Hanna B - que no sap on és i d'això tracta-

ara resulta que servidora, de cop, té temps. lliure. el temps lliure és una cosa perillosísima i que cal combatre com calgui. el temps no ha de sobrar mai. ha de faltar, sempre. o semblar-ho.
+
amb l'objectiu d'ocupar el temps lliure que s'estèn davant les meves tardes d'estiu, estic buscant cursets. coses creatives i tal. però el curset que voldria no existeix, ja que em nego a fer intensius de quatre hores diàries de dilluns a divendres, que això ja ho he fet tot l'any!!
busco un curset a la meva mida, interessant, motivador. un parell d'horetes dos o tres dies a la setmana, per a tenir els altres dos o tres dies de la setmana lliures a disposar com més em convingui.
mentre espero que aparegui allò que desitjo, aprofito per anar a nedar. dia sí, dia no, per agafar ritme. ahir ja podia fer quatre piscines seguides sense reposar. el primer dia havia de parar a cada piscina (ejem, de 25m).
el cansament endorfínic post piscina és meravellós. torno a casa totalment col.locada. i cansada. anit a les 11 ja veia les ales d'en morfeu.
*
tema musical. estic corsorpresa en notar com s'han accelerat els ritmes als nostres temps. repesco cançons de la meva joventut i totes em semblen lentíssimes. com si posés un single en un tocadisc a 33rpm. és frustrant, jo llavors les trobava perfectes. a la velocitat correcta. i ara les trobo arrossegades, com si vinguessin tots d'una sessió de natació.
i a més hi ha l'efecte teclat. sempre he estat molt fan del tecno i des dels seus bons principis em vaig enganxar a tota melodia que inclogués un teclat, a poder ser de grup alemany vestit amb mono. amb els anys, n'hi ha que han sobreviscut amb dignitat, n'hi ha que no. quina decepció que aquelles melodies adorades em facin pensar ara en el defenestrat organista de la cabra.
per altra banda, als 80, es perdoni que em repeteixi com l'all, tot grup famòs tenia teclat i melodia teclat en un moment o altre de la cançó. això també m'ha sorprès, serien influències del tecno o nuse.
^
m'estic embolicant massa. acabo bruscament, però deixo moments musicals: els cars, que eren un grup de rock i que segueixen sonant bé com a tals. que serveixi la mostra com a botó per il.lustrar l'efecte teclat patinador. prego s'escolti atentament, i s'esperi amb paciència els moments estelars, per a evocar la cabra fent acrobàcies sota una sola pota.

+
the cars - just what I needed (1978).

+

Powered by Castpost

la dinàmica de que se me'n va la olla i després em disculpo em comença a neguitejar. no vull que es converteixi en hàbit ni res similar, així que evitaré fer tot comentari afegit sobre el tema de sota. assumeixo les meves mancances així com desitjo que tot qui això llegeixi me les disculpi. esperem. amen.

+

així doncs, germans, cantem, amb força, tots:

oh, quin gran goig, quina joia, quan els exàmens s'acaben!

(bis, bis)

oh, quin goig tant gran, quan els exàmens s'acaben!!

(bis, bis)

s'han acabat, fiu, hip, ioupi, visca!!!!!! ja sóc lliure, ja no tinc la sentència de dilluns -> exàmen per a una bona temporada. ja he anat a vaguejar per diagonal mar com una consumista despreocupada, ja he notat el relaxament a les cervicals, ja no tinc mal de cap, ja puc sortir de casa sense culpabilitats, ja puc organitzar el meu oci amb llibertat, ja suspiro alleujada!!

+

ah, ahir, a classe, fent el darrer, mentre ens entregaven els fulls de preguntes, em mirava els meus companys, i sentia una intensa corrent de germanor i simpatia cap a ells. hem estat junts tot el curs, els jovenets em fan tanta gràcia, la seves vestimentes, els seus posats rebels, el guaperes amb els seus braços tatuats. ai. l'osset de peluix que s'ha fet un tall de cabells modernet. ai. l'anarcokupa canòs que em va donar xerrera neguitosa pre-exàmen. ai. quin gran moment d'esperit de final de curs i de l'hora dels adéus. quin sentiment de ventrada (softcatalà, jo no he estat! és el que surt per camada). després tots al bar, bevent aigues i refrescos, com un jovent formal i prometedor i de sanes costums. adéu, adéu, adéu, fins l'any que ve!

