Hanna B - que no sap on és i d'això tracta-

ai, voldria extendre'm però no es pot. un caos de feina i m'espera un dia llarguíssssssim.

*

*

*

3 coses doncs:

diria més coses però no em puc enrotllar més. és dilluns i comença una nova setmana. preparats, llestos, ja!

com que no m'agrada fer posts curts, afegeixo la lletra de soul meets body. tot pregant al tal r.s. de la vanguardia que es revisi els prejudicis i el sentit de la utilització de mainstream (m'ha dolgut aquesta lleugeresa amb connotacions cruels amb la que comença la seva benevolent "crítica").

*

(papaparapapaparapapapaaaaaaaaaaaa)
I cannot guess what we'll discover
We turn the dirt with our palms cupped like shovels
But I know our filthy hand can wash one another’s
And not one speck will remain
I do believe it’s true
That there are roads left in both of our shoes
If the silence takes you
Then I hope it takes me too
So brown eyes I hold you near
Cause you’re the only song I want to hear
A melody softly soaring through my atmosphere
Where soul meets body
Where soul meets body
Where soul meets body
.
la de la foto, segons internet és la drew barrymore, representant força acuradament el meu estat actual (la foto tres potser no tant). qui digui que la primavera no és aquí menteix. per algun lloc neva per despistar.

un front que viatja a gran velocitat em va canviant els ànims i els humors cada pocs minuts.

fa una estona estava motivada i animosa, em sentia amb moltes ganes de xutar pilotes al cel, tipus entrenament de futbolistes.

córrer cap enrera i de cop parar i tirar endevant, trotar girant els colzes, fer saltets amb les dues cames alhora i tot allò que fan. (visca en messi).

la perturbació laboral s'ha imposat i ha caigut un xàfeg d'imprevistos. fins la tarda no sabré si dilluns toca viatjar a itàlia o si es cancel.la l'operació, tot depèn d'un anglès que ara circula per l'esquerra per aquelles carreteres en direcció a la resposta.

dilluns i dimarts són dies claus a classe, s'han de presentar els temes dels treballs en grup, que ja els tenim mig decidits, i m'empipa i molt no ser-hi. la tendència controladora egocèntrica em manipula l'objectivitat. realment no cal que hi sigui. moralment sí que cal, no vull donar la impressió als companys de grup que me'n desentenc. espero que avui quedi tot clar i que no em traeixin a darrera hora. i si desconfien de la meva implicació? i si em diuen que em busqui la vida? ai mare.

ara sóc sota els efectes calmaxixa que em dóna el te roiboos amb vainilla. és prendre'l i entrar d'immediat a la nyonya. no m'he atrevit amb la teïna i ara me'n penedeixo. estic absolutament atontada. pau germans, que la calma s'apoderi de vosaltres tal com fa de mi. què coi contenen aquelles fulletes seques?

mentrestant la meva companya està capficada amb el fax. li ha canviat la tinta negra i ara imprimeix blau. diplomàticament intento fer-li entendre que això m'és irrellevant, però a ella sembla que li preocupa molt. de fet trobo molt més bonic imprimir en blau, com és que no ho fa ningú?

darreres notícies, llamps i trons. una fira que desconeixiem ens complica l'estada a itàlia. es cancel.larà tot? podré anar a classe i seguir amb el meu previsible ritme de vida? la perturbació se m'està acumulant a l'estòmac. sento com regira dolgut i m'amenaça en continuar desposicionat mentre duri la incertesa.

faré un exercici de realisme centrat i pensaré en aquí i ara. els plans al més curt termini:

acabar una sèrie d'especificacions tècniques en diferents models de maquinària i tres idiomes. feina meticulosa i feixuga però que ja em va bé de fer ara mateix.

anar a dinar.

les quatre hores de classe.

concert al bikini.

tornar a casa.

fer la maleta

(demà marxo de nou a madrid)

jo sóc nòmada només mentalment. moure'm massa m'empipa i només ho tolero si sóc en vacances, fet que requereix una mentalització prèvia i una previsió mínima de plans. que no d'organització, que és just el que llavors aparco.

qualsevol cosa no directament decidida per mi i que m'obligui a fer el que sigui que jo no hagi escollit em fa treure les urpes i el foc pels queixals.

m'acabo d'escaldar el dit índex de la mà esquerra.

