquest on treballar fins les 19h es considera normal (!!!!) i on tenir vida pròpia fora de la feina es considera anormal -funcionaris a part- és pura il.lusió.

assumit això, que no és una sorpresa sinó una conseqüència d'una decissió arriscada però ponderada, em torno a entregar al sinistre món de les etts i els contractes per substitució i als benvinguda-aquí-t'hem-guardat-feineta + somriure cínic. m'afegiré a la cua de màrtirs de les etts, i esperaré el meu torn per entrar, si jo m'ho valc, al paradís de la feina fixa. paradís que quan es trepitja, s'esvaiex. sempre falla alguna cosa, casu'm.

podríem dir que durant les festes de la mercè m'he capbussat dins la vida i dins la intensitat i jo que sóc tant d'estar-me dins la closca somniant en aquestes dues coses, doncs les he viscut en versió íntegra, trepidant i extremadament satisfactòria. ha estat fantàstic i potser per inesperat encara millor. hi ha coses que una oblida quan es blinda el cor, i que retornen amb una potència espectacular. només cal que arribi algú amb la clau que obre tot el blindatge. i que esclatin els colors. de nou. i ja callo que la meva gafura és llegendària i falta que posi res de bo per escrit per a que es marceixi fulminantment. a viure, i a callar (!!).

quan pugui, torno a l'atac. tmb em dóna tema abundant, l'ajuntament de bcn no diguem, i la societat aquesta d'estruços de la que formo part, encara més.

ah! me n'oblidava: fantàstica l'entrevista de la contra d'avui. magnífic en guillermo arriaga.

oh, força!

2006-09-23T02:59:00.000+02:00

Kazimir Malèvitx - Cavalleria roja, 1918? 1930? (a la força)

Powered by Castpost

Supertramp - Don't leave me now (1982)

les desventures d'una pobra estudiant que viu lluny de la facultat i lluita per arribar puntual a classe

2006-09-18T22:23:00.000+02:00

avui ha estat el primer dia de classe del nou curs i he patit el primer tall de digestió psicològic de la temporada. patrocinat per tmb, esponsoritzat per l'ajuntament i sota el patronatge de la generalitat, responsable final de que el transport públic de la ciutat de barcelona sigui el que és.

cronometraré els fets, per demostrar l'extrema ridiculesa de les delirants connexions entre el poblenou en concret i pedralbes en particular:

14:10: he sortit de la feina, cap a casa dinar.

14:15: parada a la fruita i verdura del barri per proveïr-me dels ingredients del dinar.

14:25: a casa, procedeixo a rentar i a preparar l'amanida.

14:30: truca la meva germana i xerrem durant 15 minuts sobre nosaltres i el rafa (que se li havia adormit al pit).

14:45 - 14:55: acabo de fer l'amanida i me la menjo. de postres un iogurt.

15:05: surto de casa, amb el dinar encara al glotis.

a pas ràpid, arribo a la parada de la L-4 poblenou a les 15:17. suadíssima.

se m'ha escapat el metro: 3:45 minuts d'espera.

arriba el metro. pujo. baixo a passeig de gràcia. esquivant l'immensa colla de gent que pastura perduda per les andanes, les escales mecàniques i els passadissos (amb la perversa finalitat de fer-me arribar tard) arribo, perfí al carrer. on de cop i volta bufa un vent fred.

15:42: parada de bus de passeig de gràcia amb gran via. agafo el primer bus (el 17) que arriba i que coincideix amb una quarta part del camí que em queda.

el 17 va a un pas de carromat exasperant. a més hi fa moltíssima calor i suo sense parar.

15:51: baixo a la parada del bus 17 de diagonal amb passeig de gràcia (part muntanya).

el primer bus que passa: el 15, fa un altre quart de recorregut del camí. l'agafo.

15:59: baixo a la parada de diagonal-francesc macià.

en un moment de baixon provocat pels malestars del tall de digestió psicològic, i en plena inèrcia d'agafar el primer bus que passi, m'equivoco i agafo el 63 confonent universitat, que és el que diu el cartell lluminós que informa del seu recorregut al frontal del bus, amb zona universitària.

16:07: davant del corte inglés de diagonal. en un d'aquells misteriosos canvis de torn estil clandestí, el conductor del 63 baixa i en puja un altre. als usuaris ens toca perdre uns 5 minuts entre que xerren, riuen, miren i intercanvien paperets, agafen i deixen carteres i finalment el nou conductor retoca l'angle del retrovisor com a senyal de que està preparat per arrencar.

16:18: el 63 gira cap a avinguda de pedralbes i veig que no para a la zona universitària que em pensava. baixo.

començo a caminar a màxima velocitat cap a la facultat d'econòmiques i empresarials. amb el sol de cara i amb tanta pressa, el que hauria de ser una agradable passejada per palau reial, es converteix en una agonia interminable.

16:30: pujo les entrades de la facultat, sembrades de plastes entrega-fulletons als que informo amb el cap que em nego a participar en l'absurditat d'agafar el seu paperet per immediatament llençar-lo, com fan els altres xais, altrament anomenats alumnat. rebo maltractaments físics i psíquics via telepatia. els retorno.