***

en el futur immediat, un parell d'actes festius i socials. el primer, dinar de blogaires, el proper dissabte dia 1 a casa la mar al que assistiré encantada de la vida, tot i no ser partidària d'aquesta mena de coses. però em fa molta il.lusió conèixer les persones i veure les cares, perfí. proposo fer un joc als que hi anem: fer una breu descripció física de com creiem que són els altres. i després comparar amb la realitat, segur que hi haurien sorpreses! per part meva, faré els deures.

per altra banda, si algú que llegeix això no n'estava assabentat/da i li fa gràcia venir, ja ho sap! només cal enviar un mail i se li donaràn les coordenades. queden coses per concretar, com el menú final i si es cuina allà o es porta el menjar fet, restem a l'espera de l'imminent consens.

el segon: he decidit fer una festassa a casa per a celebrar el meu proper aniversari. sí, entraré dins un número ja gairebé obscè de la maduresa, i ho faré sense dissimular ni res, que es noti!

el més prioritari és començar a convidar, i comprar alguna mena de material catifa per a cobrir el terra del menjador. per altra banda, estic baixant la banda sonora de la nit, que serà petardíssima i vuitantera amb algun toc actual. haig d'agraïr a sant e-mule per la seva generositat infinita. estic trobant tot el que busco i més!

això és tot per ara... seguirem..!

tout est chaos
a côté tous mes idéaux: des mots abîmés
je cherche mon âme qui pourra m'aider
je suis d'une génération désenchantée, désenchantée.
*
revetlla i cap altre opció que agafar una bona taja.
anar taja és la qüestió. i que ningú m'ho argumenti en contra, res més a fer.
toca taja. toca evasió. toca no pensar. toca no saber. toca no ser-hi. gaire.
he sopat amb la germana i el cunyat. són joves, lúcids, vitals i destroyers com ells sols. un sopar magnífic. mantels vermells i estovalles blanques. copes de cristall. cava fresquet, boníssim. amanides amb feta i anous, musclos, cloïsses, pernil, gambes, un curri excels. més cava, i coca. i xocolata. i més cava.
de ressopó els cubates. vodkatonics. mmmm... boníssims. llimona, o llima. gels a gogo. l'ampolla a mà donant llibertat de graduació. el david bowie de fons. brillant fons. conversa lentament delirant al deliri. sobre la vida i la mort. sobre si viure intensament o viure tranquil.lament. sobre la vitalitat o la conformitat. sobre la inevitabilitat o la rebelió. sobre la sorpresa o la rutina. sobre el que ens ve al damunt, a mi molt més que a ells. la maduresa inevitable. i l'esforç per a que la inevitabilitat es distregui tant com pugui pel camí.
i jo em faig la germana gran despistada. no m'agrada ni vull haver de reconéixer que ni vull ni puc marcar cap camí. ja voldria. ja m'agradia dir peraquísí, peraquíno. ja m'agradaria. ni tinc planells ni sé camins. ni sé dir res. no sóc cap exemple. sóc més aviat l'excepció. el fracàs evidenciat en forma de graciosa dissimulesa.
no estic segura de res. l'edat fa saviesa? l'edat fa maduresa? no serà a l'inrevès? començo a pensar que els anys no serveixen per res més que per a enterbolir. els fets, han de ser transparents i senzills. el tamís anomenat experiència els converteix en un gruixut teixit enterbolit per tota mena de consells, avisos, advertiments. pors i dubtes.

qui. què. com. quan. esparadraps en forma de cures. cures en forma de taps. taps en forma de torniquet. desesperat. la sang vessa. però es neteja i no es nota. el cor bombeja i ningú sap si porta esparadraps o ferides o esgarraps.
prou.
prou.
prou.
experimentar. viure. no esperar. no pensar. endavant. cegament. sense saber el què embesteixo.
solstici d'estiu, esborra'm tota experiència. esborra'm tota maduresa, esborra'm. si et plau.

sembla mentida la diferència que hi ha entre l'ideal i la realitat. el meu ideal de solstici d'estiu és irreal.