tenia una col-i-flor a punt de transformar-se en una flor-i-col i abans de permetre tal malbaratament ecològic m'havia proposat fer-la avui per a sopar.
un cop neta de fullots ha quedat minúscula. he dubtat uns segons de si mereixia passar pel procès tradicional de l'escaldat. el que fa la gana. però si. les coses es fan ben fetes.
i en ple procès de fer la feina ben feta ha passat allò tant antipàtic que consisteix en que en el moment d'aixecar l'olla amb aigua bullint, el drap s'enganxa als ferros dels fogons, que no sé com s'anomenen. i l'olla m'ha caigut de costat a sobre de la mà esquerra. ha estat un segon, però el dit ha sofert una immersió fatídica. ara cou i pica i crema i dol.
l'escaldada ha caigut exactament sobre la jota que em vaig fer l'endemà que un mascle el nom del qual començava per aquesta lletra fes abandonament de la meva llar que encara no era ben bé la seva.
la jota me la vaig fer tallant formatge. un tall en forma de mitja lluna, a l'índex de la mà esquerra. va trigar molt en cicatritzar, però la jota va sorgir clara des-del primer moment. la senyal era clara també: no oblidar qui t'ha fet mal. doncs no, no ho oblido pas. hi ha coses que cal marcar a foc viu. ho torno a tenir present.
justament avui, que he llegit un article a la vanguardia que m'ha deprimit. han sorgit als EUA unes pàgines d'internet on es poden posar verdes les persones que t'han enganyat / traït / mentit / fallat. el suposat objectiu és previndre ànimes càndides a ser enganyades / traïdes / mentides / fallades. compartir experiències i ajudar/evitar les suposades víctimes de tals danys.
quin perill!!! però com funciona aquella societat? quina barreja més brutal de capitalisme i manca d'escrúpols. nou negoci: una pàgina caritativa que et dóna informació sobre personatges depravats. és tant naïf i alhora pervers que costa de creure.
que sí, que hi ha mentiders, psicòpates i gent dolenta. però si tens la mala sort de caure a les seves mans, el que has de fer és reaccionar, quan abans millor, i allunyar-te'n. i aprendre la lliçó. i no donar-los mai cap més oportunitat de que et tornin a fer mal. i esperar a que la vida els passi factura, que sóna lleig, però és una cosa que sí que passa. es diu justícia natural.

i la víctima? i si no és tal víctima? qüantes suposades/ats màrtirs estàn disposades/ats a ser mentides(its) a canvi del que sigui? (amor, passió, romanticisme, diners, companyia, compromís...) quin dret tenen a fer safareig i escarni públic dels seus suposats botxins si les coses no han anat com esperaven?
començar una relació és un risc que un assumeix sabent que hi pot perdre coses d'alt valor sentimental. és així. i res s'hi pot fer si així succeeix. i no. no es pot anar a internet, aprofitar l'anonimat i pretendre fer justícia. ?¿ i el risc de difamació què? i tots els sonats/ades que publicaran històries falses carregant-se la reputació i la imatge de persones honestes? els advocats aquells que tot ho porten a judici ja es deuen estar fregant les mans!!!

al.lucino un pepino. perdò. un cogombre. perdò, una col-i-flor. amb beixamel i pernil salat a trocets, que és com me l'hauria menjada si no fós a dieta.

li-li-líiiii, la primavera ja és aquí!
no es pot, no es pot, deixar que el subconscient esbojarrat interpreti les falses alarmes.
a les 8:30 entrava un solarro espatarrant a la cuina, ahir vaig passar tanta calor... que he obeit els impulsos i m'he posat la samarreta de coloraines del carrer elisabets. i ara no hi ha manera d'entrar en calor. tinc tronc, braços i mans glaçats-encarcarats.
no, la primavera encara no és aquí, tot i les ganes que en tenim tots plegats. ahir a classe hi havia un ambient d'eufòria vital molt curiòs. el meu company, que té 29 i es sent vell (comparteixo amb ell aquest sentiment vital) deia que hi havia histèria primaveral. segons ell, afecta més la joventut.
ara ve la parrafada de que tinc l'ànima jove i que jo entre joves em sento tant i tant bé. però no estic segura de que sigui així. ni que la cosa millori amb els adults, aquell desconegut món. els adults són els pares, no?