16:34: faig entrada triomfal, suada, escabellada i a punt de rojar a l'aula. la classe començava a les 4.

l'home professor sembla prou extravagant. s'ha autodenominat obscur, però duia una camisa estampadíssima en colors àcids que descarta tal tret, a part de que al seu discurs no li he sentit dir res d'obscur.

a la nova aula s'han deixat dos escrits: al suro, muerte a jesus de miguel (profe que no he tingut la desventura de patir) i al damunt de la pissarra, el lluçanès és comarca.

aquest esperit rebel ens aniria molt bé a tots plegats. mentre el professor ens relatava la seva apoteòsica estada a la sorbona abans del maig del 68 he tingut la benaventurada idea de crear l'AESPTR (a pronunciar espatarre), és a dir, l'associació d'estudiants de sociologia pro trasllat al raval. no sé què coi tenim nosaltres a veure amb els d'economia i empresarials. em veig molt més identificada amb els d'història i filosofia.

amb l'empenta de tmb i l'ambientació revolucionària dels dos escrits, espero mantenir els ànims i les ganes de propagar l'AESPTR entre els meus estimats companys-es aspirants a sociòlegs.

la classe ha acabat a les 6 en punt. he fet algunes gestions infructuoses sobre la matrícula, he fet cua per rebre la nova carpeta, i de tornada cap al metro. m'he decidit per l'arriscada combinació palau reial - catalunya + 141 fins el poblenou. a les 7:34 obria la porta de casa.

AESPTR, ja!!!!!!

la maionesa -versió frustrada-

2006-09-16T16:36:00.000+02:00

avui per dinar m'he fet uns filets de rap i un manat d'espàrrecs verds, tot a la planxa.

un cop emplatats (m'ha costat escriure aquesta paraula, m'han vingut esgarrifances de tanta mania que li tinc) i salpebrats, he anat a cercar la maionesa, car avui és dissabte i em puc permetre el premi, amb l'afegit de que aquesta setmana he cremat, es veu, gran quantitat de calories al clínic amb el yayo. que avui perfí ja anava a casa seva. ja no li caldrà seguir proposant tota mena d'estratègies de fuga mentre dormen les infermeres.

però, oh!!!! m'he quedat sense maionesa. no recordo quan va ser la darrera vegada que en vaig menjar, però ben bé seria abans de l'estiu, i l'aspecte del contingut del pot no incitava al risc. amb una grandíssima pena barrejada amb aquella sensació d'arrepentiment covard l'he hagut de llençar a la pica.

és enorme la frustració que sento cada vegada que vull menjar alguna cosa, quan ja la tinc convenientment visualitzada i fins i tot salivada, i resulta que no. per respecte a la caducitat, o perquè se m'ha fet malbé. allò que tant engrescada compro al supermercat, després a casa no trobo el moment de menjar-ho, abans de la data límit. o simplement en menjo a intervals massa llargs. encara que ho sé que visc i menjo sola, segueixo comprant com si a casa fóssim molts. omplir el carret del super em dóna tantíssima satisfacció que em bloquejo i no recordo que haig de comprar poc i en petites racions. fins i tot em passa fent la compra on-line, en aquest cas, sigui dit, perquè m'obliguen a la despesa mínima de 40€ i això implica molt de tot si es té en compte que el peix i la carn i els embotits no els adquireixo online.

avui he tingut una ànsia de maionesa que mai hauria sospitat que podria tenir. com que tampoc tenia ous, s'ha descartat la casolana. i com que ara només bec llet de soja, he renunciat al pensament extrem d'iniciar-me en la lletosojanesa.

el ketxup picant de heinz (molt bó) no ha aconseguit animar el meu paladar precondicionat i encaparrat. he dinat a disgust, tot rumiant en quina seria la manera de poder gaudir de la maionesa a racions minúscules i espaiades. comprar i llençar un pot cada vegada no m'hauria de saber greu, tenint en compte que és el que acabo fent mesos després. però llençar menjar en bon estat supera i agredeix la meva ètica personal. no ho puc fer. hauré de seguir fent-ho quan estigui fet malbé.

avui dissabte, sola i tranquil.la a casa després de tants dies repartint companyia i afecte i paciència i cures, em sento una mica buida. és cert que qui dóna rep més. alhora tinc una enorme desorientació anímica. no sé com estic ni què vull ni qui soc ni on vaig. el lema d'aquest blog se m'està arrapant com una paparra, potser l'hauria de canviar a que fa veure que sap on és i d'això tracta aviam si canvia alguna cosa.

imatge: en rafa mirant la tieta amb cara de a quin món he vingut a parar?

a punt de saltar

2006-09-12T22:54:00.000+02:00

anava badoca i m'he entrebancat amb un rètol que deia piscina. m'ha encuriosit molt. molt. tinc moltes ganes d'entrar i llençar-m'hi de cap, però no tinc ni idea de si serà plena o buida.
*
a fóra trona espectacularment i plou abundosament.