per començar, no hi ha petards manipulats per inexperts. hi ha petardets, dels simpàtics, que són els que se senten només cada tres quarts d'hora o així, i uns quants focs artificials bonics i senzills, repartits amb gust durant la nit. que, per descomptat, serien única i exclusivament manipulats per professionals del ram de la pirotècnia (titolats). sobre les bengales no em puc pronunciar. de vegades al meu ideal n'hi ha, de vegades no. em pesa que a la meva infància fossin considerades una cosa molt fifi que ens deixaven fer a les nenes -sota supervisió-.

per descomptat que hi hauria fogueres. ni massa grosses ni massa petites, amb unes flames molt enlairades i poc fum, amb una cadira al damunt, i mai envoltades d'aquells artefactes metàlics pintants de groc que t'inciten a l'arrepenjament i contemplació aborrallonada (softcatalà per a aborregada) del què hi hagi a l'altre cantó.

hi hauria orquestres, sense bafles, per l'amor de déu. sense micròfons que piten ni cantants dient "si, no, si, no" durant els cinc minuts previs. sense endolls, per entendren's. amb la vestimenta dels músics i cantants ja no m'hi fico, però pel gust natural que imperaria al meu solstici ideal, no hi hauria armilles, ni lluentons, ni minifaldilles, ni brillantines (... etc).

hi hauria coca, que tindria forma de coca, és a dir, quadrada. amb fruita confitada de veritat i no plastificada. no cal dir que aquella pasta groga imitant la crema no se li hauria acudit a ningú de fer.

es ballaria i es saltaria, sense gaire ordre ni gràcia, només per al desofec del cos i l'ànima. rauxa de la de tota la vida. el mam li sentaria bé a tothom i ningú rojaria ni faria esteses lamentables ni d'altres inconveniènces mal anomenades excessos. hi hauria excessos perquè seria el solstici, però serien excessos esquisits. al meu ideal no hi hauria cap ni una vulgaritat.

i amb el dia clarejant i les primeres orenetes cantant, ens retirariem cap a on fos, tots satisfets. i les deixalles no existirien perquè als meus ideals no hi ha ningú que llenci res al terra.

+

la realitat de passat demà demostrarà de nou que de l'ideal al real només que hi ha pura coincidència. i jo voldria saber, perquè el que impera està tant allunyat del meu ideal? sóc la única que aspira a un solstici bonic? sóc una fonamentalista dels solsticis ideals? el mal gust és el mal de la nostra època? s'estèn, maligne, pertot, i no hi ha res a fer?

ai, ja ho diu ma mare que tot és culpa d'haver anat a un cole massa hippy.

ah, tenia moltíssimes ganes d'amorrar-me al piló. vull dir a una cervesa, beure de l'ampolla. això del piló desconec què vol dir, però té aquelles connotacions de cosa fosca i no gaire decent.
i bé, viure a barcelona té d'entre altres la gran i variada oferta en oci nocturn, només cal escollir i gaudir.
ah, el karma, quin gran lloc. després de desafortunades excursions pels antros més pedants i excloents i antipàtics, retornar al karma és com sortir al pati del cole. el bon rotllo impera, la música, de la bona, les birres a morro, personatges de tot tipus, color, edat, aspecte i estil. la fernanda, com sempre. homes de l'edat del meu pare, melenuts, gòtics, rockers joves i vells, molts trenta-quarantanyeros i eres amb actitut d'oi que no els aparento? (no vull que m'encomanin la passa però és ben contagiosa), i tothom passant-ho bé. només cal veure les cares, allà vibra el bon ambient i no existeixen els complexes. s'interactua sense problemes, i es deixa d'interactuar de la mateixa manera. a 3,50 la cervesa i sense got, i van que volen.
ai no hi ha res mes euforitzant que agradar, ni que sigui una estona i ni que sigui mentida.
***** (5, si)
+
així doncs, com anava dient darrerament, estic d'exàmens. no. no vull tornar a parlar-ne que no tinc res a afegir. doncs ja ha arribat el mes de juny i sembla que refresca, fixa't. el temps està boig o som nosaltres que oblidem que cada any per juny refresca?
he decidit rebelar-me i no votar, que m'han carregat i malhumorat molt tantes exigències i tanta pesadesa, quins moments de campanya electoral més insuportables! a més, per anar a votar hauria d'invertir un parell d'hores per qüestions que no venen al cas, i el meu cos passa. i si el meu cos passa, jo també. i sempre podré dir que jo no havia dit ni que sí ni que no, que crec que és el que més em convenç.
^
aquests que viuen a primera línia de mar, en aquells bunkers de 17 plantes en forma de gratacels, estàn empipats perquè els volen construir nosequè a la mateixa platja, i es veu que els taparien les vistes, i penjen llençols amb lemes tant ocurrents com "la mar bella no és marbella", "prou ciment", "volem un passeig marítim" i coses de l'estil. a mi m'agafen ganes de plorar rient. el que veig des del meu balcó és tant lleig, és tant de ciment, és tant ciutat-dormitori especulativa i horrorosa, que fan ganes de convidar a la gent dels llençols a fer l'aperitiu, i que s'adonin d'on viuen. i els explicaria, entre escopinya i oliva i patata, que això no és res, i que d'aquí a alguns anys (pocs) tindrem gratacels a les esculleres i a les voreres i a les rotondes. perquè el senyor nadal diu que encara ens caben 100.000 edificacions. que trist. !. tornarien a casa convenientment convertits i penjarien llençols dient "sentim molt tapar-te les vistes i ara ens mereixem que ens les tapin a nosaltres".
+
me'n vaig a llegir el diari i a posar una oliva al bitter kas. i a escoltar el peter murphy.