aquesta entrada tant cagadubtes dins el món adult em té moixa. és dur. em mentalitzo de que sóc una dona adulta i em miro al mirall i veig la mateixa bleda de sempre.
de petita mai em vaig saber visualitzar de dona. com és anar vestida com una dona (jove)? colors llisos i discrets? sport però no estrident?
passar de les modes sembla l'unic que milito radicalment, i que crec producte directe de la maduresa. ejem. ahir mentre em vestia em va quedar la camisa per fora el jersei, i davant el mirall em vaig veure amb aquell uniforme dels 80s. camisa blanca per fora, jersei negre, pantalons negres.
ara sóc incapaç de dur l'uniforme dels 2000s, sigui texà arramangat, o ronyons exhibits. no diguem samarreta de tirants en ple hivern. potser ja hi sóc més dins del que em penso?
a la feina estic treballant intensament tot i que aquest escrit no ho demostri. estic fent unes traduccions molt lluides, tot sigui haver après al final el concret vocabulari tècnic del meu sector laboral industrial. això d'ara és una pausa que ha estat provocada per un motiu: la meva companya ha tornat a posar aquell CD al fil musical. ella només escolta música clàssica i jazz i gairebé mai en les sintonies que capto. i posa molt i molt el CD de clàssics de la clàssica que jo en dic música de funeral. jo al meu funeral exigeixo aquí i ara que no sonin el cannon de pachelbel ni l'adagio d'albioni ni la petita serenata de mozart ni el nabuco de verdi.
aquestes precises les puc escoltar en certs moments escollits, particulars i íntims. no a la feina, mai a la feina. i en el procès de posar-me els auriculars per escoltar el darrer dels depeche (que no trobo que no valgui res com deia l'e.) he passat pel blog i m'hi he entretingut una mica de res. ves.
una mica de primavera sí que noto. aquell esverament, per fí! li-li-líiiiiiiiii

bauhaus s'afegeix a la llarga llista de concerts que em perdo a barcelona.

és dimecres-molt mal de cap-molt cansament.

la poca energia que em restava a aquestes hores l'he gastada per treure'm les botes i el jersei de coll alt -exercicis d'alt desgastament físic- i posar-me el pijama i la bata i l'abric i entrar la roba de l'estenedor no fos que plogui més aquesta nit.

que jo sàpiga no estava previst que plogués ni avui ni demà, però ho ha fet i no pot ser que la rentadora que vaig estendre anit a les 12 tocades no se'm assequi per a demà.

el pocassolta de l'e. molt insistir ara en que anès al concert amb ell, aquest no hi ha qui l'entengui, ara li venen els remordiments, d'haver-se revenut les dues entrades de depeche que li sobraven. i els mesos-setmanes-dies que feia que els hi pidolava. i m'anava dient que nosenose i mira, per quatre duros se les ven, que ni negoci ha fet. casu'm tot. ja li he dit que em deu cubates per a la resta de l'any. i qui diu cubates diu que m'arregli l'aixeta de la cuina, i el so del pc que no va i que em gravi tots els cds que li demani i que m'acompanyi a tots els concerts que no tingui amb qui anar, i ni així em sento satisfeta, no hi ha prou obres benèfiques que em facin oblidar que jo els depeche els volia veure.

amb aquests antecedents i després d'estar 95 minuts seguits escoltant la nova professora progre de verborrea absurda (i pobra), posar-me al servei de les tendències sinistres i les atmòsferes greus seria el darrer que faria avui. una sobredosi em podria causar danys irreversibles. no seria pas capaç de transformar-la ni catalitzar-la ni convertir-la ni interpretar-la en res poètic ni místic ni tan sols destructiu.

petit homenatge casolà, això si.

sóc una mamífera i la natura m'ha proveït amb dues mamelles desenvolupades (i amb dos ovaris, etc..).

les mamelles no tenen seny i obeeixen el que manin els ovaris. des de l'hipotàlem i la hipòfisi, cada mes i amb una regularitat impròpia d'una persona tant caòtica i despistada com jo, es repeteix puntualment el procès anomenat cicle menstrual.

degut a la seva manca de seny, les mamelles paguen el preu de ser vilment tractades. en dependència del moment del cicle, són manades a posar-se en alerta o en desalerta, i passen de la consistència i flonjor del cotó fluix a la consistència i duresa del plom. i és un procès dolorós.

