dimecres, 29 d’agost del 2007
finals d'agost - la disbauxada vida d'una treballadora sola a la ciutat
ja mig superat el trauma de no viure a l'aveyron, em trobo plenament concentrada en allò que se'n diu adaptar-se a l'entorn.pels matins la ciutat encara és mig buida i es circula de maraveille. vaig a la feina en bus, per poder mirar els carrers, i per evitar haver de mirar els altres humans en estat depressió post vacacional aguda al tremebunds vagons del metro.
el bus va mig buit i puc escollir seient i zona. m'assec al davant de tot, a l'altre banda del conductor, i tinc unes boníssimes i semi-inèdites vistes dels carrers quasi-buits mentre escolto el final del peligrosamente juntas i el principi de música es 3.
si afegim que cada matí em lleva la motivació per la meva dosi de te verd, de xocolata negra + tres nous i de l'entrepà d'allà les 11 -aquesta setmana d'oli d'oliva amb pernil dolç, pernil salat i formatge de cabra caprilice-, asseguro ben convençuda que de bon matí segueix sent, i que duri, el millor del dia.
+
a la feina encara no hi som tots, i encara no n'hi ha tanta, es treballa a ritme pausat i l'ambient és d'allò més relaxat, entre els que tornen i expliquen i els que som allà de fa dies i escoltem. el matí passa bé, i al migdia marxo pitant a casa dels meus pares a dinar.
els meus pares encara no han tornat de vacances. jo encara no tinc ganes de programar menus ni de cuinar-me la nit abans el dinar de l'endemà.
m'he encarregat de proveïr la seva nevera amb viandes-rodríguez (en v. també segueix devacances a la seva caseta de la muntanya) consistents en amanides preparades, truita de patates preparada, ensaladilla russa congelada, olives de pot i pebrot de pot i maionesa de pot i salmó fumat. amb aquests quatre elements he anat dinant cada dia, repartint les racions segons el que em manaven els instints rodriguezerians. mentalment tararejant els dabadabadada de les pelis de l'alfredo landa.
les tardes, a la feina, són un suplici. no hi ha feina, però allà hem de seguir. es formen grupets amb la més mínima excusa, es parla de temes tals com: com et claven als restaurants de formentera (ho desconeixia), que el vi a austràlia és caríssim (ídem), que tailàndia és un destí d'allò més recomanable i més viatjant al teu aire (això si), que a cunit s'hi dorm molt bé (ah..) i que les festes de sants ja no són el que eren (què eren?).
un cop superada la tarda, i es triga més del que sembla, estampida.
al carrer, em passa que no sé gaire què fer ni per on tirar. puc anar a casa, sí. però també puc anar a remenar roba, o a remenar sabates o a remenar supermercats. tot i res em ve de gust. finalment acabo a casa, a una hora prudent, i disposada a fer d'antirodríguez: rentadores, rentaplats, planxa, regar i cuidar les plantes, dutxa, depilació, pedicures. etc. (finalment, ordinador).
en això estem.
en això i en pensar que:
a l'aveyron a l'hivern deu ser ben fosc i deu fer molt de fred i potser no m'hi adaptaria.
a barcelona a la tardor hi ha tantes coses a fer.
alguna manera de guanyar-me la vida que no sigui treballar per l'altri.
l'hortet que em muntaré al balcó.
en v. i jo, que estem pre-preparant-nos per una convivència integral i no parcial.
plans, plans, plans.
dijous, 23 d’agost del 2007
aveyronada
amb la inconstància inconsistent que em caracteritza, desmenteixo l'estupidesa proclamada fa 13 dies. renego. i proclamo rotundament que no suporto retornar a les tristes rutines urbanes.n'hi ha hagut prou en marxar tres dies al paradís real i autèntic i existent a la terra, la nostra, per a tornar fulminada per un síndrome post-vacacional agut.
+
aprofitant el pont d'agost vam anar a visitar una parella d'anglesos jubilats (adults, no avis), convencionalment excèntrics que s'han instal.lat al paradís en forma de masia al bell mig de l'aveyron, frança. una preciositat de comarca que no coneixia i que espero coneixer millor tant aviat com sigui possible.
el que he vist fins ara promet i s'acosta perillosament al meu somni ideal: camps... vaques... masies destartaladament chics... (aquells finestrons blau-cel!) camins rurals... poblets encantadors amb esglèsia... natura... cel... llum... flors-flors-i-més-flors, de tots colors... horts... plantes... formatges... vins... gent senzilla i sense ridiculeses.... en resum, una gran pau espiritual.
tot i que els poblets més bonics han sucumbit al turisme, -encara que molt minoritari i respectuós- ho han fet conservant al màxim el bon gust. petites concessions en forma de botiguetes, que de tota manera són una delícia, en general, ans alguna una miqueteeeta cursi.
el més impactant, potser, per pur contrast nostrat: res lleig. absolutament res lleig. el paradís dels anti-totxo: ni ciment ni arquitectura singular ni cases unifamiliars ni urbanitzacions ni ciutats de vacances ni cap ni una aberració com les que han destruït -o van camíde- casa nostra, els nostres paisatges, la nostra costa i la nostra muntanya.
la parella anglesa s'ha dedicat i es segueix dedicant, ara jubilats d'obligacions laborals, al món de l'art. entre la preciositat de masia que han restaurat amb màxim respecte, mínimes transformacions i exquisit gust. i entre la maravella de jardí (oda al jardí anglès) que estan fent poc a poc. i entre l'hort de productes orgànics (una mania molt anglesa que caldria anar imitant), afegit a que per la zona es respecta molt la natura i s'aconsegueixen sense problemes productes naturals / o el mínimament possible manipulats, com ara llet, verdures si no les tens al teu hort, fruita, etc...
entre unes coses i d'altres, que la tornada ha estat terrible. tornar al meu barri, quin xoc. lletjor, vulgaritat, deixadesa, brutícia, grisor. només que bancs amb estètiques ofensivament coloristes i forns de pà-degustació (que em maten). i grues i més grues i edificis nous d'allò més depriments amb el seu ciment i les seves dimensions inhumanes.
ratolins de camp, rates de ciutat. no hi ha color.
*
és en aquesta època d'inici de curs quan faig la meva llista de bones intencions.
afectada com estic pel que he vist i viscut, ara mateix la llista es basa i limita a pretensions estètiques i horticultores. guerra a la lletjor i abraçada a la llavor. intentaré fer un hortet al meu balcó. intentaré consumir productes el més mínim manipulats possible, afavorint els de casa nostra i els de la pròpia estació.
pretendria també actualitzar els estris de cuina: fora cassoles d'acer inoxidable, benvingut el ferro forjat, un joc de ganivets dels bons i de totes les mides, mantels individuals, de vímet. inversions per a tota la vida.
i cuinar, cuinar i cuinar fent xup-xup. evitar precuinats i llaunes i envasos de plàstic i conservants i colorants i estabilitzadors i espessants i potenciadors de sabors. ecs.
vida sana en un entorn insà. serà possible? cette est la question!
dijous, 9 d’agost del 2007
retorns
a mi 
m'agrada tornar de vacances. sobretot sana i estalvia i si les maletes tornen de la mateixa manera.
m'agrada tornar de vacances. sobretot sana i estalvia i si les maletes tornen de la mateixa manera. el marxar de vacances em suposa unes angoixes que amb els anys no es superen. que si fer una llista (no puc), que si fer la maleta (agònic), que si pensar què agafo i què no (no puc). que si patir pels desastres i desgràcies que podrien caure'ns al damunt en qualsevol moment aprofitant el relax i la proximitat amb la perillosa felicitat. enfi. que tot això m'atabala i em posa de pocs humors.
un cop al destí, primer cal assimilar el trauma del punt de no retorn: tot allò que m'he deixat (aquest any: paraigües - el primer dia a santa cruz de la palma plovia-, barret - els dies 3 a 7 feia un solarro que sofregia tot el que i el qui arreplegava-, collarets -ah, va i me'ls deixo!!-, sabatilles per estar per casa -un oblit fixe-). tot seria pràcticament substituible però el morbete i l'autocàstig consisteix en no fer-ho (si no és indispensabilíssim, que no ho ha estat).
l'endemà, amb aquella incredulitat de ser en un lloc nou i de no sentir tantíssimes eufòries com s'esperava, toca posar-se en ona de fer allò que et vingui de gust sobretot sense plans ni horaris. quin vertígen, despres d'uns llargs mesos amb la vida programada, de bon matí a bona nit.
a partir del segon o tercer dia es van relaxant les tensions i les manies i el dia de tornada queda lluny i se sent una petita joia que batega allà dins. es comença a gaudir de la llibertat: que si ara esmorzem aquí. que ara si llegim. que si ara anem allà, que si em fas una foto i jo te'n faré una altra. que si busquem un poblet pintoresc i dinem. que si fem una excursió i després ens estirem en aquella platgeta tant cuca. i tornarem quan en tinguem ganes. i soparem al balconet amb una ampolla de vi. i mirarem estels i respirarem aire canari que és una mica salat i una mica humit i una mica sec. i dormir, molt i bé i tant com calgui.
i en aquestes estic quan descobreixo amb gran pena que ja tornem l'endemà. refer la maleta (fàcil), desfer tota emprenta de la nostra estada a l'apartamentet encantador. haver de matinar, i el que ve després, embarcaments, enlairaments, possibles problemes inesperats, aterraments, maletes que surtin, trajecte penòs per tornar a casa. tot aquest malson és el responsable del desviament malaltís: casa meva-casa meva, la cantarella del petit extra-terrestre. quines ganes de tornar, quines ganes de reempendre la normalitat, d'asseure'm al meu sofà, de fer zàpping a la meva tele, d'obrir la meva nevera i d'anar a trobar els queviures desitjats i cuinar-los i posar rentadores i planxar i anar a dormir al meu estimat llitet. i la meva dutxa.
tics d'alienada. necessito tornar a la meva presó i al meu estocolm particular per estar tranquil.la i segura.
i un cop passat el temps prudencial torno a somniar en marxar, en desconnectar i etc. desitjar el que no es té i acomodar-se al vici.
+
de la palma puc dir:
que és bonica. petita, amb un aire una mica destartalat però amb detalls de colors i flors molt peculiars i macos.
que ens ha tocat un clima inesperat: primer pluja i fred. despres una onada de calor terrible. res era el normal per l'època així que dedueixo que en això es basa el famós canvi climàtic.
que la gent tenen una calma que altera i marquen molt les distàncies. contrasta amb un entorn tant exuberant i salvatge. serà el resultat d'estar tant isolats?
que es menja rebé però que no vull veure patates (papas en concret) ni mojos (del vermell ni del verd) en una llarga temporada. ai, però estaven d'allò més bons i vam decidir que en menjariem cadadia i així ho vam acomplir. quin empatx.
*
aquest matí barcelona s'ha despertat amb aquella maravella de llum que sovint tenim. un regal després d'aquests dos darrers dies de llamps i trons. el premi de matinar i el regal de gaudir-ne. del trajecte a peu fins el bus. del camí en bus cap a la feina, amb un ambient tot polit i engrescat. tot brillant, tot bonic. un petit gran plaer. ara que no hi ha tràfic i que el meu bus arriba a l'hora, i triga gairebé la meitat en arribar al destí i que va mig buit i puc seure i que avança amb fluidesa. he llegit a estones, (banana yoshimoto) he escoltat els red-hot-chilli-peppers (gran música d'estiu) i he badat mirant per la finestra. el premi de treballar en agost: val la pena.