.

.

Powered by Castpost

aquesta tarda m'ha condit (verb beneït per softcatalà). he estudiat, he comprat verdures, he fet escalibada, m'he depilat les cames, he assajat tres nous pentinats, he mirat i renegat d'en isma (que encara és hora que m'ensenyi res, i si el torno a sentir dir textura m'agafa un atac) i he fet un sopar ben bó: tonyina a la planxa amb l'escalibada.
però m'he sentint intesament reclosa, és el fet de saber que tens un examen pendent. demà torno a la biblioteca, que em rejoveneix. estar envoltada de jovent amb tot l'aspecte d'aspirar a aprovar les p.a.a.u. em revitalitza.
el darrer exàmen (26 de juny) és el d'història social contemporània, i això fa que em distregui força sovint. intento recrear-me en el que estudio, sigui la revolució francesa, sigui la russa. tot plegat m'admira/entristeix. tantes vides perdudes, tantes lluites. no hauriem d'oblidar que el nostre actual matalàs de benestar reposa pel damunt de moltes vides i molts patiments. molts herois i heroïnes anònims.
d'altra banda, escolto en neil young. una de les tantes músiques pendents, tenia algun k7 antic que ja no era ni audible. que bo és el harvest. (la lletra de heart of gold, no podria dir-ho millor) com mola aquest esperit de l'amèrica alternativa i progre i descalça i melenuda. sóc molt pro americana, s'entèn que del bàndol demòcrata o més aviat de l'àcrata. no entenc les tonteries antiianquis i l'absurditat de ficar 266 milions de persones al mateix sac. jo somnio en tornar als estats units, amb el fantàstic record d'un viatge en tren de xicago a san francisco, i recorrent california (és un dir, en tres setmanes) i un altre viatge a nova york (una setmana). i vull més. terres infinites, paisatges salvatges, espectaculars, gents amables, senzilles, gasolineres, motels, bars de carretera, estètica retro, molta calor, bon menjar (massa), molt bon rotllo i res gens car.
de la part republicana dels estats units ja hi ha molta gent que en parla, i no en tinc cap intenció ni ganes.
bé, prou somnis, que sóc a casa, suant, davant l'ordinador, amb els auriculars i amb el tendre neil cantant alabama.

*

*

... alabama no s'ha volgut pujar. així doncs: harvest.

¨

Powered by Castpost

ah, dormir bé, dormir malament, aquesta és la qüestió.

com que he dormit bé, ja torno a veure les coses del color que li pertoquen. ahir em vaig llevar amb misantropitis aguda i vaig patir tot el dia la terrible i temuda migranya cervell-palpitant. i tot pels plors de la nena. ara em sento culpable, i sentir-me culpable amb mi mateixa és complexe. em lapido que dóna gust i semblo el gos que es busca la cua donant-li voltes i voltes al tema.

la nena de dalt es va passar bona part de la nit plorant. em va alterar molt, em va causar insomni, i finalment em va despertar a les 7. plors i plors i plors i plors. aguts, rabiosos, imparables.

pobreta nena, alguna cosa li passaria. però no és la meva filla i ahir em sentia furiosa i malhumorada per haver de suportar les dures conseqüències de dormir poc i malament a causa de que plori la criatura.

que la criatura no és meva!!

¨

i els ulls com plats, i l'angoixa de sentir aquells plors inconsolables, i la impotència de no poder fer res, i que l'endemà tinguis el cap com el bombo del manolo. se'm torna a alterar la glàndula (la que pertoqui).

i la sensació de que a sobre sóc una egoïsta asocial antipàtica insensible egocèntrica i misàntropa. no tenir compassió per una criatura que plora ja és trist.

*

tinc la companya de feina semi desocupada. la nostra feina és extremadament irregular i depèn de les vendes que es facin. una venda és una gran cosa, ja que venem grans màquines, i una venda comporta una gran feina prèvia i una gran feina posterior. però si no hi ha vendes, tenim poca cosa a fer, a part d'ordre, llistats, estadístiques variades i jo traduccions. quan ella té poca feina, juga al solitari, que internet no li agrada gaire. té 60 anys. jo la pesco sovint, i em consta que s'ofèn.

com que s'hi vol tornar, em ve a parlar, del que sigui, normalment de supremes tonteries. enlloc de quedar-se al davant de la meva taula, com seria lògic ja que ve de l'habitació d'enfront, dona la volta i se'm posa al costat. amb la intenció clara i gens dissimulada de mirar la meva pantalla. en primer lloc, vol saber què faig. no sigui que li tregui feina. i en segon lloc, un cop comprovat que no (o si), vol pescar-me a internet. cosa que fa de tant en tant. com ara mateix. casu'm. toca desempatar!

*

tinc moltíssima ànsia de veure el mundial de fútbol. el darrer que recordo és el de fa 12 anys. desconec què feia fa 8 i fa 4, començo a patir la típica desmemòria senil. fa 12 em vaig empassar gairebé tots els partits, en una casa amb piscina, solet, molta gresca i molta gent. quins enyors!

enguany ni tan sols tinc el canal dels partits. tampoc no m'acabo d'atrevir a posar-hi remei, que falta un exàmen. unnnnn!

*

imatge, de nou, treta del fotoblog d'en sprout: http://sprout.site.ne.jp/photo/

Sprout-san suteki na shashin o arigatou (missatge per a l'autor de les fotos, gentilesa de la kazuyo)

el tràmit d'esperar és la intolerància més greu que patim, nosaltres els habitants d'aquest món en aquesta època que ens ha tocat viure.
fer cua al supermercat. als embotits, a la carn, al peix. insuportable.

aguantar els numerets dels dependents i dependentes i la seva ostentació de poder. ells poden amb el teu temps. el poden allargar, dramàticament. si volen, et poden fer esperar. poca broma. allà restem, els clients, desamparats, a les seves mans. i la diligència sembla haver-se esvaït de les seves mans.
tot tipus de cua, sigui per passar per caixa (per pagar!), per treure diners del caixer (els teus diners!), per fer gestions (els teus papers!). al metge. a l'aeroport. al bus. al cinema. al restaurant. a la discoteca. a la barra del bar. santa paciència. satànics mal humors, desbocats.

^
la impaciència la tinc innata. als sis anys em van enviar a la carnisseria del poble, a recollir un paquet. era plena de dones. pleníssima. a mi no se'm veia. m'havien dit que havia de demanar qui era la última. em va semblar absurd, qui vol ser la última? vaig cridar, amb totes les meves forces "qui és la primera?" els va fer tanta gràcia que em van deixar passar al davant. va ser una mala lliçó. segueixo aspirant a tenir els privilegis de ser la primera.

^
poso a bullir aigua per a fer te. no m'agrada escalfar aigua al microones, ni de fet escalfar res. no sé perquè el tinc. objecte inútil? mentre no bull l'aigua del te, podria fer coses. però cap de les coses ocupa menys temps del que triga l'aigua en bullir. però no em puc estar allà, mirant l'aigua, donant-li ànims. hi llenço la bosseta de te, m'agrada fer-ho així. i marxo. i quan torno, inevitablement trobo una reducció de te bullint violentament. s'ha de tornar a repetir l'operació, i aquesta vegada, com a penyora, toca aguantar el procès, els tres o quatre minuts fins que bulli l'aigua, i els altres dos fins que el te és al seu punt. però de la mateixa manera que la presó no rehabilita ningú, això tampoc. es fa només com a càstig. i no rehabilita.
el problema que se'ns planteja, doncs és què fer mentre esperem. tenim una quantitat de temps erm. buit. i no oblidem que el temps és or, i que ens acostuma a mancar més que no a sobrar.
caldria diferenciar entre el temps d'espera indefinit, ja que no és a les nostres mans (vegi's l'apartat supermercat) i el temps d'espera definit, que tenim perfectament cronometrat (vegi's l'apartat fer un te).
el temps d'espera indefinit és difícil d'ocupar. en primer lloc, acostumes a estar en territori hostil, i sense les teves joguines. ni ordinador, ni tele, ni aparell de música, ni sofà i llibre.

una de les solucions a aplicar seria posar-se a pensar. però es tracta d'una solució altament frustrant, amb alts graus d'insatisfacció, ja que la capacitat d'abstracció queda fortament limitada.
una altra opció seria interactuar amb la resta d'humanitat combregada en penitència. aquesta opció està altament relacionada amb el grau de sociabilitat dels individus, si parlo per mi, el tema ni es planteja.

un greu error que cal evitar és marxar i aprofitar per anar a buscar altres coses. aquella resta de la humanitat combregada no ho perdona i es posen extremadament hostils. i si et passa el torn no diguem. es transformen en una massa insensible inhumana i agressiva i t'acusen de pròfuga en amunt. i el desenllaç és molt incert. no tenen gens de clemència. s'acostuma a utilitzar el lema "aquí pringuem tots" en sentit estricte o figurat.
amb el temps d'espera definit, les complicacions no són menors. per definit que estigui, no hi ha mai l'equivalent exacte en altres activitats. la cuina és un dels protagonistes d'aquest temps definit. la impaciència innata de l'autora provoca resultats com la ceba carbonitzada, les infusions de clor, la ja mencionada textura de te, el compacte de mongeta tendra amb fons caramelitzat, el pollastre adherit a la cassola, i la quasi comestible truita a la crosta. crec que he trobat el secret de l'èxit d'en ferran adrià. gestió deficient del temps d'espera amb gestió eficient del resultat, i transformació del desastre en inspiració creativa.
osti, mentre escribia això se m'ha passat el moment de posar suavitzant a la rentadora i ja centrifuga. casu'm.

¨
el primer exàmen l'he aprovat amb un notable. ho dic per a elevar l'autoestima, la motivació, i l'ego, a més de per a deixar constància.
dilluns, el segon, processos socials. porto dies empassant-me aberracions en forma de pseudoarticles del nivell del que avui he produit. és duríssim.