i en dependència de ves a saber quina disfunció hormonal, a dins de cada mamella hi tinc uns bultets anomenats fibroadenomes. dos en una, tres en l'altra. en el moment del cicle en el que els pits comencen a passar a la consistència del plom, aquests bultets s'inflen, i fan molt de mal. un dolor agut i unes punxades que gairebé tallen la respiració. entre una cosa i l'altra, és impossible dormir de cara avall, i difícil fer coses que impliquin apujar els braços.

els bultets, en principi són benignes i només caldria treure'ls si la mida mímima creixès massa, però si me'ls treguéssin en sortirien d'altres. per tant, per ara no es toquen.

els he vist a l'ecografia anual que em fan per a controlar mida, aspecte i evolució. semblen bolets. dues vegades que van créixer uns mil.límetres, me'ls van punxar, en van extreure un líquid i el van analitzar: benigne.

és rar, però podrien evolucionar cap a la malignitat. creuo els dits esperant que enguany hagin seguit fent bondat i es mantinguin mil.limètrics i benignes.

ja sé que les mamelles van amb el pack de ser dona, i que tenen funcions molt primàries i fonamentals per a la supervivència de l'espècie. i que formen part dels atributs femenins, i que són un component eròtic important dins la funció bàsica reproductora.

que a mi la seva superexplotació mediàtica i social em sembli una barbaritat no és rellevant. a més, cada propietària que en faci l'ús que li roti, faltaria més. però jo, les meves, només les ensenyo sota criteris discrecionals propis. no practico el per a mi ridícul, gratuit i perillós top-less, i em protegeixo de l'agressivitat del sol en una pell tant fina.

la funció per a la qual tant dolorosament es preparen cada més m'és aliena, però elles no en tenen la culpa, el meu cos ha nescut programat per a reproduïr-se i prou que m'ho fa saber, i prou que cada vegada ho fa més escandalosament i més dolorosament.

tot això només com a denúncia de que el periòde fèrtil de les femelles humanes és extremadament agressiu amb les mamelles. les fa patir molt. i quan acaba i per fí les deixa descansar, es venja i les panseix. quina injustícia!!!!

* i en un context de (semi) normalitat. no oblido que el cruel càncer causa estralls i causa tantes víctimes.

tot sobrevolant els cels del plaer, tot després d'haver devorat una baguette calenta i cruixent amb philadelphia + melmelada de maduixa + rajola de xocolata negra esmicolada (que s'ha mig-desfet) inicio la transcripció més o menys endreçada dels meus darrers deliris.

que s'han iniciat avui amb un dubte existencial: compensa sortir fins les sis del matí si l'endemà no tens el cap prou descansat ni les hores de son prou satisfetes? compensa haver de renunciar a un valuós matí de diumenge?

qui m'havia de dir a mi que la meva resposta acabaria sent no gaire?

matitzem aquest no gaire: tot depèn de l'actitud.

aquesta matinada, mentre m'anava canviant el got glaçat de vodka-tònic d'una mà a l'altra al luzdegas, he rebut un raig làser il.luminador:

m'he adonat de que als meus vints sortia finslestantes esbojarradament, i m'ho passava esbojarradament bé per un motiu: tot era possible. no hi havia límits. tot podia passar. (concretem que sempre he estat més o menys centrada i que no he fet gaires coses il.legals). sortir de nit era garantia de satisfacció. gaudir de la nit una passió vital.

ara, als meus trentes, sortir finslestantes s'ha convertit en un aconteixement escàs, i al damunt, organitzat, meditat, sospesat, adult, i limitat. hi ha tot tipus d'impossibles, condicionats per la protectora aclaparadora i poruga senyora experiència, ajudada per la seva implacable germana l'exigència, sense oblidar-nos de la tieta comoditat. hi ha una certa prepotència en no esperar res de bo. en creure que ja s'ha viscut tot. en despreciar la realitat. en comparar temps passats sempre millors.

perfí he entès a què es referia la pitonissa amb el terme abaixar el llistó.
ja sé que estic repetitiva amb el tema, però necessitava entendre el perquè d'un missatge tant aparentament absurd.
porto el llistó apujat, la barrera limitadora d'inputs que he anat construint amb els anys. i cal fer un esforç. cal lluitar. cal destruir prejuicis i cal parar aquesta especulació brutal i absurda. que s'amuntega per pura inèrcia i aconsegueix tapar tot record del que és i ha de ser viure intensament.

i si renuncies a la intensitat, has d'entendre que també has de renunciar a sortir de nit. i aplicat a la vida quotidiana, si renuncies a la intensitat, has d'entendre que vas per la vida amb el llistó pujat.