són els trons l'avís de no acostar-m'hi?
és la pluja la senyal de que d'aigua no en faltarà?

imatge: kate moss

una cura d'humilitat -encara no assumida-

2006-09-08T22:03:00.000+02:00

a tots els déus (plurals i multiculturals i globalitzats) poso per testimoni que es pot tenir la sensació de ser el cuatrocaminos i alhora el rompetechos i alhora el filemón i alhora la pantera rosa.
he passat una setmana (laboral) alternant tots aquests personatges, sense que el seu gènere sigui cap símptoma ni tingui cap interpretació ni tan sols s'hagi de tenir en compte.

degut a la meva particular situació laboral, que no passaré a relatar, perquè és poc interessant i perquè ja som a divendres i no hi vull pensar, ha resultat que, donades les circumstàncies familiars amb el yayo ingressat al clínic, he fet un canvi de torn.
això vol dir que aquesta setmana he passat els matins-migdies al clínic, fent d'acompanyant i reflexionant, amb permís del yayo, que és l'home menys permisiu (en molts aspectes i particularment en el de permetre reflexionar) que he vist a la meva vida.

les reflexions de la setmana, gentilesa del fet de cuidar del yayo al clínic han vessat:

sobre aquesta societat tant moderna que ens creiem que hem creat, i que no resol un tema tant elemental i bàsic (i casualment, no productiu) com és qui es fa càrreg de la cura de les persones malaltes / incapacitades. o més ben dit, el resol carregant tota responsabilitat en les heroïnes invisibles, les dones que per desgràcia històrica i social ja pateixen a sobre de les seves espatlles prou discriminacions i explotacions: la gran quantitat de dones del nostre país nescudes abans del 1950 (aprox) a les que ha tocat la grossa a la rifa masclista: ser esposes submisses (i per a més inri, i en gran proporció, cornudes), abnegades mares de família, mestresses de casa sense vacances, àvies-cangur, cuineres, infermeres i el que mani el xantatgisme emocional que les obliga a acatar tota responsabilitat afectiva i de cura i de sacrifici i abandonar el seu ego i les seves necessitats de realització personal pel bé de la seva estimada família.
sobre aquesta societat tant moderna que ens creiem que hem creat i que pretèn solucionar la injustícia anteriorment citada fent que immigrants sota condicions laborals il.legals i econòmicament vergonyoses facin de cuidadores d'avis (o netejadores de pisos, o cangurs de nens) o d'altres activitats que formen part de les tasques domèstiques / afectives que són indispensables però alhora vergonyosament no assumides per nosaltres, tant moderns.
sobre la hipocresia / llegenda que transforma un avi en un personatge entranyable. si aquest personatge ha estat un adult tirànic, masclista, egocèntric i cruel (i en concret amb les dones de la seva família) què passa? per ser avi és converteix en persona santificada?
sobre la dignitat dels malats, especialment quan són ancians.
sobre l'angoixa que causa ser testimoni de la decadència física i psíquica d'un ésser estimat.
sobre la culpabilitat que causa tenir pensaments hostils cap al teu propi yayo (cal afegir que barrejats amb d'altres de molta tendresa).

he tingut la sensació de ser el cuatrocaminos perquè he anat amunt i avall com una boja i suant i deixant-ho tot a mig fer. de ser el rompetechos perquè he dit i fet coses inoportunes i no he tingut gaire empatia ni gaire habilitat per a distreure el meu yayo. el filemón perquè m'he sentit manada i amb nul.la capacitat d'objecció i no diguem d'alternativa. i la pantera rosa perquè m'he passat llargues estones en estat aixafat, talment com ella quan li passava una porta pel damunt.

afortunadament, sóc a casa, em desofego per aquí, i poc a poc vaig recuperant les formes i els ànims. és una gran sort, poder petar per aquí.

