Hanna B - que no sap on és i d'això tracta-

físicament cansada i mentalment esverada, així em sento, després de fer un munt de kilòmetres per les carreteres secundàries de brescia durant les darreres 36 hores.
resulta que allà les autopistes estàn col.lapsades en hores punta o sempre. i per evitar-les es donen voltes i voltes per rotondes i camins salvatges, ara camps, ara masies abandonades, ara zones industrials horroroses, ara pobles. segurament s'acaba trigant el mateix, però en lloc d'estar amb el cotxe parat-engegat-frenant estàs tota la estona en moviment. és el que té viatjar amb gent inquieta: molta més emoció, molt més mareig!
ahir tenia la sensació que anàvem camp a través, en companyia de dos anglesos trajats com es trajen aquella gent: sabates negres de cordons, pantaló negre més aviat estret, americana negra, camisa blanca (d'una tela sospitosament sintètica), corbata gris, maleta negra. vaja, com uns matons del tarantino.

tot i ser gent professional del seu sector, educats, amables i molt correctes, vaig acabar saturada d'haver de compartir el meu espai vital amb ells tantes hores (amb els inefables caps català i italià de companyia verborreica, tots estrets dins el cotxe).

vam sopar al mateix restaurant del fauno divino, però aquesta vegada va ser molt diferent de l'altra. el fauno s'havia tallat els cabells i s'havia untat la cara amb autobronzejant taronja. feia el seu paper de seductor distant però res no era el mateix i tot plegat es va convertir en un sopar formal de feina amb moltes ganes per part meva de plegar i anar a dormir.

mentre he estat submergida en aquest submón, en un altre món paral.lel, el david ja era pare. l'akane va néixer el dimarts 14 de matinada, i tot va anar molt bé, mare i filla en perfectes condicions. 51 cm i 3,220 kilos, i segons el pare, guapíssima, preciosa i molt curiosa pel món on ha anat a parar. físicament japonesa com la seva mare. tinc moltes ganes de veure-la!
sentir el teu ex emocionat en dir-te que ja és pare és una experiència indefinible. il.lusió i alhora la sensació de que cada vegada ens allunyem més, cosa que és lògica i com ha de ser, suposo, però també sap greu. el nostre cordó umbilical segueix unit en molts sentits i a tots dos ens fa mal tallar-lo.
i la manca de vocabulari per anomenar totes aquestes relacions humanes? ha nescut la filla del meu ex sona molt fred. hauria de tenir un nom més bonic això, ja que la nostra relació és bonica. amb la nena no se sap és clar. és molt possible que jo per a ella, si mai arribo a tenir presència d'alguna manera, no passi de ser un personatge brighton, ums.
mentre el david i la kasio entraven a la maternitat, es van trobar amb el meu ex tiet, que anava a visitar a la seva mare, ex sogra de la meva tieta i amb relació indefinida amb mi tot i haver-la tractat -relativament- força en el passat. si dic que és la iaia del meu cosí tot queda més en família. el meu cosí i el david han nescut el mateix dia, i l'unic que tenen en comú es que son molt patosos tots dos i trepitjen habitualment la gent. es veu que es van saludar molt afectuosament (el meu cosí que passa dels 120 kilos abraçant el david que és un fideu havia de ser còmic!). ara potser el faràn padrí, donada la coincidència aquesta.
tot un teixit de gent, que amb el temps s'esvaeix i que el dia del teu naixement estàn emocionats, contents, felicitant els teus pares. no tinc ni idea de la gent amiga o relatius variats que van saber del meu naixement i que ara qui sap on paren.

la imatge és del burning man festival a l'alba, que seria l'equivalent d'akane (exactament és el primer color de la llum en sortir el sol, però nosaltres no som tant subtils i no tenim nom per això..)