*
per cert, la primera visita real al luzdegas (les dues prèvies no compten perquè eren entre setmana i en entorn laboral) va ser prou satisfactòria. les meves acompanyants es van posar molt bailongues i la meva inesperada reacció adaptativa va ser fer el mateix. la música només era bona molt de tant en tant, però jo un cop engego els motors ja no paro.

i vaig descobrir què fàcil és lligar allà. només cal creuar la mirada més de tres vegades amb un mascle per a aconseguir tot el que una vulgui. comprovat i experimentat. ahir jo no volia res de res, i vaig fer el paper de taxi ocupat, que és agraït i funciona ràpidament sense més explicacions.

el sopar en canvi, va ser una mica agredolç. les dues casades estàn més aviat decebudes de l'amor i més aviat centrades en la vida pràctica. marits absents i nens absorbents deuen fer estralls en els millors ànims. ens encoratjaven a les solteres a descartar romanticismes, passions i enamoraments perquè tot s'acaba.

em vaig lamentar de com és de selectiva la memòria humana. res no acaba si res no s'inicia.

és impossible mantenir una conversa interessant i concordant entre persones que es troben en diferents nivells de graduació sentimental (solitut-enamorament-maduresa/afecte). hi ha una amnèsia impressionant en cada estat envers l'altre.

marxo a berenar (una amanida amb margallons, anous, enciams variats i palets de cranc. amb vinagreta de taronja i mel).

en aquesta primera setmana reiniciadora del ritual de dinar a casa dels meus pares, no he tingut el valor d'anunciar a la meva mare que estic a dieta.

és una afirmació perillosa i quan la he fet me n'he penedit. es posa molt estricta i tot és frugal i tot són recordatoris del que no es pot menjar. massa dur.

i com que ella ja tendeix a la cuina sana de natural, esperava les verdures de primer i les proteïnes a la planxa de segon.

però cosa inesperada i excepcional, la meva mare ha fet tota mena de plats contundents. col i patata amb cansalada, bròquil amb mongetes, sèpia amb patates i pèsols, xai guisat, mandonguilles... i una no és de pedra ni estoica ni sap renunciar a un bon dinar.

no he dit ni piu i m'ho he crusipit tot, sense pà, que ja és molt.

segons els experts, dec haver fet dieta de manteniment. de nits en acte de constricció m'he conformat amb un iogurt o una poma. el sacsó aguanta i els pantalons reculen una talla. nembé, com anava exclamant un protocandidat una nit mentre jo li anava narrant les meves costums i manies.

*

aquesta tarda no hi ha classe, agraïda quedo. fer classe divendres de 4 a 8 va ser una de les parts mes dures del darrer tri-quatri-semestre.

ara ens han tocat uns profes molt moderns i jovenets. fan classe amb powerpoint, ens posen fotos per distendre l'ambient, i un d'ells ens va anunciar que s'adscriu-aten-ampara en nosequin tractat de bolonya i que això vol dir que els divendres no farem classe. visca la bolonyesa!

i l'altre profe de divendres ens va anunciar ahir tarda que es trobava malament i va predir que avui estaria malalt. un detall, ser tant predisor.

*

dissabte toca caravana de dones, no estic del tot segura que funcioni. se'm van acumular dues opcions per dissabte nit i finalment s'han agrupat en una, tot i els meus intents reticents. no crec que resulti gaire ajuntar la c. amb les dues amigues casades amb dos nens cadascuna que ara van bojes per sortir de nit i anar a la disco. són totalment diferents, i ja em veig tota la nit patint per compaginar incompatibilitats.

em veig el plan una mica imposat i amb poca flexibilitat per part de les dues mencionades. ha de ser aquest dissabte i ha de ser sopar i discoteca. buf. i se'm presuposa interessadíssima ja que visc sola i tal. una de les casades és la del tarot. li hauré de recalcar -de nou- que els termes de la pitonissa no tenen res a veure amb el meu projecte de vida. espero que no insisteixi -més-.

dec estar molt influenciada pels mitjans i les sèries americanes, però m'envaiex un síndrome de terror en imaginar escenes variades relacionades amb quatre noies de més de trenta que surten a sopar i a la disco. sort que no sóm d'aquestes.