aquests exàmens de juny, de moment els porto socialment bé. la darrera setmana ha estat un intensiu de menjars i sopars, que deien la meva germana i el seu ja marit que no volien celebrar el casament i si es descuiden el que no volien era deixar de celebrar-lo!! compto tres dinars i un sopar en sis dies, i els que m'he saltat, excusada per les obligacions d'estudiar.
un cop encarrilats els actes socials, i amb nul.les ganes de recluir-me, he decidit maximitzar el temps, cosa ben possible si una s'hi posa. bàsicament, això vol dir que no penso deixar de sortir de nit, i que no penso deixar de sortir pel que sigui que se'm requereixi.
avui, en plena fase post-casament, he passat una bona tarda de concentració i recolliment (estudiant a la biblioteca), i com a premi, hi ha hagut sessió de margarites, que el meu cos les reclamava amb ànsia. la meva estimada fada madrina m'ha acompanyat, i li agraeixo molt. ha fet un esforç, que estava saturada de feina i de mal d'esquena i a més i per a més inri, la meva ànima ha decidit que avui era el dia de desafogar-se d'algunes profundes penes que l'afligien, i li he fet un petit numeret. dissimulat, però numeret. gràcies fada (!). de veritat.
+
com a gran novetat, em complau informar que ja tinc àudio al pc. feia un any que patia un pc sordmut, i el meu cunyat ja oficial m'ho va solucionar en pocs minuts. crec que no sóc capaç de transmetre via blog el canvi que la meva vida ha experimentat. estic colmada de satisfaccions fins al més alt nivell. no només perquè puc escoltar música directament de l'ordinador, sinó perquè a més, faig ús de l'emule. quin invent. el primer dia vaig pensar que no hi havia cap música que em calgués baixar. deuria estar bloquejada davant tal disponibilitat, davant tal gratuïtat, davant tal obscenitat. un cop encarrilada la cosa, vaig fent, a un ritme crec que prudent, però molt satisfactori. molt. petites joies que feia anys que no escoltava. petites joies que feia anys que havien quedat petrificades en una època, ara cobren vida de nou. i el plaer és infinit. és inenarrable. sóc molt, molt feliç. o estic molt, molt satisfeta. molt. a més, compartir també satisfà. mola veure com gent amb nics tals com xtreme es baixen els pet shop boys que fa poques hores que jo també m'he baixat. tot plegat és una comuna internauta anònima ben curiosa.
*
aquest migdia m'han fet una enquesta telefònica sobre la darrera campanya publicitària de TMB. de fet, en plà encobert. em preguntaven si recordava algun anunci sobre transports públics a la tv. i he picat com una truita de riu ansiosa per ser rostida. és clar que el recordava! he pogut desafogar-me bastant, tot i les prevencions de la pobra noia que feia la seva feina i s'havia de restringir a unes preguntes i unes respostes prèviament formulades. davant quina puntuació li donaria a l'anunci, cap dubte: un zero. davant què em transmet l'anunci, cap dubte: indignació. davant la credibilitat de l'anunci, cap dubte: cap ni una. i que li quedi clar, senyoreta, que aquest anunci, resulta que el pago jo. jo pago per a que una model faci veure que li treu la pols a una barra d'un autobús mig buit i al que sembla haver pujat empesa per les ganes de seduïr a nosequí. no a mi. ja li he fet saber a l'enquestadora que els autobusos al meu barri són rars, infreqüents, irregulars, lents, i mal comunicats amb el centre. només m'ha quedat una petita inquietut. al final de la conversa m'ha demant unes dades personals. nom, edat. i si visc sola. això m'ha mosquejat una mica, perquè no acabo de veure aquesta variable a les enquestes, ni la seva relació amb les respostes. a no ser que interpretin viure sola com a element distorsionador negatiu. a no ser que la enquesta me la fes una portaveu dels atracados silenciosos. seria massa. jo que me l'he pres seriosament.
^
m'he baixat el fundamental dels pet shop boys. no els he estafat ni res, perquè no me l'hauria comprat. de moment, promet. estic molt amb el concepte que volen transmetre: èpic.

a mi tot el que soni a èpic m'enganxa. efectes secundaris d'haver mirat el barrio sèsamo, sospito. (ei, que aquest és l'acudit amagat del blog!)

penjo la cançó que em sembla més petarda i que més m'ha enganxat a la primera: integral.

*

a falta d'inventiva (llegeixi's temps) poso una foto que pertanyia al blog antic. he decidit repescar imatges de tant en tant d'allà.

&

casi no s'ha notat l'efecte de les margarites amb alcohol. oi. ?

Powered by Castpost

els sesam-o (cal entrar a artistas & discografía i picar la s + sesam-o) són de sitges i fan coses tan subtils i evocadores com aquesta.

uns minuts musicals per a relaxar la tensió estudiantil.

golden rays from the sun (2003).

(primer ring superat amb èxit, vaig a pel segon!)

*

+

ah, alabat sigui aquest blog que em permet fer el que estic fent ara mateix: desofegar les angoixes.

estic en plena regressió als martiris estudiantils de la joventut. estic repetint tots i cadascun dels tics, però en versió emancipada, que és molt més dura: ara no tinc els pares exercint de guardians estrictes, i per tant el descontrol és pitjor i el càstig culpabilitzador encara més dur.

per un cantó, ja no cal que em reprimeixi ni m'amagui: em puc llençar de cap al sofà amb el comandament a distància i mirar l'anarosa o el que posin, el que sigui. puc posar k7ts de l'any de la picor perquè de cop tinc moltes ganes d'escoltar-los, a tope (forever young dels alphaville, per exemple. què maca! de fet el k7 sencer està molt bé). puc estar-me una hora i mitja cuinant. puc fregar amb un drap humit totes i cadascuna de les fulles del meu ficus hiperdesenvolupat.

en quant a les conseqüències d'aquestes accions evasives, la tortura consisteix en sentir el dimoniet insuportable que em renega a cau d'orella: què coi estàs fent???? posa't a estudiar d'una vegada!! no et fa vergonya???

ah, sóc a l'abisme del desquici, i a més no puc anar al cinema ni a passejar ni a prendre alguna cosa, ni a sopar. que estic d'exàmens. ningú em truca. ningú em distreu, m'haig d'apanyar jo tota sola.

la cadira on m'assec per a estudiar té unes molles que s'activen als cinc minuts de seure-hi i m'empenyen fora. a obrir la nevera. a endreçar els cd's. a mirar-me les impureses de la cara i potser intentar posar-hi remei. a provar a veure com em quedaria si em posés pintallavis vermell. a fer fotos a tots els racons de la casa per actualitzar el flickr.

i tot això no li puc explicar a ningú, nomes al meu estimat blog. com explicar això als meus pares, tant contents de que ni que sigui en plena maduresa, hagi volgut tornar voluntàriament a la universitat? com explicar això a les amistats, que saben -per mi- que estic fent uns estudis perquè em venia molt de gust? com decebre tothom reconeixent que la força de voluntat i el sacrifici són coses que segueixo patint en grau deficitari agut?

com decebre'm a mi mateixa, en qui tantes aspiracions he depositat?

ai, crec que ja m'he tret de sobre les angoixes. gràcies mils, estimat blog confessor.

la de la foto no sóc jo. és per augmentar les audiències, que (a sobre) les tinc en molt baixa forma.

això de posar-me a admirar un cantartista tot just després de la seva mort, és la segona vegada que em passa. la primera va ser amb en freddie mercury. i ara amb la rocío jurado.

diria que en tots dos coincideixen unes actituts molt dives en vida i unes morts dramàtiques i en plena glòria. i un valor i coratge en afrontar-les. i tot plegat, aquest mix, em sembla el cocktail perfecte per a obtindre un mite santificat. i jo sóc molt receptiva als casos aquests.

a la rocío en vida no me la mirava ni escoltava gaire, tot i que sabia que cantava dues cançons d'en raphael millor que en raphael: como una ola i como yo te amo.

o era en raphael que cantava dues cançons de la rocío jurado pitjor que ella? no sé en qui va pensar l'autor mític manuel alejandro en escriure-les, i no he trobat informació al respecte.

de fet aquest detall m'importunava, ho trobo un embolic que dos cantants tant peculiars cadascun a la seva manera, cantin les mateixes dues cançons. però bé, la rocío guanyava per golejada escandalosa, i les versions d'en raphael, (per a mi que era ell que cantava les cançons d'ella), eren males versions. tot i que el "xo" de como yo te amo m'encanta. però la resta, no, no, no. el raphael d'acord en el drama i el rebuig i el desig, però en passió, triomf total de la jurado.

de totes maneres, no he arribat mai a comprar cap disc dels queen després de. (abans de vaig comprar el under pressure als 15 anys). i no crec tampoc que ho faci amb la rocío ara. només constato que els admiro més que en vida i que fins i tot podria escoltar un disc sencer amb cert gust, cosa que abans, impossible (excepte les excepcions, quin embolic).

*

estic estudiant sistemes polítics i tot, absolutament tot, són excepcions, ja que no existeixen models polítics purs, i el caos que se n'ha derivat amb el professor embolicant-se a cada minut, s'extèn als estudis, a la que he entès un model, arriben les excepcions i m'ho destaroten tot.

*

ahir vam celebrar el casament de la germana mitjana amb un dinar molt agradable, totes tres germanes i parelles. avui ho recelebrem amb pares i yayos. i fet això, ja recobrarem l'estatus de família normal amb una de les tres filles casades, l'altra que viu en parella, i l'altra que viu sola i que diu que ja li està bé.

+

he superat el trauma flors: durant molts anys no he comprat flors degut a la pena que em causa que hagin de morir a canvi de la meva distracció visual-decorativa. però serà la primavera o serà que m'estic convertint en tieta granadeta, les flors cada vegada m'encisen més i no me'n vull estar de tenir-ne a casa. potser fomento la seva vida màrtir, però pitjor seria que moríssin pansides a la floristeria, aquest és el meu raonament justificatiu actual.

hi ha l'interessant cas de les roses. aquells senyors (indis o de països veins) que venen roses de nit, les cobren a 1 € i en general, són d'excel.lent qualitat. a la floristeria me'n claven 2 per rosa, i això perquè no vull ornaments ni arreglaments ni llaços. i no són tant tendres ni tant boniques. així que dit i fet, ara quan surti de nit em regalaré un parell de roses, i tornaré a casa amb honors de diva, i el taxista fent-me la ola.