agre-dolç

2006-09-03T23:14:00.000+02:00

després d'una setmana d'allò més aigualida, però potser necessària per a escalfar motors i anar agafant el ritme, etc (especialment el de matinar), després d'un cap de setmana socialment entretingut, però amb una mesura espectacularment adulta, em trobo recollida a casa, amb diferents opcions a escollir, cap d'elles prou seductora. una apatia una mica excessiva fins i tot per a un diumenge tarda. la típica insatisfacció d'occidental amb la nevera mig plena i l'ànima mig buida.
aquesta decadència de finals d'estiu en pot tenir alguna cosa a veure. principis de setembre, època de transició, estiu i calor encara però sensació ja de tardor i cauen les fulles i els cabells i els ànims. afegim una alèrgia permanent i extenuant que no respon a la medicació habitual, i amb el nas tapat i el cap espès tot sembla més fosc del que potser és.
+
però de bo n'hi ha. tenim en rafa fent la primera visita a terres catalanes. molt eixerit i despert, molt gran pel mes que té i molt exigent amb les seves racions de llet en ritme encara poc regular. tot i que es deixa agafar per tots amb força simpatia, i ens fa caure les babes de tant maco que és, deixa ben clar que la seva mare i especialment les mamelles de la seva mare són el seu delit preferit, al que s'amorra amb una passió immensa.
+
de no tant bo tenim el yayo al clínic amb rotura del cap del fèmur, que amb 87 anys i prim i delicat com està sembla massa per a ell. delicat però fort i caperrut i tant queixós com sempre, que volia parlar amb el director de l'hospital per a que el deixin aixecar. viu en un món on alterna realitat i ficció a un ritme trepidant, on la família actuem de nosaltres mateixos o no, i no tenim gaire idea de què fer quan comença a explicar coses estranyes. seguir-li la corrent sembla denigrant, intentar tornar-lo a la realitat, potser encara més.
la yaya és a casa seva amb el cap igual o pitjor, i es lamenta constantment, en castellà "mi marido se ha vuelto loco". tot plegat, terrible. tots dos eren molt dignes i s'avergonyirien molt de veure com passen els darrers anys.
quin sentit té una llarga esperança de vida si no inclou una bona qualitat de vida? veure com els teus yayos són ara uns cossos que resisteixen amb una força que minva amb agònica lentitut, havent perdut tota autonomia, independència i mobilitat. i unes ments que ja s'han rendit a entendre però que s'aferren a seguir visquent una vida que no en té res de vida. és això, morir de vell? és massa trist. em dol recordar-los com eren i comparar-los amb com estàn.
^
^
^
i jo, doncs, observant, gaudint en petites porcions, patint en d'altres no tant petites i sense trobar -encara- el que se suposa que busco. el centre de gravetat, que com l'horitzó, s'allunya cada vegada que t'hi apropes.

adorar / ser adorat

2006-08-31T23:46:00.000+02:00

John William Waterhouse - Echo and Narcissus (1903)

*

the stone roses - I wanna be adored (1989)

Powered by Castpost

finals de mes

2006-08-29T16:45:00.000+02:00

tot avui que tinc la sensació precipitada de que ja som a setembre. voldria ser conscient d'aquests darrers dies d'agost, i donar-los el valor que es mereixen, però és com si no hi fóssin.

fa una estona eren les tres i ara ja són les set. amb les intencions de posar-me al blog he passat (perdut) hores. entre la cuina i el telèfon. entre el dormitori i la llibreria. entre l'estenedor i la fusta de planxar. entre el sofà i el fregar plats. l'ordinador i la matrícula pel proper curs (llàstima dels problemes tècnics, que m'obligaran fer la gestió en persona). no fent res.
haig d'aclarir que fins que s'iniciin les classes (jo em pensava que seria el dia 12 i no. serà el 18) encara podré gaudir de les tardes lliures. que amb l'avinentesa d'un límit que s'aproxima i d'uns previstos propers mesos de dies llarguíssims i ocupadíssims, estic gaudint d'allò més (des d'ahir).
nedar, endreçar i evitar fer la migdiada, aquestes són les intencions. si faig la migdiada no tinc son a la nit i si no tinc son a la nit no dormo i si no dormo a la nit em mata matinar.
nedar entre setmana, com a darrer plaer amb data de caducitat, i endreçar com a necessitat vital. la darrera setmana de vacances va incloure fer-ne també de la casa, allà on sempre hi ha feina i coses a fer. el desordre ha okupat casa meva i m'hi haig d'encarar amb força. la lluita és desigual i esgotadora. hi ha escamots arreu, amagats on no els recordava. de tanta por que em fan que em rendeixo cada dos per tres.
i amb aquest horitzó que s'aproxima farcit d'activitats i aquest present amb les tardes lliures i aquesta excitació d'inaugurar curs i temporada, podria viure feliç eternament. la petita tortura de matinar s'accepta, amb allò de que el plaer s'ha de pagar amb alguna mena de càstig.
+
aquí no es parla de política, però acabo de llegir que en joan clos serà anomenat ministre d'indústria i no puc fer més que encomanar-me a totes les verges i sants davant el que ens espera (dins el sector indústria). quant durarà aquest ésser en aquest càrreg, amb la seva peculiar parla verborreica d'explicacions delirant-divagants? i aquell posat de seure a la lluna, amb les cames penjant, i no tenir cap intenció ni gest de baixar-ne? poc o gens?
+
tampoc acostumo a parlar d'esport professional (fobia total que li tinc a l'esport televisat exceptuant la natació i les competicions gimàstiques i algunes d'atletisme), però haig de declarar la meva ànsia per poder veure algun partit d'aquest mundial de bàsquet tant emocionant i amb aquest pau gasol tant pantocràtic amb la seva barba i el seu petit rostre rodonet enmarcat allà dins. (visca en gasol i els triples i els rebots i les recuperacions de la pilota que fa aquest gran mascle).
*
a la senyora guiomar de la vanguardia, que darrerament em té castigadíssima i mal aspectada, li pregaria que tornés a posar les prediccions d'ahir de forma diària.

no cal que les canvii, que ja m'agraden. fan il.lusió de llegir, i que no es compleixin casi que ni sap greu. i a més, si ho prediu cada dia, algun encertaria. dic jo.

imatge: damien hirst - screenprint (2001)

síndrome butifarra

2006-08-27T16:29:00.000+02:00

aquesta societat occidental capitalista consumista depredadora cruel i malbaratadora em té acorralada.

falta que res m'agradi per a que es converteixi en fenòmen de masses. és ben dur, tenint en compte que sóc anti masses. de res no serveix intentar mantenir el criteri alerta i en permanent crisi, no hi ha salvació ni escapatòria possible.
així que per a major humiliació, haig de reconéixer que estic insatisfeta, que d'això es veu que es tracta.

m'han engolit i sóc a la fase de centrifugat, intentant escapar, inútil intent.
posem per exemple els festivals de música independent (paradoxa irresoluble), i seguim amb l'explotadíssim (no puc més) síndrome post-vacacional.
de tant farta que n'estic de sentir-ne a parlar i de que resulti que tothom el pateix, que ja anuncio, i en exclusiva, i sense cobrar, que jo no el pateixo, ni el tornaré a patir mentre sigui una cosa tant vulgarment comuna.
jo sóc jo i els altres són els altres i mai de la vida jo sóc els altres ni ells són jo. i mentre els tòtiles dels mitjans no aprenguin aquesta premisa bàsica, ens tocarà patir i ens tocarà sentir-nos empesos dins el centrifugat sense haver-ho demanat.
no tinc síndrome post-vacacional per un motiu molt elemental: necessito límits. com els infants. el temps lliure el tinc idealitzat i a l'hora de la veritat en faig una cosa monstruosa: el malgasto. el malmeto. el perpetro. l'elimino. l'escanyo. el perdo. (i tal).
així doncs, una temporada de temps lliure la necessito i disfruto, ni que sigui per a no fer res. però necessito que acabi. no fer res massa dies em senta fatal. que s'acabi el suposat premi convertit en tortura no em sembla tràgic ans necessari i desitjat.
a partir de demà hi haurà horaris, hi haurà manca de temps (oh, quin gran invent!) i en conseqüència, hi haurà aprofitament del valorat element. tot el que s'ha aparcat per excès de temps -eufòria que no aprèn de l'experiència- podrà executar-se per fí.
el desig satisfet és el primer pas cap al desencís, i a mi el temps m'ha de faltar. sempre.

sóc la patrona dels desitjos insatisfets i poc a poc entenc com aquesta insatisfacció no fa més que donar-me satisfaccions.
*
el primer àpat que vam fer en família el dia que la meva germana i el rafa van arribar a casa seva de la clínica va tenir un menú peculiarment infantil, tenint en compte que a taula erem 5 adults, el més jove dels quals, la meva germana recent mare, amb 34 anys.
de primer, macarrons amb tomàquet (natural) i pernil. de segon, llom arrebossat. el menú infantil de tot restaurant que tingui tal detall -pocs se'n salven-. uns plats que la meva mare no cuina mai per iniciativa pròpia i menys junts.
i ara me n'adono que aquell dia, menjant delits l'àpat infantil, intentavem entrar, com fos, dins la dimensió infant. dins la dimensió innocència. tots voliem ser un infant ros i blanquet, pur i net, sense passat ni etiquetes. tots voliem ser admirats per un entorn bocabadat, estimats incodicionalment i ser considerats preciosos. tots voliem ser el rafa, i dormir plàcidament dins la felicitat de ser el rei de la casa.
+
avui he tornat, amb tota la il.lusió del món, a nedar. acte frustrat parcialment pel fet que la meva desitjada piscina es troba en obres. acte satisfet parcialment pel fet que la piscina infantil era oberta. dempeus l'aigua m'arribava just al cul. hem estat tres els nedadors adults soferts que hem aguantat amunt i avall amb la màxima dignitat possible. com si fóssim a la piscina gran, efecte que es produïa amb força realisme durant les braçades 2 a la 5.
demà haurè de tornar, dins el meu ja limitat temps lliure, a nedar a la piscina que se'ns ofereix com a alternativa mentre durin les obres (4 parades de bus i una de metro o a l'inrevés). un lloc fosc i humit i amb olors poc agradables i amb personatges non grats. i on no fas peu ni fent impuls. i on no agafes la vora ni estirant el braç ben amunt. un lloc d'aigues hostils, però sigui com sigui, una piscina. la necessitat no està per delicadeses. haig de tornar a nedar, imperativament.
^
a qui cregui patir el síndrome post-vacacional (pel que sembla, tothom) que no faci cas de les absurdes recomanacions que es donen arreu. que faci el favor de tancar-se en soledat a casa, a plorar i xisclar durant el temps que calgui, mentre trenca els records horrorosos que ha hagut d'acceptar en els darrers anys de família i amics que han tornat de vacances, amb violència i sense rencúnia. (tinc una habitació i una colla d'objectes a disposar, previa negociació econòmica al meu favor). que escolti alguna cançó ben sentimental tot mirant fotos ídem si li costa arrencar el plor. i un cop arrencat, que no l'interrompi fins que faci fora el fotut síndrome del cos.
i no es torni a parlar del tema, que ja som grandets, coi.

oh, mar!

2006-08-24T17:20:00.000+02:00

només hauria de creuar quatre carrers i ja tornaria a veure el mar. si sabés que només hi seria ell. no és el cas. va acompanyat d'una sèrie d'extres que no tinc esma de contemplar.

i ja ho sé que no cal tornar a croàcia (foto) per a sentir l'esperit pur de la mediterrània, només caldria un sarfa o un rodalies. però tot el camí que veuria ciment, veuria xiringuitos, veuria cotxes i més cotxes, apartaments, hotels i edificacions unifamiliars, hipermercats, rotondes, faroles antiestètiques i brutícia generalitzada. lletjor. gentada. cossos de tots els colors i formes i postures. humanitat en massa. soroll, crits i col.lectius en tot l'ampli ventall.

no m'agrada la platja. m'agrada el mar. un mar que aquí només puc veure si miro cap a l'horitzó i no giro el cap enrera.

trista realitat, trista notícia, trist tromfalisme, que es conforma amb marejants xifres de turistes. és això el que compta? i el que s'ha perdut pel camí, qui ho compta? on és la nostra natura, on és el nostre entorn, on són els nostres pobles?

senyors polítics, senyors constructors, senyors empresaris hostelers, vagin sumant, que jo aniré restant. el que és perd també compta, i a més, no es recuperarà mai.

ja he recuperat la verticalitat i l'equilibri (això darrer és subjectiu). els darrers dies he patit de migranya fortíssima i de vertígen agut. efectes secundaris d'haver afrontat set dies a la valenta, una sobredosi que m'hauria d'haver pres amb molta calma.
fa més de tres anys que visc sola amb les meves manies cada vegada creixents. sense donar explicacions sobre els meus horaris, gustos, costums. com pretenia aguantar 168 hores d'immersió salvatge en convivència contínua i sense respir i sense gairebé afinitat ninguna?
compartir espai vital i d'altres detalls que no esperava ni imaginava van provocar un empatx monumental. i així vaig tornar. migranya per acumulació de bilis. vertígen per acumulació de mala sang, culpabilitat de no ser capaç de conviure en harmonia amb una persona que de totes totes és bona i no té una gota de mala fe.

ja he fet penitència en forma de calma i repòs. sola i tranquil.la. desconnexió social. ja em puc tornar a llençar de cap al món, als cops i les esgarrapades. fins que toqui tornar a arreplegar-me a cosir la xarxa tant delicada que m'envolta.
+

viatjar és un plaer i hi tornaria demà mateix. a agafar avions, lluny, a descobrir terres, gents, costums, entorns, móns. a oblidar per uns dies el meu racó a mida i a poder viure per uns dies la il.lusió del desconegut.

dimarts havia de tornar a la feina, però per malabarícies del jefe, la tornada va ser en dilluns, amb l'encàrreg d'una feinada i amb el premi de que un cop enllestida, tindria la resta de dies lliures. enllestida doncs, i dos dies de vacances que torno a tenir. vacances a casa, amb tot sota control i amb la llaminadura desitjada en forma de petites trobades amb gent estimada. només per plaer, com ha de ser.

oh, croàcia!

2006-08-19T22:56:00.000+02:00

amb aquella barreja de moltes i de gens de ganes, ja torno a ser a casa. el cos el tinc aquí, però les emocions encara vaguejen per croàcia. concretament per la dalmàcia -meridional-, que és on he estat. croàcia és un país prou extens i variat al que aspiro i espero tornar i conéixer millor.

set dies són molt poc temps, però han valgut per a fer allò que tant em calia: canviar d'aires, oblidar-me del temps (dia, hora, horaris) i entrar dins la dimensió de la desconnexió de rutines i hàbits.

l'adriàtic m'ha encisat. la costa de la dalmàcia -meridional- també. és familiar i estranya alhora. els boscos de pins arriben fins el límit amb el mar. et satures de verd i de blau. arbres, cel, mar. llargues extensions de costa salvatges, illes verges. n'hi ha moltes per on no hi circulen cotxes, algunes amb convents benedictins abandonats, d'altres que són parcs naturals i on tot és natura i exaltació mediterrània. grills cantant eufòrics, papallones, abelles, sargantanes.

les edificacions són poques i en general boniques -amb excepcions-, cases petites i baixes, però contundents, de pedra grossa i clara. moltes d'antigues, i les noves mantenen el mateix estil, detall que els honra i que la vista i la sensibilitat agraeixen. durant la república de ragusa hi havia estrictes lleis urbanístiques que semblen mantenir-se, almenys en les poblacions més petites.

la gent, però, no té el caràcter mediterrani que es podria esperar. són distants i secs, eslaus. seriosos, poc amables i poc xerraires. molt orgullosos de la seva terra i les seves costums. apassionats pel seu mar. semblen forts, valents, durs. és inevitable relacionar aquest caràcter amb la recent guerra i el patiment sembla amagat i alhora visible.

dubrovnik ha estat reconstruïda després de la guerra, i el detall que més ho delata són les teulades noves de trinca de la majoria d'edificis de la ciutat antiga, que es veuen al recórrer la impressionant muralla que envolta un casc antic ple de palaus, esglésies i racons encantadors. que malhauradament ha estat colonitzat per masses enfervorides de turistes, turistes de pantaló curt, sandàlia, camèra i visera. tot són terrasses, bars, cafeteries, restaurants, botigues de souvenirs. es manté una dignitat estètica i una obediència civil que venint de barcelona bocabaden. totes les terrasses tenen cadires boniques (vímet, metall, coixins) i tots els locals són bonics i nets i polits. els carrers netíssims i es respira ordre dins el caos, amb un resultat d'eixambre obedient. el senyor clos hauria de prendre bona nota de la dignitat amb la que la ciutat vella de dubrovnik s'ha venut al turisme massiu. la quantitat no ha reduït la qualitat, i queda ben clar que s'hi esforcen per a que així segueixi sent.

tot i això, amb una visita de nit i una de dia en vaig tenir de sobres. mareja tanta gent i el fanatisme col.lectiu per la bellesa l'acaba convertint en banalitat. entristeix de veure que la bellesa impliqui el pagament d'un peatge tant enorme.

afortunadament ens allotjavem a cavtat (a la foto), un poblet encantador, prou petit i prou bonic, fundat pels grecs sota el nom d'epidaurum. el viatge a dubrovnik era aterridor, mitja hora de curves per acantilats altíssims, una carretera estreta i un autobús massa ple que et mantenien durant tot el trajecte amb l'ai el cor, barrejat amb l'emoció per un paisatge tant espectacular.

en tot cas, la costa dàlmata m'ha impressionat per bonica, per estètica, per salvatge, per ben conservada i per dura. hi ha molta pedra, molta roca, i poques platges. potser sigui aquest el secret de la seva -per ara- poca massificació. a part de dubrovnik, la resta de visites (lokrum, lopud, mjlet, montenegro -kotor i sveti stefan-) han estat acompanyades d'una selecta minoria i podies trobar sense gaires problemes espais de solitud, de calma i de tranquil.litat, tot i que les ciutats de montenegro, que són patrimoni de la unesco, també estàn plenes de ramats de turistes tipus camacu.

tenia les meves prevencions sobre la convivència vacacional amb la co. en l'any que fa que ens coneixem, he constatat prou similituts i prou diferències, que feien del resultat del primer viatge juntes una gran incògnita, amb conclusions no gens bones, per part meva. tinc clar que haig d'assumir les responsabilitats de tals apreciacions, i no seria correcte culpar-la de res a ella, ja que tenia (i tinc) clar que pel damunt de qualsevol cosa, és una bona persona. cosa per a mi essencial, i requisit que pretenc esperar de la gent amb la que em relaciono. una garantia de qualitat, que malgrat tot, no aconsegueix superar d'altres diferències.

he tornat una mica malferida anímicament. en primer lloc, decebuda amb mi mateixa, per no haver pogut enviar l'esperit crític de vacances, ans l'he tingut ben enganxat i actiu. desitjaria estar pel damunt d'aquestes coses. emulant el senyor de la contra de la vanguardia d'ahir, voldria tenir "una actitud amable, compasiva y condescendiente con los demás". però resulta que no la tinc. tinc poca-poquíssima paciència -que pel bé de les dues i de les vacances he intentat dissimular tant com he pogut, que no ha estat tant com hauria calgut- davant certes coses. tinc greus intoleràncies i si una cosa he après del viatge és que per a mantenir l'amistat amb la co. és fonamental que no tornem a viatjar juntes. fins i tot és bàsic no veure-la en un temps prudencial i fer una esbandida dels pensaments hostils que ara mateix m'aclaparen.

per a més vergonya meva, ella és massa bona persona com per a sentir el mateix. avui m'ha trucat per a quedar, i li he hagut de dir que no.

una setmana ben intensa. no és això el que volia? (resposta: sí, però no. ja hi som).

desconnexió parcial -marxo!-

2006-08-11T00:03:00.000+02:00

I,m bitterly disappointed with the English working classes, Adrian. They've chosen consumerism over art, materialism over culture, and celebrity-worship over spirituality.
Adrian Mole and the weapons of mass destruction - Sue Townsend (2004).

m'uneixo als clams i els elevo a la màxima potència. què està passant amb tv3???? he ensopegat allò (amb alevosia). allò que fan abans del telenotis. allò de les proves a aspirants a cantant (per que s'entengui de què parlo). m'he horroritzat estabornida. és tant decadent, és tant patètic, que ni tant sols fa gràcia. fa plorar!!!

si l'avió bcn-dubrovnik que surt demà a les 8:10 tingués cap incident i/o la meva estada a les croàcies i/o la meva salut i/o l'avió de tornada, em quedo descansada dient que jo també estic molt decebuda, molt.

per si no queda prou clar, tinc moltes ganes de fer vacances, i de gaudir-les, i d'explicar-ho!
arrrrreveure!!!!!!!

ais i uis

2006-08-08T17:10:00.000+02:00

son tantíssimes les angoixes que m'aclaparen abans de marxar de vacances:

no ser capaç de fer una llista. haver de fer la maleta (escollir). netejar-endreçar-tancar la casa. l'avió, les turbulències, el viatge, la companyia, l'estada, el temps, els perills indefinits. i una germana al yucatàn, l'altra a casa seva, però no a prop, i jo als balcans. la inquietud de tenir la família desperdigada.

sense oblidar les angoixes del moment actual (líban, incendis, desencís polític, desastres. seguir dubtant tant).

la bona notícia és que aquest matí he pogut eliminar dues preocupacions que aspiraven a angoixa: maleta i tovallola de platja. només era qüestió d'anar a les botigues correctes. i escollir. i pagar. i això, que tant senzill sembla, i no ho és pas tant.
maleta: o són molt cares, o són molt barates. de molt barata ja en tinc una. se li va trencar la nansa i els darrers quatre viatges l'he haguda de dur a coll, posant en perill les lumbars i provocant un pinçament que afortunadament ha romàs (jo diria romès, però acato) latent.
maleta barata = alt perill de traició en el pitjor moment = el preu no compensa el patiment.
davant aquest nou viatge, i sobretot, davant el que són les primeres vacances en tres anys, m'he decidit a fer la despesa. sóc de la raça soferta, i davant certes situacions incòmodes, em costa dir prou, però em consta que ho sé fer. només em cal una mica d'empenta (o diguem, de molèsties).
+
un cop decidida per una maleta de les cares, calia buscar la maleta correcta, mides, color, qualitat i preu. desconeixent on s'amagava (botiguers, per a quan un llistat per barri i especialitat, incloent horari?) el repte era enorme.
ahir a la tarda l'expedició al centre es va saldar amb una samarreta color morat abans caríssima i ara a un preu correcte, uns pantalons color sorra (o fang sec) senzillets i baratets, per les expectades tardes de passeig per la costa mediterrània, un potet al 50% per a fer una única ració de te (fa anys que era un desig mai culminat), i un paquet de biomanán per a seguir intentant que el flotador que se'm fa a la panxa desaparegui abans del divendres.
enfilant de nou el fil, aquest matí m'he encamintat a la botiga del barri que anunciava descomptes en bosses. en maletes era un 10, poc però enfí.

el venedor, m'ha decebut. o potser és que li he posat altes expectatives. era modernet i duia piercings. li he imaginat un bon gust que a posteriori encara no sé si tenia o no. és el que els passa als venedors, que han de vendre's fins i tot el criteri. em col.locava una maleta turquesa (!). no. una verda lloro (!). tampoc. una amb núvols blaus (imitació tous). norrr (!!!!!!!!!!!). una marró d'un marró estranyament llampant. no. (...) i finalment, i davant el meu silenci ofuscat, ha aparegut la maleta perfecta: color gris fosc, que amb el 10 quedava a un preu discretament car. he dit que sí, i el noi, per a acabar d'ensorrar les expectatives, ha afegit, en aquest punt ja tant innecessari, si no preferia la turquesa. no.
una espera d'un bon venedor que li encerti el gust. una no recorda allò de que cal dir el més específicament possible el que es vol per a que t'entenguin i et satisfacin. ai.
*

tovallola de platja: com que no sóc de platja, ni en tenia ni en trobava a faltar. sort de la co. que va comentar dissabte, de passada, que la tovallola li ocupava mitja maleta. buscar una tovallola de platja és molt més senzill del que sembla. com tantes vegades, allò que vols ho tens al costat i no ho veus. després de remenar i no trobar, després de patir cobriments veient aquells dissenys tant esgarrifosos liderats per l'agatha ruiz de la prada. després de sentir adjectius qualificatius tals com fluo (vocabulari dependenta), tons àcids (idem) o fantasia (idem), o una tovallola llisa no es porta perquè semblaria de bany (idem), ja em veia ressignada a utilitzar la de l'hotel i semblar una arreplegada.
no ha calgut. he vist la llum, en forma de la fantàstica botiga de barri, que tinc a cinc minuts de casa. la que té drogueria i faixes i bisuteria i com més t'hi endisnes més coses hi trobes. i la dependenta experta i amable m'ha venut una tovallola llisa, que podia escollir en gris, verd o lila. ha caigut la lila. la grisa m'encantava, però en primer lloc, conjuntava massa amb la maleta. i en segon, el gris atreu massa el sol, i la meva intenció es rostir-me el mínim possible. els sinistres i el sol no som compatibles i en cas d'enfrontament accidental som castigats sense pietat. prego per a que hi hagi ombres a les platges croates.

volia anar a nedar però no para de tronar. planxaré, enlloc de nedar. quan trona fora, planxar és un altre petit gran plaer.

imatge: fair rosamund - john william waterhouse (1905). (en sóc molt fan)