foto: karl struss ("the female figure" - first series - 1, 1917). 1000$

ostima recoi casum carai. no hi ha treva. bombardeig continu. bandera blanca. prou. apago tele, no llegeixo diaris, nomes escolto maxima fm. pero ni així.

el maligne s'escola per algun lloc i quan més tranquil.la estic, hi torna. brokeback mountain. crash. pertotarreu.

si es que resulta que jo adoro anar al cinema i sorprendre'm per la peli. per l'argument, els actors, els colors, els paisatges, el final i la música. i no hi ha manera.

ja sé que la primera va de cowboys gais, ja he vist la foto dels protes mil vegades. ja he vist els colors i l'estètica. ja sé massa. i prou esforç he fet per no llegir ni saber. i em fot molt. ja no hi ha misteri, ni sorpresa, ni plaer. de l'altra sé menys. alguna cosa relacionada amb accidents. i que surt el matt dillon (!).

per ara em nego a formar part del ramat obedient. no les veuré. ja sé que em castigo a mi mateixa, i que pitjor per a mi. però em manca la puresa d'esperit necessària per evaluar objectivament cap de les dues.

una altra cosa que hauria preferit no saber és que en anglès al truman capote li pronuncien el cognom kaepouri. quina falta de respecte! esclar que no sé si ell mateix ja s'ho pronunciava. potser si. tant sonor i fort com sona capote! aquesta sí que no la veuré, innegociable.

la caperrumenta em ve sens dubte del besavi manyu. voldria ser més flexible, segur que en sortia guanyant, però no he assolit la maduresa aquella que cal.

un altre tema em té encaparronadíssima: una amiga va anar a tirar-se les cartes del tarot, i se li va ocórrer preguntar per mi (tema sentimental, que preocupa silenciosament un grapat de gent del meu entorn). la senyora pitonissa va predir: que en els 3 propers mesos passarà un tren. que haig d'abaixar el llistó. i que aquest tren no tornarà a passar.

primer de tot, que la que passo sóc jo, d'estar pendent de tot paio que conegui en els 3 propers mesos en termes de ferrocarril. segon de tot, que el meu llistó el tinc claríssim, argumentadíssim i el terme abaixar em sembla una indignitat que no entra dins el meu cap, que tampoc admet fer coses indignes per tal de tenir parella. i tercera, que a mi, les amenaces em posen. que no tornarà a passar???? doncs que no passi, tu. notejode. allà el tren aquest, ell s'ho perd.

avui s'inicia el nou semestre (que segons els meus càlculs és més aviat tri-quatrimestre) per tant es torna a executar la versió de la meva vida amb zero temps lliure entre setmana i temps limitat en cap de setmana. la versió que no admet menjades de coco ni neures ni temps per a enyorar-les.
si escric serà que tinc algun temps lliure. aquesta paradoxa s'hauria d'argumentar amb més estona de la que disposo ara mateix, (pista 1: viatjo amb metro. pista 2: no tinc portàtil) i per tant, prego s'actui de bona fe, sense oblidar que el que aquí escric podria no ser ni cert ni verídic i qualsevol semblança amb la vida real podria ser pura coincidència.
sobre el cap de setmana: s'ha fet curtíssim!!!!! ha estat un cap de setmana farcit de calories, encara no s'ha resolt la incògnita de si el fred les haurà neutralitzat, em temo que no.

estudiar tampoc no crema tantes calories com em pensava. el resultat a dia d'avui és un sacsó a la part superior de la cintura, i un parell de talles més de cintura cap avall.

ja he procedit a iniciar -mentalment de moment- la dieta, espero que les calories extres que ara mateix circulen per les meves venes s'autodestrueixin o s'autofagocitin o es teletransportin a cossos més necessitats. el que vulguin, però que facin el favor de deixar d'acumular-se al meu body.
amb les presses m'he deixat les fotos del cocidogaditano que ens vam fotre ahir. monumental. saborosissím. s'ha de veure per creure. demà les poso.
la resta d'àpats han estat fora de casa i han tirat a l'exotisme (xinès i indi). una traca final per al meu estòmac que ara es troba ja preparat i concienciat per a tornar a la cuina sana de la mama.
aquests dies m'he iniciat en dos ingredients que fins ara m'eren tabú: